Des de les terrasses dels bars i restaurants més pròxims a la Catedral de Santa Tecla de Tarragona, desenes de bombetes de llum enlluernaven les diverses cares del temple aquest passat divendres a la nit. Però a l’habitual imatge d’una nit d’estiu qualsevol se sumaven, en aquesta ocasió, dues situacions lumíniques més: d’una banda, la llum de color morat que desprenia un fanal a escassos centímetres de la catedral amb motiu del Dia Mundial de l’Orgull LGTBI, i, de l’altra, les més de cinc-centes espelmes que, situades als jardins on es troba la capella de Santa Tecla la Vella, a l’interior del recinte catedralici, emanaven una aura carregada de misticisme que enviava tots els seus visitants a períodes medievals.
L’escena es va aconseguir després que Catalonia Sacra, la xarxa que treballa per apropar el patrimoni eclesial català a tota la ciutadania, impulsés, en aquest i altres quatre punts de Catalunya, la iniciativa “Nit de les esglésies“, que espera repetir-se en un futur no gaire llunyà després d’una primera edició amb espais religiosos més propis de postal. De fet, observant el potencial d’una instantània atípica a la capella tarragonina —on panells, focus i pantalles s’imposen en la difusió patrimonial del seu contingut—, eren molts els visitants que aprofitaven per immortalitzar-la amb els seus telèfons mòbils. “A vegades, la bellesa esdevé més gran quan es busquen les vies de la simplicitat per oferir-la al públic”, reflexionava Andreu Muñoz, delegat diocesà per a la cultura a Tarragona i un dels organitzadors de l’acte.
La capacitat suggeridora d’aquesta tècnica —austera, però atractiva— no només omplia d’un significat que alguns veïns catalogaven de “més realista” uns racons que conviuen la resta de l’any amb aparells tecnològics per a la seva promoció. També convidava a poder elaborar un nou relat visual, nascut des de la nuesa de l’entorn i la calma que aportava la nit, d’objectes que no van ser fets, tan sols, per a la contemplació. La tenuïtat de la llum obria un debat entre els visitants sobre l’experiència de la no visibilitat: “El fet de no veure segons quin element sedueix, atrapa i ens interroga constantment”, es deia.
L’escena, que va dotar de protagonisme durant unes hores a una part del mobiliari patrimonial que només és visitable de dia, es va allargar fins a mitjanit i la foscor es va empassar l’atmosfera creada, capaç de fer més clar el camí cap a allò transcendent. Acabava una experiència per a creients i no creients que neix per a estendre’s com una taca d’oli —que propagui bona flama— arreu del mapa diocesà català.
