Accedir al vestíbul de la casa familiar de l’historiador de l’art, museòleg i col·laborador en nombrosos mitjans de comunicació, Damià Amorós, al municipi tarragoní de Sarral, és fer-ho en un ambient de creació artística generacional. Peces de ceràmica pintades per la seva àvia i una exposició de monjos fets d’alabastre pel seu pare (“n’hi ha més aquí que a Poblet”, presenta l’amfitrió) donen la benvinguda en un espai que, en el subsol, va albergar el primer cementiri d’aquesta població de la Conca de Barberà.
Així, la passió per l’estètica ha seduït aquest amant de l’art des de fa anys i, durant els últims quatre, cada vegada que ofereix visites guiades per Tots Sants pels diversos cementiris que hi ha hagut en aquest poble —la pròxima, aquest dissabte a les 21:30 hores des de la plaça de l’Església—, en què la bellesa artística esdevé el tret característic més rellevant del món funerari, “de per si creador de por i d’enuig”.
“La història dels cementiris —reflexiona— no és res més que la plasmació de la història viscuda per les persones que hi ha enterrades a l’interior”. Només hi ha una diferència, la mort; la resta d’elements que s’hi poden acabar trobant, “tant aquí com a la necròpolis Cristòfol Colom de l’Havana, a Cuba”, manté, són el resultat d’una voluntat humana “que ens ve des de la mateixa època dels romans” de voler preservar l’essència de civilització: “Fem panteons i criptes impressionants, posem número als nínxols, fem cementiris amb carrers, i, fins i tot, mostrem les cares dels difunts amb fotografies —subratlla—, i tot perquè el temps no acabi esborrant la memòria social del que cada humà va ser mentre era viu”.
Aquesta mirada antropològica li permet arribar a una conclusió que, per a ell, té o hauria de tenir tothom: “El cementiri també és un ancoratge psicològic envers la memòria dels familiars o les amistats que hi tenim”, assevera. Això s’observa, precisa, “tant en les mares dels joves soldats morts a Ucraïna que enterren els seus cossos en grans camps oberts com en les persones que aquests dies s’assabenten d’haver perdut un ésser estimat a la Comunitat Valenciana”. En aquest sentit, desprendre’s d’aquest ancoratge (“com quan el 2021 la lava d’un volcà va sepultar un cementiri a les Canàries”, argumenta Amorós) és, per a l’historiador, “una de les pitjors situacions que pot experimentar la humanitat“.
