Aquest dilluns 9 de setembre, Sergi Gordo (Barcelona, 1967) compleix un any des que va prendre possessió com a bisbe de Tortosa en un acte multitudinari celebrat a la catedral de la capital del Baix Ebre. Dotze mesos després, obre les portes del seu despatx a Flama, al palau episcopal, per valorar aquest període de temps que, assegura, ha vist passar com una “exhalació”. “Tinc la sensació de no haver digerit del tot tants esdeveniments de fe viscuts com a pastor”, reconeix l’exbisbe auxiliar de Barcelona, que des del primer dia que va arribar a aquest territori s’ha sentit com un tortosí més. “Aquí, soc a casa meva, al costat de la meva gent”, sentencia tan bon punt s’inicia la conversa.
Fa un balanç positiu d’aquest any com a bisbe de Tortosa?
Sí. Ho visc així. No tinc dret de queixar-me; això no vol dir que, com a tot arreu, no hi hagi limitacions, mancances i desafiaments, aspectes que, en qualsevol cas, visc sense angoixa i amb molta esperança. És una diòcesi que coneixia poc, ja que només vaig tenir-hi contacte quan participava en l’Aplec de l’Esperit que s’hi celebrava quan jo era bisbe auxiliar de Barcelona (2017-2023), o per algun contacte concret amb algun mossèn, alguna religiosa o algun laic.
Què li ha amoïnat més durant tots aquests mesos?
El desafiament més gran és el de la manca de vocacions en el ministeri ordenat, per bé que alhora vegi, sobretot en el laïcat, un entusiasme i un compromís en aquest nou moment sinodal que estem vivint. Un moment que, com vaig dir en la meva primera homilia com a bisbe, és representat per un Sínode que ha vingut per a quedar-se. Un altre desafiament és veure una diòcesi molt extensa geogràficament i amb moltes parròquies, mentre hi ha un clergat amb una mitjana d’edat alta que encara exerceix el seu ministeri amb un entusiasme que em meravella. Davant d’això, ens convenen noves vocacions per poder guiar les comunitats cristianes, sense que l’Església caigui en el clericalisme i amb una corresponsabilitat diferenciada amb tots els seus integrants.
Va arribar a Tortosa després de formar-se a l’arxidiòcesi de Barcelona. Què pot aplicar aquí de tot el que va aprendre-hi?
Cada vegada que passo pel carrer de Cervantes de Tortosa, un dels més concorreguts de la ciutat, em venen al cap els moments que, com a seminarista, em passejava anònimament per la Vilafranca dels anys vuitanta. Un territori diocesà, aquest, que era molt més extens que el d’ara, ja que era format per les actuals diòcesis de Sant Feliu de Llobregat i de Terrassa, raó per la qual em van ordenar diaca i sacerdot a Vilafranca del Penedès, en un món més aviat rural, on després (1992-2001) em vaig formar com a pastor aprenent a ser pròxim als feligresos. Poder viure la pastoral en aquell ambient de comarques és el que he retrobat durant aquest any a Tortosa.
Els últims anys va aprendre a gestionar l’arxidiòcesi com a bisbe auxiliar. Això també ha estat clau?
La gestió, no sempre fàcil, d’una arxidiòcesi com la de Barcelona, on vaig treballar des d’una posició en què contínuament calia donar respostes a molts requeriments i moltes urgències, m’està ajudant ara a gestionar una diòcesi diferent i amb dimensions més petites, si bé s’espera que la implicació de religiosos i de laics continuï creixent i faci d’aquest territori diocesà un espai amb moltes més veus.
A Vilafranca encara hi té bons amics i contínuament el conviden en les seves celebracions religioses, com ara per Sant Fèlix, i allà és on el bisbe Agustí Cortés complirà vint anys aquesta setmana al capdavant de la diòcesi, tot i que ja ha posat el seu càrrec en disposició del Papa. El seu relleu ha de ser un bisbe jove?
Això està en mans del Sant Pare, però, com ell mateix ha dit, la joventut és un estat del cor i, per descomptat, aquesta sempre pot ajudar quan algú és bisbe. També és bo per a les diòcesis que tinguem germans bisbes amb uns anys de ministeri que ajudin a enfocar qüestions d’evangelització de manera profunda, com ha fet el bisbe Agustí tots aquests anys. Tots ens hem de complementar i, com diu el papa Francesc, l’Església és com una canoa en què hi hagi ancians i joves. Els primers, per guiar-la enmig de la negra nit a partir de la seva expertesa i, els segons, per tirar-la endavant gràcies a la seva força física.
Quina és la seva tasca com a secretari general de la Conferència Episcopal Tarraconense?
