En un tanatori de l’arxidiòcesi de Barcelona, fa tan sols unes setmanes, un fill i una filla acomiadaven el seu pare, que va morir cristianament dies abans, de manera natural i essent vidu de la seva esposa. Familiars, amics i coneguts del difunt es congregaven en aquest espai de respecte i acompanyament sense que l’escena —la més habitual en aquest tipus d’entorns— transcendís la normalitat. No obstant això, un detall va sorprendre-hi tots els presents: les exèquies van ser celebrades per una religiosa. Es tractava de Conchi García (El Ejido, 1977), de les Germanes Dominiques de la Presentació.
“Al principi, els fills del difunt van mostrar-se contraris a la meva intervenció com a agent pastoral”, recorda García. El fet de ser dona, segons ella, va ser el desencadenant d’aquesta reacció: “S’esperaven trobar-hi un home, independentment de ser mossèn, diaca o laic“, continua. Després que fill i filla acabessin per aceptar aquesta situació una mica a contracor, l’esdeveniment no va poder acabar millor: “Una vegada va concloure la celebració, la filla del difunt es va apropar a mi i, amb llàgrimes als ulls, em va abraçar i va reconèixer-me que la seva mare hauria gaudit enormement amb aquesta celebració”, diu la religiosa.
Trenta minuts de proximitat i afecte
Conchi García forma part del modest grup de religioses que des del desembre ha respost a la petició feta per l’Arquebisbat de Barcelona de col·laborar en el seu secretariat diocesà de tanatoris. “A França fa molts anys que les dones religioses celebren exèquies, però aquí, de moment, és una novetat“, manifesta la religiosa. Fa diversos caps de setmana que assisteix aleatòriament a tanatoris on existeix vinculació amb l’arquebisbat per donar resposta “a allò que cada vegada demana més gent”, precisa: “Quan ens veuen entrar i els diem qui som, la majoria de les persones se n’alegren“, manté.
Per part dels treballadors dels tanatoris, a més, la resposta també ha estat positiva: “Feia temps que ho demanaven“. D’aquesta manera, les religioses ofereixen un darrer servei pastoral als difunts —després d’acompanyar en el dol els seus éssers estimatsmés pròxims—, que, en cada cas, no acostuma a superar els trenta minuts de durada. “En aquest breu període de temps no podem fer cap altra cosa que mostrar tot el nostre afecte, utilitzant unes paraules del tot càlides i complaents“, explica. En algun cas, fins i tot, García ha arribat a escoltar que la participació d’una religiosa, en aquest moment de vulnerabilitat, genera una atmosfera emocional on la tendresa es magnifica exponencialment.
En el cas de sor Conchi, que ha dedicat gairebé dues dècades de la seva vida a acompanyar interns de les presons de Barcelona i a educar els infants en escoles de la seva congregació, la participació en aquest espai cerimoniós (fins fa poc temps només presidit per homes) s’acaba materialitzant en “la demostració que l’Església, atenent-nos a les peticions del papa Francesc, vol avançar, per bé que sigui fent passes petites però determinants”. L’escalf que rep als tanatoris és clau per continuar endavant.
