Renovar l’Església i vincular-la amb la societat contemporània. Aquest ha sigut l’afany que ha guiat els passos de Jaume Llenas Marín (Premià de Mar, 1960) al llarg d’una llarga trajectòria en què ha promogut i participat en nombroses iniciatives i plataformes des d’on ha explorat la relació entre la fe i el treball, l’Església missional i la predicació expositiva. Després d’haver sigut secretari general de l’Aliança Evangèlica Espanyola durant 17 anys, en l’actualitat és coordinador nacional del Grup Bíblic de Graduats i compagina el seu temps amb la coordinació del Moviment de Lausana Espanya i la Junta de Taller de Predicació. També escriu articles, participa en programes de ràdio i imparteix conferències, com ara la que va oferir al Centre Catòlic de Blanes el passat 25 d’abril, amb la qual va aportar claus sobre com es conforma la identitat en una societat on tot és fluid.
El seu àmbit d’interès és la cultura contemporània i la seva connexió amb l’Evangeli. Què vol dir això exactament i com ho porta a terme?
Parteixo de l’esquema ideat pel britànic Dan Strange, que estableix una relació amb la cultura a partir de quatre verbs: entrar, explorar, exposar, evangelitzar. Sota aquests principis, faig una anàlisi d’un determinat fenomen social, com ara la identitat, de la qual he parlat a Blanes. Es tracta d’entrar a la cultura, explorar-la per saber què diu, exposar-ne els problemes que s’hi puguin produir i, a partir d’aquí, buscar una solució contemporània des de la perspectiva de l’Evangeli.
Afirma que la identitat té elements de continuïtat i elements de discontinuïtat. En aquest sentit, el cristianisme pertany al primer grup, però, creu que corre el perill d’acabar esborrant-se de l’ADN d’aquesta societat secularitzada?
Durant els darrers dos mil anys, la fe cristiana ha sigut l’element que ha donat coherència i acompanyat el creixement d’Europa. Un exemple clar d’això es va donar després de la Segona Guerra Mundial, quan es va començar a gestar el que dècades després seria la Unió Europea. Aleshores quan els representants dels països es van trobar, van pregar junts, precisament perquè reconeixien que entre ells hi havia un element comú que era la cosmovisió cristiana. El cristianisme, malgrat tot, encara vertebra el continent, amb les nostres diferències entre catòlics, ortodoxes i protestants, però és veritat que està començant a quedar al marge del nostre relat constitutiu.
A partir de què s’està construint Europa, doncs?
S’està intentant fer sobre la base de Grècia. Però hem oblidat que Europa s’ha conformat a partir de la tensió entre les nostres arrels cristianes i les nostres arrels gregues. Prescindir d’una de les dues parts ens està costant l’ànima, som un continent inanimat. Per això és important entendre que no es tracta només de tornar a la història sinó a l’Evangeli; perquè no és la tradició el que ens salvarà sinó la narrativa fundacional.
En aquest context, quines són les claus per mantenir una identitat sòlida com a individus i com a societat?
Arrelar-se a elements permanents i estables com són la terra, la família i, sobretot, el Déu creador, redemptor, que és constant i dona criteris que no poden ser desfets perquè Ell no canvia mai d’opinió. M’encanta el passatge de la carta de Pau als romans que diu: “Qui ens separarà de l’amor de Crist? La tribulació, l’angoixa, la persecució, la fam, la nuesa, el perill, l’espasa?” (Rm 8, 35). No hi ha res que ens pugui apartar de l’amor de Déu. Estar segurs que hi ha coses que ningú ens pot prendre enmig d’un món d’incertesa global, dona tranquil·litat.
En la seva conferència ha parlat de l’individualisme radical, que porta les persones a no pensar en els altres si no és a causa d’un interès propi. Amb aquesta tendència, creu que és possible progressar com a societat?
No es pot progressar com a societat ni construir un projecte comú si cadascú fa la seva. No ens adonem que la nostra felicitat està vinculada amb el fet de fer feliços els altres, en pensar ells més enllà de nosaltres mateixos. De fet, el verset que diu “estimaràs el proïsme com a tu mateix”, està fet precisament perquè situïs l’altre en primer lloc. Avui s’ha instaurat entre nosaltres la idea que un ha de pensar exclusivament en el seu benestar i felicitat, però aquest individualisme radical és, però és absolutament desastrós per a la vida en la terra.
Enmig d’aquesta societat líquida marcada per l’individualisme, per la hiperconnectivitat i la distracció constant, hi ha qui pensa que estem abocats a la pèrdua d’identitat com a éssers humans. Què en pensa?
Crec que no tot està perdut. Personalment, tinc dos motius per a l’esperança. El primer d’ells és el fet de llegir la història des de la perspectiva de Déu. Europa ha sigut moltes vegades a les portes de la foscor més absoluta, per exemple quan hi va haver la pesta negra, que va eliminar una tercera part de la població del continent, o amb les guerres mundials. Però en moments com aquests, Déu sempre va ser llum. L’espiritualitat cristiana no és monolítica, sempre ha portat corrents de renovació que han permès que al llarg dels darrers dos mil anys que Déu hagi anat donant respostes a la societat a través de l’Església.
Un segon motiu d’esperança és la presència de l’Esperit Sant, que continua present en el cor de tots aquells que han rebut a Jesús. L’Esperit és una experiència absolutament democràtica, la més democràtica de quantes existeixen. El dia de la Pentecosta, Pere predica l’evangeli als jueus, 3.000 persones es converteixen a Jesús i l’Esperit cau sobre tots ells, demostrant així que no és una experiència per uns pocs dins de l’Església. Quan posem tota la nostra creença i confiança en Jesús, rebem aquest Esperit en la nostra vida de maneres diferents. Els temps actuals són difícils, estem en una època fosca i conflictiva, però llegir la història de l’Església i la presència de l’Esperit entre nosaltres, em dona esperança.