No és un treball, com se sol dir en castellà, “de brillo”, sinó de servei. Els meus germans bisbes em van escollir per unanimitat i tots, com a servidors sense cap mèrit, hem de fer el que Déu ens demana. La meva feina és de coordinació, de veure com les diòcesis no podem ser illes autoreferencials i podem treballar plegades, com ho hem de fer amb les que integren la Conferència Episcopal Espanyola així com l’Església universal. Som hereus de tota una feina interdiocesana molt ben feta que va tenir una fita rellevant el 1995, amb la celebració del Concili Provincial Tarraconense, del qual celebrarem trenta anys el 2025.
Una de les iniciatives recents dels bisbes de Catalunya és la proposta d’un curs unificat d’iniciació per als seminaristes de les diòcesis catalanes a partir d’aquest pròxim curs. Com l’entoma, vostè?
A nous temps, noves respostes. Quan el papa Francesc ens va convocar a tots els bisbes d’Espanya a Roma el curs passat, ens va demanar que féssim una reflexió atesa l’escassetat de vocacions sacerdotals als seminaris de tot l’Estat. Per això, entre altres mesures, ens va demanar que miréssim d’impulsar aquest curs introductori. De la nostra diòcesi, enguany no n’hi haurà cap, de nou seminarista, però en tenim cinc de vocacionats que encara no començaran enguany el seu procés d’encaminament al sacerdoci.
En referència a l’elecció de Salvador Illa com a president de la Generalitat, que l’arquebisbe Joan Planellas va definir com “un signe de normalitat democràtica“, quina és la seva opinió al respecte?
Un bisbe ha de ser el bisbe de tots, és a dir, de tots els cristians que hi ha en totes les opcions polítiques, excepte aquelles que estan en contra de l’Evangeli. El bisbe, davant d’això, té una missió de comunió i d’estar al servei dels representants elegits democràticament en cadascuna de les institucions democràtiques, a Catalunya i a la Comunitat Valenciana, on la nostra diòcesi també té presència. L’Església demana als polítics un respecte —que hi és— per la institució eclesial i que, aquells qui ho vulguin, posin en relleu l’humanisme cristià que els ha de moure en el seu compromís polític. Des de la sana autonomia de l’àmbit polític, l’Església contribuirà en tot allò que beneficiï el bé comú.
Amb una diòcesi formada per una cinquantena de preveres en exercici ministerial, també han pogut tenir durant el seu primer any de pontificat el capellà més jove de Catalunya, Santiago Martínez, a Masdenverge. En què el beneficiarà el fet que vostè l’hagi destinat a unes altres parròquies, provocant un cert desencís per part dels feligresos de la parròquia on es trobava?
És molt comprensible, la situació: vol dir que la gent s’estima els seus pastors i voldria mantenir per sempre aquells amb els quals hi ha bona sintonia. Em consta que aquest sacerdot vol establir contacte amb els autors d’aquest comunicat per fer-los entendre que, estant incardinat en aquesta diòcesi, ha d’estar preparat per afrontar noves missions que li puguin ser encomanades. Per part meva, estic disposat a rebre els autors d’aquesta petició per escoltar-los, confiant que comprenguin la decisió —no fàcil— que s’ha hagut de prendre.
Parlant de canvis, pensa que el seu pas per Tortosa pot ser un trampolí per tornar a Barcelona?
Jo visc el dia a dia i, com cantem a la verge de la Cinta en el seu himne quan volem defensar-la fins a la mort, jo desitjo ser aquí fins a la meva mort, si Déu vol i el Papa ho permet. És bo enamorar-se d’aquesta esposa, que és la diòcesi, pensant que amb ella es pot fer el camí sempre, per bé que hàgim d’estar a disposició de les decisions que pugui tenir el Sant Pare. Prefereixo no pensar en res més que això.
Com es viu, com a bisbe, la situació dels abusos sexuals comesos en el si d’algunes institucions religioses anys enrere i que sembla ser una llosa en l’Església d’avui en dia?
Com ho demana el papa Francesc, ho vivim amb tolerància zero i amb molta transparència i amb molta col·laboració amb totes les autoritats, tenint en compte, sobretot, totes les víctimes. Només que un únic membre de l’Església hagi fet un acte de pederàstia ja és un escàndol. A més, des de la Conferència Episcopal Espanyola es treballa des de fa anys amb molt bons criteris, sempre en comunió amb la Santa Seu, per pal·liar aquest fet tan execrable, que posa en relleu el nostre pecat i la nostra incoherència. Tot esforç és poc per crear espais segurs i per treballar la prevenció des de tots els estaments possibles.
I, per aconseguir aquests objectius, un tortosí es troba fent-ho molt a prop del Papa, com és Jordi Bertomeu.
En efecte, des del Dicasteri per a la Doctrina de la Fe ha ajudat molt el papa Francesc anant per tots els països on l’envia i fent-ho, a més, amb molta competència. És del nostre presbiteri i convé pregar per ell perquè té una missió complicada, que demana molta abnegació. Gràcies a la seva ajuda, la diòcesi de Tortosa pot donar un cop de mà en aquesta llastimosa xacra que vivim.
