Catalonia Sacra va presentar el passat 29 de febrer una nova agenda d’activitats que, des de l’1 de març i fins a finals de novembre, oferirà més d’una trentena de propostes per donar a conèixer el patrimoni cultural d’arrel religiosa repartit arreu del territori català. A partir de visites guiades, itineraris i conferències, la tretzena edició de l’agenda d’aquest projecte conjunt dels deu bisbats amb seu a Catalunya arribarà enguany a vint-i-dues comarques de Catalunya i una del País Valencià. A més, per primera vegada, inclourà una activitat a Andorra, que forma part del bisbat d’Urgell. “Organitzar la presentació de l’Agenda 2024 no ha sigut fàcil”, reconeix Josep Maria Riba, director del Secretariat de delegats de Patrimoni Cultural dels bisbats catalans. Uns dies després de l’inici de la campanya, el també vicari del bisbat de Vic es mostra satisfet per l’èxit que suposa assolir aquesta nova fita.
Quina és la seva tasca al capdavant del Secretariat de delegats de Patrimoni Cultural dels bisbats catalans, l’organisme del qual penja Catalonia Sacra?
La meva tasca és que les reunions de delegats funcionin i que s’hi avanci sense que s’adormi ningú. Que tots estiguem a punt quan preparem objectius i vetllem pel patrimoni cultural, i que quan ens reunim portem les conclusions dels nostres treballs i fem prospectiva de futur de cap a on ha d’anar la qüestió del patrimoni cultural de l’Església a Catalunya.
Enguany, la campanya de Catalonia Sacra té com a fil conductor els campanars. Per què?
La temàtica es va escollir després que el desembre de 2022 la UNESCO va inscriure el toc manual de campanes a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial. Ens va semblar que era un bon eix conductor, ja que ajuda a fer valdre el so de la campana i reflexionar sobre allò que implica. El campanar encara avui és un punt de referència que, quan vist de lluny, indica que allà hi ha una comunitat cristiana viva. També és una mena de far que convida a la meditació i la pregària.
Creu que la societat catalana valora prou el patrimoni cultural de l’Església?
Crec que partim d’un problema i és que la societat catalana valora poc el patrimoni en general. Per tant, també valora poc el patrimoni de l’Església. Però quan som capaços de presentar-lo amb gust, d’una manera acurada, la gent se sorprèn i se sent interpel·lada. Sempre m’ha agradat explicar que una ermita perduda enmig d’un bosc sovint dona pas a una primera pregunta: “Què fa aquesta ermita aquí?” I a partir de llavors, en la persona o grup de persones que caminen pot sorgir un diàleg entorn de l’ermita. I a vegades arriben a coses importants.
Des de Catalonia Sacra, també subratllen el valor del patrimoni immaterial.
En efecte. Quan diem patrimoni cultural no ens hem de quedar només amb els edificis. Per això, quan presentem les activitats proposem diferents accions: des de retaules fins a escultures, passant per sagraris, perquè la dimensió patrimonial és ampla. Les campanes, per exemple, ens evoquen la música, i el patrimoni musical religiós és també ben ric. Sovint, al costat d’una església hi ha un poema d’algú que, davant d’aquell paisatge, d’aquell santuari, s’ha sentit inspirat i ha escrit. La poesia, la música, la literatura, la pintura, fins i tot el videoart, són elements que hem de ser capaços de recuperar en ple segle XXI per posar-los al servei d’aquest passat del qual som herència i que ens dona força per mirar cap al futur.
Quin balanç fan d’aquests dotze anys de Catalonia Sacra? Ha canviat la mirada del públic vers el patrimoni?
La nostra filosofia ha sigut sempre com la de pujar un campanar: un graó darrere l’altre. No hem volgut córrer mai, i això ha sigut, per mi, el gran encert de Catalonia Sacra. D’entrada sabíem que era un projecte interessant i ambiciós, però vam començar a poc a poc. I cada any hem avançat una mica en relació amb l’any anterior. Poc ens pensàvem fa dotze anys poder fer la presentació de l’agenda d’activitats al CaixaForum Macaya de Barcelona i amb la participació d’un ponent de primeríssim nivell com és el cardenal José Tolentino Mendonça. La sensació que tenim és que els seguidors cada vegada són més i que cada cop costa menys omplir les activitats que organitzem. L’altra gran riquesa és que abastem tot el territori català.
Com s’ha gestat la presència del cardenal José Tolentino en la presentació de l’agenda 2024?
Ja feia un parell d’anys que vèiem que presentar l’agenda estava bé, però trobàvem a faltar una mica de gruix, de contingut. Aleshores ens semblava que el cardenal Tolentino podia oferir una lectura interessant des de la seva talaia de Roma, per això vam creure oportú convidar-lo i el bisbe Salvador Giménez va fer les gestions pertinents. Després, en veure que un dia abans del nostre esdeveniment el cardenal havia de participar en l’homenatge a Armand Puig a l’Ateneu Sant Pacià i vam creure que era una bona ocasió “d’esprémer-lo” una mica més.
Després d’aquesta nova fita, quins són els reptes de present i de futur, de Catalonia Sacra?
Hi ha reptes de consolidació. El primer d’ells és mantenir i potenciar encara més el diàleg amb l’administració pública, que és un aspecte que estem treballant molt i funciona bé. Penso que dialogant amb normalitat, entre tots anem valorant al nostre país el patrimoni en general i, en particular, el d’arrel cristiana. I, en segon lloc, com que el patrimoni és una cosa que ens sentim tots una mica nostra, podem explorar col·laboracions econòmiques o esponsoritzacions. Això costa d’entendre, però de mica en mica, ho hem d’anar recuperant. I un tercer repte passaria per com som capaços de fer córrer aquest discurs espiritual profund que aporten els nostres monuments a tot el patrimoni. Com a eina de sensibilització, de fer-se preguntes. Finalment, hi ha el factor de com dialoguem, com a Església i a partir del patrimoni, amb l’artista d’avui en tota la seva varietat perquè la dimensió creient es plasmi, s’expressi.
Un dia després de la presentació de l’agenda de Catalonia Sacra, va arribar el nomenament de fra Octavi Vilà com a nou bisbe de Girona, que era una de les notícies més esperades a l’Església catalana. Què en pensa?
Em va sobtar, perquè sempre que nomenen un bisbe corren rumors i qui surt escollit no estava en cap de les llistes previstes. És bo que entri un bisbe que és gran però, al mateix temps, jove. És a dir, als seus seixanta-tres anys, té una maduresa, però com que va entrar amb una vocació tardana al monestir i fa poc que és abat, en aquest sentit és jove. La seva incorporació serà enriquidora per al Bisbat de Girona sobretot pel fet que porta incorporada la dimensió orant. Penso que això ha d’aportar un to diferent del que estem acostumats quan arriba un bisbe que és mossèn i que coneix la dinàmica d’un bisbat, això serà bo. Em sap una mica greu per Poblet, però això ja és un altre capítol.
Darrerament, sembla que quan a l’Església es vesteix un sant, se’n desvesteix un altre.
En efecte. Això vol dir que no hi ha gaires sants [riu].
