Ja ha començat un nou curs eclesial per a totes les diòcesis i, per a una de les més joves, la de Sant Feliu de Llobregat, el seu acabament coincidirà amb l’obertura del vintè aniversari de la seva fundació. El pròxim 15 de juny, tot i quedar lluny, es compliran les dues dècades del decret de la Santa Seu pel qual s’erigia la diòcesi, que segregava de Barcelona el seu actual territori. Aquest passava a comprendre el Baix Llobregat, el Penedès, el Garraf i algunes poblacions de l’Anoia, el Vallès Occidental i el Bages.
Fins aleshores, l’objectiu diocesà —termes amb què s’expressa la diòcesi liderada per Agustí Cortés— proposarà “una crida a ser poble” a través de l’assumpció de la vida cristiana com a vocació a l’amor, “però amb un altre ull posat, això sí, en tot el que es desprengui del procés sinodal que viu l’Església catòlica”, hi afegeix mossèn Joan Pere Pulido, delegat de Pastoral Vocacional, secretari general i canceller del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Aquesta setmana, el mateix Pulido ha estat l’encarregat de pronunciar la primera de les ponències de les vint-i-vuitenes Jornades de Formació i Animació Pastoral “Som cridats. Cridats a ser poble“, a la parròquia de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
Per què es fa aquesta crida a ser poble, durant el curs, des del bisbat?
Per redescobrir la crida que hem rebut tots i totes. La crida que ens fa Déu. Des del bisbe fins a una persona laica, tots rebem aquesta crida i és important ser-ne conscients. Per això, cal fer un camí que sigui adequat. Nosaltres, des del bisbat, creiem que el recorregut implica recordar el nostre baptisme, redescobrir la vocació cristiana a la llum de la Paraula de Déu i discernir la crida de Déu (tenint en compte, en aquest tercer punt, tots els accents que el papa Francesc ens convida a treballar en l’experiència sinodal que estem vivint, com ara aguditzant l’escolta o posant en marxa l’acompanyament).
Tindria les arrels, en part, en algunes de les exhortacions apostòliques de Francesc?
El Papa va recollir aquesta idea de tot el que ja s’havia dit anteriorment i la reflecteix en moltes de les seves aportacions. Ell diu que Déu ens fa un llamado i ens demana, a tots els cristians, estar-ne atents. A Christus vivit (2019), per exemple, ens adreça moltes preguntes, com ara la que tracta el tema vocacional: “Per a qui soc jo?”, ens interroga, en aquest sentit. Per tant, l’objectiu d’aquest camí que ens proposa el bisbe Agustí té les seves arrels en l’experiència que està travessant de punta a punta l’Església catòlica, un procés totalment sinodal, i que estem convençuts de convertir en la qüestió central del nostre curs.
Quin grau d’importància creu que tindrà, quan hagi acabat aquest cap de setmana, l’assemblea de bisbes del Sínode?
El que està passant aquest mes visibilitzarà més la idea que hem de caminar junts, després de sentir-nos cridats a construir el Poble de Déu. Aquest és el repte que ens demana el Papa, ara amb més força. Per consegüent, tots i totes, amb la nostra vocació específica i amb el nostre carisma, haurem de continuar aportant una riquesa determinada a l’Església catòlica. I, com a tal, ens n’haurem de continuar sentint responsables.
És madur, el bisbat de Sant Feliu?
Sí! A banda de ser el tercer més gran de tota Catalunya demogràficament, la nostra àrea diocesana d’influència té molta activitat, barreja ciutats i pobles, té espais de culte com el Santuari de la Mare de Déu de Montserrat i compta amb l’aeroport del Prat de Llobregat, camps de vinya i turisme de costa competent. En aquesta realitat tan rica i plural, anem fent passos endavant anualment i mantenim el rumb que ens marca el bisbe Agustí des que es va convertir en el primer pare de la nostra Església.
Fent la mirada enrere, creu que era necessària aquesta partició de bisbats?
Aquest va ser el principal objectiu el 2004, quan la diòcesi es va crear, i crec que s’ha assolit perfectament en l’actualitat. Les nostres 123 esglésies poden treballar gaudint d’una estructura de coordinació més humana, amb un bisbe proper com és Agustí Cortés, que permet una relació diocesana més intensa.
