En l’àrea diocesana de Tarragona, hi ha un grup de set dones, connectades principalment a partir de les possibilitats que els ofereix Whatsapp, que tenen una missió. Sense veure’s com el segon plat de ningú, fan arribar la celebració de la Paraula “allà on no arriben els sacerdots”, tal com agrada definir aquesta funció a una d’elles, Rosa Maria Sánchez (Alforja, 1953), l’única de totes set que actua “amb dedicació plena”, com assenyala, en el secretariat del laïcat en missió pastoral de l’Arquebisbat de Tarragona, pioner a Catalunya i “iniciador d’una tendència que, poc o molt, s’ha anat escampant a totes les diòcesis”, sosté.
N’és, de fet, la directora, i, girant els ulls enrere, repassa des del menjador de casa seva els quaranta-tres anys des que va ser enviada en missió per l’arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, fins que, en l’actualitat, com fan les altres sis dones de l’arxidiòcesi, continua oferint tres serveis bàsics en diverses parròquies, és a dir, el de celebrar la Paraula, el de moderar la comunitat per les pregàries litúrgiques i el d’animar la pastoral parroquial. “Això no obstant, és difícil de fer veure al conjunt de tota la població que no fem només el primer dels tres serveis”, continua aquesta laica, que recorda com alguns feligresos marxaven de l’església, durant la dècada de 1980, en veure-la pujar al presbiteri per la falta d’un capellà.
El paper de la dona a l’Església, “més present que abans”
En permanent contacte amb els capellans més pròxims a les àrees d’actuació per on ha passat, durant aquestes quatre dècades Sánchez ha pogut observar, malgrat el “desinterès general” envers la seva funció —que evita en alguns casos que acabi deixant-se de portar l’Evangeli a poblacions amb poca demografia—, que “avui dia es parla més que fa uns anys sobre el paper que ha de tenir la dona dins l’Església”. “És necessari fer passes endavant, encara que siguin lentes i petites, perquè anar enrere seria erroni”, sosté.
“El tema està en més converses que abans”, reconeix abans de fer una puntualització familiar en aquest sentit: “El meu pare no seria dels que es portarien les mans al cap si em veiessin portant la Paraula del Senyor a les esglésies, ja que va ser un d’aquells homes que miraven més enllà, a pesar del context en què vivien, i ja tractaven aspectes que encara estan damunt de la taula de diàleg de moltes diòcesis i, fins i tot, de la Santa Seu”, assevera Sánchez. Per a ella, “l’Església ha de continuar caminant amb les dones“.
Per això, tant Rosa Maria Sánchez com la resta de dones que formen part d’un secretariat “on tot home i tota dona és benvingut o benvinguda, i, si és jove, molt millor”, com afirma aquesta tarragonina, són conscients que el camí que cal seguir, tot i que sigui costerut, és el de “poder veure, com a mínim, un laic o una laica en missió en cada església“, explica Sánchez. El seu recorregut és exemple d’una Església que, com sentencia, “ha de continuar evolucionant per adaptar-se als temps que vindran en un futur”.
