Un dels participants del comiat a Viqui Molins celebrat aquest passat dilluns a la parròquia de Santa Anna de Barcelona afirmava que la teresiana “formava part de la colla del papa Francesc, compartint edat i ideals humans”. Però aquesta no és l’única a la qual pertanyia, ja que una altra de més nombrosa i diversa va participar en un emotiu i inèdit esdeveniment en què la seva figura va ser glossada des de múltiples perspectives. Una d’elles va ser la del periodista Antoni Bassas, qui el juny del 2023 presentava l’últim llibre de Molins, Abraçades, considerat com les seves memòries personals. “Ens queda la sensació de ser petits al costat de la seva immensa dimensió humana i espiritual“, afirmava el comunicador.
El sacerdot Xavier Morlans, autor de composicions com ara Francesco, adelante, dedicada al papa Francesc i cantada per ell mateix davant del pontífex en una de les seves visites al Vaticà el 2024, ajudava els assistents, abans de començar l’acte, a aprendre’s la lletra d’una nova cançó, Cant final. En acabar la celebració, amb el públic dempeus i amb les mans agafades, les dues estrofes d’aquesta composició feien vibrar d’emoció el temple parroquial: “Els qui van morir a ta falda / et reben cantant en el cel. / I amb els nostres, entorn de la taula, / seràs, Viqui, per sempre un estel”, cantava tothom a l’uníson.
La Companyia de Santa Teresa de Jesús també era representada per les seves integrants a Barcelona. Entre elles, la seva coordinadora, Teresa Torres, que admetia viure la mort de Viqui Molins amb “pau i esperança cristiana”. “Diem l’últim adeu a la germana que ha passat de la mort a la vida Pasqual”, deia.
Una germana de Viqui Molins, la Montserrat, participava en l’homenatge al costat de la seva filla i el seu marit, així com altres familiars de la religiosa. “Veure en aquest comiat tantíssima gent que l’estimava és molt gratificant”, ressaltava la barcelonina, que assegurava a Flama que la labor de la seva germana a l’Hospital de Campanya, del qual va ser una de les fundadores, “va ser la més important de totes“.
Una altra dona, Neus Forcano, directora de Justícia i Pau, va posar en relleu “el buit de simpatia i de joia evangèlica” deixat per la teresiana. “Veure-la a ella era observar una persona ferma, convençuda de les seves creences i amb una estimació molt gran envers els altres”, hi afegia abans d’agrair públicament el suport donat per Molins a la plataforma formada per dones d’Església, Alcem la Veu, el 2022: “Va venir i va estar amb nosaltres, fins i tot predicant, com a ferma defensora de la igualtat de tots i totes”, reflexionava Forcano. “Va ser ‘mare’ per a molts —sentenciava—, amb el do de no sentir-se mai relegada“.
La cantant Marina Rossell, amiga de Viqui Molins —”i molt propera a ella sobretot aquest últim any, en què Rossell ha patit una greu malaltia, que ha pogut superar”, com assenyalava Peio Sánchez— va protagonitzar un dels moments més àlgids de la trobada en cantar la peça Mare de Déu del Món, que l’artista va incloure en un dels seus àlbums musicals, el 2002, i, per concloure la cerimònia, el Virolai.
“Al Raval, un somriure és una moneda d’or”. Així es referia Carme Villalba, treballadora social jubilada i vinculada a la parròquia del Carme d’aquest barri, a la manera com Molins, col·laboradora de la comunitat parroquial d’aquesta església, assistia els més vulnerables. Com la resta d’amics i familiars de Molins que van anar pujant al presbiteri, també va col·locar un objecte relacionat amb la monja damunt d’una taula que presidia la platea, “damunt de la qual mengen cada dia persones sense llar”, com va dir Peio Sánchez.
També es va sumar als parlaments Rosario Uriarte, directora de l’Hospital de Campanya, segons la qual “Molins era una dona que irradiava llum i es convertia quan convenia en un cor amb mans i peus”. Després de continuar definint la monja barcelonina com “una amiga i consellera que era revolucionària en tots els sentits”, Uriarte remarcava que Viqui Molins “ens deixa el desig de ser una mica més com ella“.
Un dels testimonis més colpidors de la nit era el de la desena de joves estrangers que, beneficiant-se de les oportunitats concedides per la Fundació Viqui Molins, resideixen en pisos d’acollida situats a la capital catalana. “Ella no parlava de bondat, sinó que també la feia”, va manifestar-ne un d’ells, que en les seves reflexions va voler incidir en el fet que “l’esforç llaurat per ajudar-nos a nosaltres donarà els seus fruits“.
