El barceloní Eduard Sala, educador social i llicenciat en filosofia i lletres, afronta el seu segon any com a director de Càritas Barcelona “amb el mateix ànim” amb què arrencava el seu mandat, el setembre de 2023, substituint qui ha estat nomenat recentment president de Càritas Catalunya, Salvador Busquets.
Què ha significat per a vostè estar al capdavant de Càritas Barcelona durant aquests quinze mesos?
Estar a Càritas és un regal. És poder contribuir a la construcció del Regne de Déu des d’un lloc tan privilegiat i ple de sentit com el que construïm i fem possible cada dia. Segur que tindrem coses que es puguin millorar, però l’equip de treballadors i de persones voluntàries és tan bo que no es pot tenir cap queixa. Estic molt agraït per aquest temps al capdavant de Càritas Barcelona i, sobretot, considero que és bonic tenir al costat persones que confien en projectes com aquest, des del papa Francesc, a qui agraïm molt que aquest passat Nadal fes arribar un missatge de felicitació a l’Església de Barcelona, fins a l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, qui confia moltíssim en el nostre projecte.
Com ha viscut el relleu de la presidència de Càritas Catalunya, que ara és dirigida per Salvador Busquets, qui va ser director de Càritas Barcelona del 2014 al 2023?
Tant ell com totes les persones que conformem Càritas considerem que la vida està condicionada pel canvi, al qual cal respondre àgilment en cada moment. Particularment, he pogut aprendre molt d’aquesta qüestió al costat de Salvador Busquets quan era a Càritas Barcelona, sobretot en èpoques com ara l’emergència sanitària provocada pel coronavirus, el conflicte bèl·lic a Ucraïna o, mirant més enrere, la crisi financera de principis d’aquest mil·lenni que encara continua tenint conseqüències en l’actualitat. L’essència de Busquets és la capacitat de teixir complicitats i de ser un pont que connecta gent molt diferent; per això, aquest últim any hem tractat de continuar aquesta tendència que ens va llegar, i que ara, segurament, sabrà posar en pràctica des de Càritas Catalunya, coordinant les deu Càritas catalanes.
Un d’aquests drames socials també podria ser l’exclusió residencial, de la qual Càritas Barcelona va acabar el 2024 fent una radiografia a partir de les conclusions sobre habitatge de l’informe FOESSA.
És el gran drama, ara mateix. Si demà es resolguessin les dificultats d’accés a l’habitatge que es tenen sobretot a l’àrea diocesana de Barcelona, més del 80% de la pobresa quedaria aniquilada. Una de les grans càrregues econòmiques de les famílies i les persones que viuen soles és tenir un habitatge digne, i això ho va dir molt bé la secretària general de Càritas Barcelona, Cristina Garcia, amb motiu d’aquesta presentació: segons ella, tenir un sostre i quatre parets no és sinònim de tenir un habitatge digne. Per desplegar una vida, no només cal fixar-se amb tenir els ingressos suficients i, com ella deia, un sostre i quatre parets; el drama s’accentua quan algú que es troba així ni està compartint residència amb ningú ni es troba a l’agenda del telèfon mòbil de cap familiar, amic o conegut que pugui estar a prop seu.
Càritas Diocesana de Barcelona va ser una de les primeres Càritas de Catalunya, però també del conjunt d’Espanya. D’això, en fa vuit dècades aquest mes de gener.
Així és. En aquests vuitanta anys d’història, Càritas estima que 1,6 milions de persones han rebut algun suport per part de l’entitat. Quan recordem els anys de vida de Càritas a Barcelona contemplem l’evolució de la nostra societat, les dificultats que les persones més vulnerables de la diòcesi de Barcelona han hagut d’afrontar i superar. Per a Càritas, el més important és la persona i la seva dignitat, com serà sempre.
Després de presentar-se al Parlament de Catalunya una proposició de llei sobre el sensellarisme, iniciativa acadèmica i d’entitats socials, es va dissoldre el Parlament i aquesta va decaure. Si s’arriba a aprovar, què creu que comportarà?
Si això passa, no volem que tot plegat s’acabi traduint en cants de sirena. És una llei que caldrà dotar amb moltes eines que ja es coneixen i que s’han de continuar estudiant per posar en pràctica, però, evidentment, aquesta situació dependrà de la voluntat política que hi pugui haver en última instància.
Creu que avui dia totes les administracions públiques a Catalunya estan conscienciades d’aquest drama?
Hi ha ajuntaments que sí, però també n’hi ha que no, i, per això, encara els tenim d’esquena pel que fa a la responsabilitat que han de mostrar envers les situacions de vulnerabilitat produïdes per no tenir llars dignes. No tots els ajuntaments van per feina, com tampoc ho estan fent en l’assumpte de l’empadronament, i això és una obligació que tenen, independentment de la seva situació administrativa.
En la presentació de la memòria del 2023, Càritas Barcelona va advertir que estava arribant al límit de les seves capacitats d’atenció social. Això es continuarà agreujant?
En aquests primers dies d’any no donem dades finals sobre l’any anterior, ja que no tenim res tancat, però tenim clar que, tot i que Càritas Barcelona ha crescut pel que fa a la quantitat de persones que són ateses i de recursos, el seu pressupost no ho ha fet. Històricament, hem rebut allaus de donatius per fer front a emergències com la pandèmia de coronavirus o l’ajuda a la població ucraïnesa, però també cal recordar que, una vegada girem full, hi ha més aspectes socials que cal continuar cuidant econòmicament.
Durant el 2024, Càritas Barcelona va reformar el despatx de la Zona Pastoral 3, que dona resposta a més de 7500 persones dels districtes de Nou Barris, Sant Martí i Sant Andreu. Com ho va viure, vostè?
En l’època de la pandèmia vam veure clarament que calia tenir més presència en aquell sector poblacional. I, d’aquesta manera, com s’ha fet amb la Zona Pastoral 4, es pretén que tots els espais de Càritas Barcelona siguin llocs de trobada, de relació, de portes obertes, de possibilitat per a rentar-hi la roba, etcètera. És l’exemple més gran de tenir una Església oberta, com ens demana el papa Francesc. Sortir a l’exterior, allà on hi ha la gent necessitada, és també deixar que tots i totes entrin a casa nostra.
