A l’interior d’un petit taller situat en ple barri Gòtic de Barcelona, hi conviuen, com a mínim, un xai i un lleó des de fa alguns anys. Són, però, fets de fang, i no es mouen de les prestatgeries on el seu creador, Estanislau Feliu (Barcelona, 1957), hi col·loca regularment noves creacions amb l’ús, tan sols, de cisells, punxons o llimes. Totes elles són maquetes de les obres que posteriorment han anat reproduint-se, en mans d’altres especialistes, amb materials com ara la pedra —en el cas dels dos animals, per ser col·locats (el 2017) a la basílica de la Sagrada Família—, i es converteixen en l’aparador més íntim del recorregut professional que ha fet des de jove aquest barceloní, que va suspendre l’assignatura de dibuix.
“Això va ser al col·legi dels Jesuïtes de Casp”, rememora. Amb el record del primer centre escolar, sorgeix inevitablement un altre record, el dels presumptes abusos, que ell no va patir: “És una situació dramàtica”. El seu primer salt el va fer, en canvi, amb un altre jesuïta, Cinto Casanovas (1933-2023), de qui Feliu no dubtava a considerar-lo com el seu mestre a les xarxes socials l’endemà de conèixer-ne la mort. “A vegades, marxava al seu taller de Verdú [a l’Urgell, a la casa on va residir Sant Pere Claver] i m’hi passava dies”. Ara, ja jubilat, Feliu té el seu espai creatiu a l’edifici de davant de casa i s’estalvia desplaçaments.
“Quan viatjo a Roma, no puc saciar el meu interès artístic”
Però si el lleó de Judà i el moltó d’Abraham sorprenen pel seu realisme, una composició com és la dels tres àngels que es miren embadalits una creu gaudiniana més gran que els seus cossos treu el singlot. De fet, són els altres elements de creació pròpia que Feliu també té a la façana més fotografiada de Barcelona, i que va posar-se a fer poc temps després de rebre el primer encàrrec. “En aquesta ocasió, com que el patronat de la junta constructora ja coneixia com treballava, vaig notar una major llibertat expressiva“, assenyala. Però l’ombra de Josep Maria Subirachs (1927-2014), l’escultor que es va morir sense acabar la feina que va deixar escrita Antoni Gaudí, hi va ser: “Ell ven més que jo”, ironitza l’artista.
L’autor d’uns àngels fets sense ales perquè “així els volia Gaudí” i perquè “no quedarien gaire bé darrere d’uns cossos famolencs com els que acostumo a fer”, també ha esculpit obres com el Sant Ignasi fet de bronze que hi ha a l’interior de la basílica de Santa Maria del Mar. A més, quan viatja a Roma carrega les piles per continuar donant vida a través del fang (“quan hi vaig, no sacio mai el meu interès artístic”, reconeix), i, com ha fet recentment amb la figura d’una persona palestina que tracta d’aixecar amb les dues mans una altra que jau abatuda a terra, les seves mans demanen constantment reproduir el sentiment de pietat que el seu cor els trasllada: “La societat necessita viure amb més pietat“, admet.
La llista de representacions religioses i civils continua creixent des del taller on Feliu accedeix en un cosmos particular. Creix “sense presses”, a diferència del ritme trepidant de turistes estrangers que omplen, sobretot a l’estiu, carrers com el seu, però també el temple ideat per Antoni Gaudí. “Desitjaria que es pogués accedir a la Sagrada Família amb normalitat, com ho faig en altres esglésies, i pogués seure en un banc a gaudir de l’espectacle tantes vegades com volgués”, opina. Això no obstant, aquest desig encara no és possible. Mentrestant, Feliu espera veure culminar la gran obra en què ha participat.
