Sevilla es despertava aquest dimecres al matí amb la satisfacció de veure com la Verge de l’Esperança Macarena lluïa des de feia un dia amb la Rosa d’Or atorgada personalment pel papa Francesc en reconeixement a la devoció universal de què és objecte la imatge, la tercera que rep aquesta distinció a Espanya després de la Verge de la Cabeza i la Verge de Montserrat. Qui va fer entrega del guardó va ser l’arquebisbe veneçolà Edgar Peña Parra, substitut dels Afers Generals de la Secretaria d’Estat de la Santa Seu i enviat especial del pontífex a Sevilla amb motiu de la segona edició del Congrés Internacional de Germandats i Pietat Popular, que té lloc del 4 al 8 de desembre a la catedral sevillana.
Mentre això passava, una comitiva encapçalada per l’arquebisbe de Sevilla, José Ángel Saiz Meneses, es passejava pels carrers cèntrics de la capital andalusa per visitar instal·lacions com el Reial Alcázar o la seu de la Germandat del Gran Poder. A ells, s’unien altres eclesiàstics com ara el bisbe auxiliar de Sevilla, Ramón Darío Valdivia; el bisbe coadjutor d’Urgell, Josep-Lluís Serrano, o el cardenal Kevin Joseph Farrell, prefecte del Dicasteri pels Laics, la Família i la Vida, i que era rebut, davant del palau episcopal, després de la seva arribada a la ciutat per participar en el congrés. “Tan bon punt he sortit de l’hotel per conèixer Sevilla, m’he perdut; però ha estat una pèrdua agradable“, reconeixia Farrell als seus amfitrions.
Com va viure l’entrega d’aquesta alta distinció pontifícia a la Verge de l’Esperança Macarena?
Va ser un moment molt eclesial per a mi i per a la resta de personalitats eclesiàstiques que hi vam participar, en aquesta entrega de la Rosa d’Or. Va ser una trobada de la Verge amb el seu poble i, sobretot, del poble amb la Verge de l’Esperança Macarena, venerada a la basílica amb el mateix nom.
Va ser un moment extraordinari i que marcarà un abans i un després per a la devoció que s’hi té, oi?
Sí, així mateix, com vostè ho diu. Va ser extraordinari veure com tots i totes vam viure amb tanta emoció l’obsequi fet pel Papa a aquesta verge sevillana. Des que això va passar, tota la gent que m’estic trobant a Sevilla, tant al carrer com a l’interior dels recintes per on passo, em diu el mateix: va ser realment extraordinari.
I quan va alçar la Rosa d’Or amb les mans per entregar-la a la verge, quin sentiment va experimentar?
En el moment en què vaig alçar-la només vaig poder demanar-li una cosa molt concreta, a la verge: la pau al món. La pau especialment en aquells llocs on continua havent-hi conflictes bèl·lics, però també per a Sevilla, per als sevillans i les sevillanes, i per a tota d’Espanya. Va ser un moment espiritual molt bonic.
Després d’un viatge a l’Índia, la passada setmana, està a Sevilla per conèixer de primera mà l’esperit de la devoció popular manifestat a través de les germandats religioses. Quina salut creu que té?
Crec que és important impulsar congressos com aquest de Sevilla perquè, popularment, es coneixen les germandats i les confraries només per un fet molt determinat i reduït, és a dir, les processons i el moment en què s’exposen públicament. A pesar d’això, estant aquí a Sevilla, on m’acompanyen grans amics com l’arquebisbe sevillà o Josep-Lluís Serrano, de qui vaig poder gaudir fa poc de la seva ordenació episcopal a la Seu d’Urgell, he pogut comprovar que les germandats i les confraries representen tot un món. Un món que jo diria que és de fraternitat, de caritat, de fe, de devoció. Per això, penso que això és bo que sigui conegut per tothom, més enllà dels que ho viuen des de Sevilla.
Aquí, a Sevilla, es compten unes set-centes agrupacions d’aquest estil.
Sí, sí. Aquest és un dels aspectes més bons que té aquest poble. Per tant, aquest congrés té la gran missió de donar a conèixer a la resta d’Europa un altre aspecte del qual disposen les germandats i les confraries, que no és un altre que el fet de ser vehicle per a comunicar la fe.
Té alguna anècdota particular que vulgui compartir amb nosaltres arran de la seva experiència sevillana?
Sí. Miri, ahir vaig conèixer un senyor, segons em va dir, abans de néixer ja estava inscrit en una germandat. Resulta que el seu pare va voler fer-ho abans que ell veiés la llum del món. Volia que el dia que nasqués ja estigués inscrit. Aquest també és un mètode de comunicar la fe i de tenir l’Església d’una manera propera. Al mateix cor i a la mateixa família.
