Amb els ulls posats al cel, aquest diumenge al vespre eren moltes les persones que encara no sabien si podrien acabar concentrant-se en les tradicionals trobades veïnals en espais de lleure pròxims a ermites, capelles i santuaris que, aquest Dilluns de Pasqua, possiblement estaran passades per aigua. Es tracta d’una postal que, arreu de les diòcesis catalanes, indica l’acabament de la Setmana Santa amb milers de famílies que històricament han acudit a aquests indrets —els quals competeixen amb masos i espais verds— per menjar-se la Mona de Pasqua, i d’una exaltació popular de l’inici de la primavera i, per tant, d’un nou cicle de la naturalesa.
Sovint associats a la pervivència del ritual religiós —representat, per exemple, amb el cant dels goigs—, i situats fora dels nuclis urbans, els aplecs adquireixen en diversos municipis un fons i una forma diferents, per bé que en la immensa majoria dels casos la celebració compti amb una missa com a acte previ al dinar, com ara a les Borges del Camp, al Baix Camp. Allà, aquest Dilluns de Pasqua s’hi celebrarà la tercera edició consecutiva d’un acte que s’havia perdut anys enrere: “Abans, les misses s’hi feien [a l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, reconstruïda el 1954], però ja no hi anàvem a menjar la mona; enguany hi anirem dues-centes persones, des d’un home de 89 anys a un nadó que va néixer al febrer”, destaca Carles Bardou, president de l’Associació dels Amics de l’Ermita de la Mare de Déu de la Riera.
A l’aplec de les Borges del Camp, acostumava a anar-hi, quan tan sols era un nen, Josep Maria Ferran, membre des de fa diversos anys de Vida Creixent a Tarragona, un moviment laic de persones grans per créixer en la fe i ser membres actius de l’Església i de la societat. “Amb la companyia dels meus pares, anava allà i a altres aplecs —assenyala—, com ara els de Flix, Cabacés o l’Aleixar, però, quan es té una edat, l’accessibilitat cada vegada és més reduïda i, per això, resulta més còmode anar a un restaurant“.
L’endemà del Diumenge de Pasqua també s’acostuma a produir un pelegrinatge religiós i cultural a l’ermita de Mig Camí, a uns cinc quilòmetres de Tortosa, al Baix Ebre. Així doncs, enguany tornarà a ser el lloc escollit per algunes famílies i algunes colles d’amics, “sobretot per aquells que no tenen un xalet o una casa al camp”, tal com raona Ferran Bel, exalcalde d’aquesta localitat i exdiputat al Congrés dels Diputats. “Quan els pares m’hi portaven, la tradició estava molt més arrelada que ara”, reconeix.
On la tradició no s’ha desarrelat és al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda, a Vila-seca, al Tarragonès. Diverses entitats participen activament en la celebració d’anar a menjar la mona al temple vila-secà, com ara els Amics del Santuari de la Pineda i el Club de Futbol Vila-seca. “De fet, la unió de diverses entitats fa que cada any aplegui a més gent, i, si hi fa bon temps, sota els pins s’hi està molt bé”, manifesta David Melero, professor de religió que ha fet amb el seu fill el mateix que van fer els seus pares amb ell: “No he volgut perdre una tradició familiar força consolidada”, indica. Aquest 1 d’abril, s’hi celebrarà el res del rosari, una eucaristia, l’actuació de l’Esbart Dansaire Ramon d’Olzina i un vermut popular.
Tampoc es perdrà aquesta cita Marc Casellas, un jove historiador d’Albinyana, al Baix Penedès, d’on és també primer tinent d’alcalde. “A l’ermita de Sant Antoni de Pàdua [situada damunt d’una roca, a la serra del Quadrell] hi va força gent, també, a menjar la mona després de la missa que s’hi fa”, corrobora. L’advocació a aquest sant també existeix en una altra ermita, a Altafulla, al Baix Gaià, per bé que la tradició, aquí, sigui anar-hi a menjar la mona el dimarts, i no el Dilluns de Pasqua, ja que és festa local. “Quan érem joves, sortíem de casa i vorejàvem el riu, tot caminant, fins a arribar a l’ermita, passant-nos-ho d’allò més bé“, com apunta Maria Dolors Boronat, professora jubilada i veïna de la Riera de Gaià.
