José Miguel de Haro (Cuevas de Almanzora, 1947) s’enrojola en sortir del plató de televisió madrileny on un presentador l’ha anomenat “àngel d’Ucraïna”. Malgrat la seva modèstia, aquest sacerdot redemptorista, al capdavant de l’associació Acoger y compartir des del 1997, acaba de rebre la Insígnia d’Honor al Mèrit a mans del Defensor del Poble per a la Infància de Polònia, Mikolaj Pawlak, per la seva acció solidària en favor de les víctimes de la guerra entre Rússia i Ucraïna.
Durant l’entrevista, evita parlar de si mateix i posa el focus en el treball de tots els que han posar el seu gra de sorra perquè les accions solidàries amb la població ucraïnesa hagin tingut èxit. “M’ho he pres amb humor”, diu somrient sobre el guardó. “Jo estic allà representant a tanta gent bona que es fa la pregunta: ‘Què podem fer?'”
Impulsor de diverses accions solidàries amb països tan dispars com Haití, Burkina Faso o Nicaragua, el religiós narra amb alegria la cura que els membres de l’associació Acoger y compartir han posat en cada camió amb aliments enviats cap a Polònia, que tenen com a destinació final a la població civil ucraïnesa assetjada per la guerra. “És possible que per a Pasqua enviem un altre camió. L’últim, ho enviem amb 24.000 quilograms de queviures”, explica.
De Haro també és escriptor i un entusiasta del diàleg ecumènic. “Per a mi —subratlla—, Taizé és un exemple”. El també rector de l’església Santíssim Redemptor de Madrid afirma que la solidaritat està en el centre de la vida cristiana i que no es pot ser indiferent davant les crisis que es viuen en diferents països. “Sempre podem fer alguna cosa pels germans”, puntualitza.
“Allà on l’ésser humà pateix hi ha una crida per a l’Església i per a cada cristià. I després l’Esperit s’encarrega de provocar la creativitat. Què podem fer?”, reflexiona l’autor de llibres com En el deseo y la sed de Dios. Desde las cartas del hermano Roger de Taizé y Él te ama antes que tú le ames.
Com va començar el projecte Acoger y compartir en atenció als desplaçats per la guerra a Ucraïna?
Des de l’associació, fa temps que portem a terme projectes en altres països, especialment des del terratrèmol a Haití. Arran de la invasió russa a Ucraïna, vam decidir amb amics que calia portar ajuda humanitària per a la població afectada. Els redemptoristes estem a Polònia i Ucraïna, i des de terres poloneses vam començar a ajudar els ucraïnesos a partir de la col·laboració amb altres organitzacions que oferien la seva ajuda, però que no sabien com traslladar-la. Nosaltres els pagàvem el transport. Així, a poc a poc, vam anar guanyant autonomia i actualment enviem ajuda a partir de tot allò que recol·lectem a la parròquia i del que ens ofereixen altres organitzacions. La setmana passada, s’hi van enviar vint-i-quatre mil quilos de menjar, roba, sacs de vestir i articles diversos.
Quines accions fan per mantenir aquesta ajuda amb els nens i les famílies desplaçades d’Ucraïna?
L’últim camió amb menjar i material humanitari va sortir la setmana passada. En aquests moments, la nostra prioritat és poder mantenir aquesta ajuda a Ucraïna. Per Pasqua, possiblement, podrem enviar un altre carregament. El que estem intentant és que en comptes de descarregar a Varsòvia, puguem fer-ho en territori ucraïnès directament. Estem treballant perquè això sigui possible.
Quina és la situació de la població ucraïnesa en aquests moments?
La informació que jo tinc és d’un esgotament de la població. La gent està molt cansada. La guerra és psicològicament duríssima. Saber que de sobte et pot caure un míssil a sobre és difícil de pair. En una mostra de proximitat afectiva i humana, vam visitar Lviv i ens vam trobar amb l’arquebisbe Ihor Voznjak. En sortir de la catedral, van començar a sonar les sirenes antiaèries. En aquest moment, a la plaça tot es va aturar. Malgrat l’esglai inicial, vam continuar caminant. La reflexió és que no es pot viure així, amb aquesta amenaça. Això no hi ha psicologia que ho aguanti!
A més a més, ara les famílies estan notant més la mort dels joves i la presència de persones mutilades. La situació en aquest sentit és aclaparadora i es necessita una fortalesa psíquica especial per a resistir. A Lviv, ja no caben els cadàvers al cementiri oficial. Han hagut d’habilitar un antic aparcament i allà estan enterrant les víctimes mortals, sobretot a joves. És fàcil concloure que estan matant a una generació, que és la que podria fer que Ucraïna avancés més. D’altra banda, els ucraïnesos són un poble fort, i jo crec que és capaç de treure forces de sota les pedres, perquè el desig de tirar endavant i mantenir la dignitat és gran.
Es compleixen dos anys de la guerra rus-ucraïnesa. Considera que a Espanya i a Europa occidental s’està oblidant ràpidament d’aquest conflicte?
Crec que sí, ja que la sensibilitat general als conflictes dura, a escala general, mentre el focus informatiu està posat en els problemes. En aquest moment, i amb raó, el focus està posat a Gaza, i aquests altres conflictes passen a un segon pla. Per això és important que des dels mitjans es digui “no ens oblidem d’Ucraïna”, i això cal demanar-ho. I no solament per la situació d’estabilitat social que pugui facilitar la defensa que està fent Ucraïna davant la invasió russa, sinó també de cara al futur.
Cal demanar que els polítics trobin una solució. És veritat que la pau hem de trobar-la tots junts, però hi ha una comunitat de patiment que és cada vegada més àmplia i no podem conformar-nos a acusar. Cal també implicar-se per a construir la pau.
Considera que és més urgent que mai treballar per la pau i la solidaritat davant un món plagat de conflictes?
Hi ha dos punts. Un és descobrir que la pau depèn de tots i, un altre, que el dolor humà sempre ens ha d’escandalitzar. No hem de creure que no podem fer res enfront d’aquestes situacions. Sempre és possible dir una paraula a favor de la dignitat humana, la pau i el respecte als drets humans.
Al mateix temps, hem d’escandalitzar-nos d’una societat que aparentment no escasseja de res, i de l’escàndol que, en societats com la nostra, el dolor humà passi a un segon pla, com dient “això no és el meu problema, arregla-te-les com puguis”. Això deshumanitza la nostra societat. Per això, és tan important que es torni a parlar d’Ucraïna. El dolor és allà.
