El passat dijous 30 de maig es va commemorar el vintè aniversari de la beatificació de Pere Tarrés i Claret (Manresa, 1905 – Barcelona,1950). La festivitat, coincident amb l’aniversari de l’ordenació sacerdotal del beat, va ser celebrada amb una eucaristia presidida per David Abadías, bisbe auxiliar de Barcelona, a la parròquia de sant Vicenç de Sarrià. És allà on es troben les relíquies de Tarrés, que com apunta el mateix bisbe en aquesta conversa, va ser “metge del cos i metge de l’esperit”.
Com van viure la celebració d’aquest vintè aniversari de la beatificació de Pere Tarrés?
Amb molta joia, ja que es tracta d’una figura coneguda, estimada i vinculada a Barcelona en molts sentits i espais diferents. Des del Centre Moral i Instructiu de Gràcia fins a l’Oratori Sant Felip Neri, passant per la clínica per a malalts de tuberculosi que va fundar l’any 1946 amb el Dr. Gerard Manresa o la mateixa Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual va ser membre actiu.
Des del punt de vista personal, aquesta celebració m’ha permès retornar a la figura del beat, ja que vaig tenir ocasió de col·laborar d’alguna manera en el seu procés de beatificació durant alguns estius en què vaig ajudar Mn. Francesc Raventós, que va ser vicepostulador de la causa de beatificació i canonització, a ordenar material sobre Pere Tarrés.
A què creu que es deu la influència que manté encara la figura del beat Pere Tarrés?
Es tracta d’una personalitat influent i això es deu no només al fet que existeixen entitats amb el seu nom sinó sobretot perquè durant la seva vida va incidir i impulsar projectes en molts àmbits que encara avui són crucials en la nostra societat com l’educació de la infància i la joventut, l’atenció als malalts i ancians. La commemoració dels vint anys de la seva beatificació és un signe de vitalitat de la seva figura.
Durant la seva homilia va destacar la pertinença de Pere Tarrés a la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). Hi tenia un lligam especial?
En efecte, va estar molt implicat en la FJCC des que es va fundar a començaments de la dècada de 1930, molt abans que ell fos ordenat capellà. Dins l’entitat va entomar diferents responsabilitats, era una persona col·laboradora, tenia gràcia i carisma entre els joves i això ho van saber apreciar des del primer moment tots aquells que el van envoltar. En aquella època tenia vint-i-pocs anys, és a dir, que va destacar i liderar iniciatives des de molt jove.
Com va la causa de canonització?
S’encarrega de tirar-la endavant el vicepostulador, Mn. Pere Montagut, que recull tots els documents necessaris, presenta les condicions que calen, està pendents de la recerca i l’atenció per anar recollint testimonis de miracles. El projecte avança, el pas més gran i difícil de fer en aquests casos té lloc quan es passa de venerable a beat, perquè vol dir que hi ha hagut algun miracle.
Serà llarg, encara, el camí cap a la canonització?
No necessàriament, depèn. El factor més important és el miracle, ja que se’n demana un per la beatificació i un altre per la canonització. Si definíssim miracle en un sentit més ample ja hauria tingut lloc perquè el beat Pere Tarrés va protagonitzar moltes accions extraordinàries; però en aquest cas el miracle fa referència a una acció molt concreta: la sanació d’una persona ferida o malalta i en situació irreparable per intercessió o per mediació de la pregària a aquest futur sant. Aquest camí és estret, i és també un camí de saviesa, de molts segles d’anar purificant i establint els mètodes per assegurar ben bé que no hi hagi un recorregut amb sentit. Fins que no arribi aquest moment, encara que estigui tota la resta a punt, haurem d’estar pendents d’això.
Per què creu que és necessari continuar donant a conèixer el seu llegat pastoral i social?
És una figura inspiradora i d’una gran riquesa. El beat Pere Tarrés va ser un metge d’una gran professionalitat perquè tenia un cor ple d’humanitat que es desvivia per servir els altres. També podem parlar d’ell com d’un excel·lent sacerdot perquè abans de ser ordenat i per damunt d’aquest factor més ministerial, hi havia una fe autènticament viscuda. Aquests dos elements que aplega la seva figura —la professionalitat i la fe viva— no caduquen i serveixen d’inspiració pels altres. Com a cristians necessitem sempre la figura de sants perquè són sempre un exemple a seguir, i més avui en dia que els models estan tan absents.
