L’empresària lloretenca Cristina Cabañas, presidenta de Guitart Hotels i de la Fundació Climent Guitart, se sent afortunada de tenir com a amiga la monja dominica i activista Lucía Caram. Es van conèixer un estiu durant la Festa Major de Lloret de Mar i des d’aquell dia, assegura, no han parat de “tramar coses juntes”. El seu projecte més recent ha consistit a portar un grup de nens d’Ucraïna d’entre 12 i 17 anys a passar una setmana de vacances a Catalunya. Durant l’estada, han estat allotjats en el Guitart Central Park de Lloret, un dels hotels de la cadena que lidera Cabañas des de 2014.
Com va sorgir la possibilitat de col·laborar amb Lucía Caram?
Ella acostuma a preguntar als seus col·laboradors per allò que poden oferir. Nosaltres som una fundació petita en un lloc petit i fem coses petites. No obstant això, disposem d’establiments hotelers i la possibilitat d’oferir-los per a projectes impulsats per sor Lucía com ara ‘Invulnerables‘ o ‘250 somriures per a Ucraïna’.
Aquesta darrera iniciativa ha sigut ideada conjuntament?
Per part nostra, es tracta del cinquè grup de gent d’Ucraïna que rebem. Lloret és la població d’Espanya amb més persones procedents d’aquell país. Fa uns dos anys, poc després d’esclatar la guerra, membres de la comunitat ucraïnesa, al marge dels projectes de sor Lucía, ens van venir a demanar, si podíem portar fills de coneguts o persones pròximes a gaudir d’un petit parèntesi o respir. A partir d’aquesta petició, vam organitzar les quatre primeres edicions, en col·laboració amb Olena Bilousova, veïna de Lloret que va promoure la iniciativa. L’última vegada que ho vam fer, vam convidar sor Lucía a conèixer els nois i poc després ella va proposar fer una nova edició per portar els nois de l’escola militar que han vingut aquest cop. La diferència és que, en lloc de les 50 persones habituals, ella va suggerir que en fossin 250. Sor Lucía empre multiplica les coses, aspira al màxim.
Preveuen continuar amb el projecte?
Ja estem treballant per preparar una pròxima edició. Aquesta setmana hem estat juntes i hem coincidit en el fet que això ha de continuar, perquè la cara dels nens quan marxen no té res a veure amb la del dia que arriben. No hi ha diners al món puguin pagar la satisfacció de veure com canvia en tan pocs dies l’expressió del seu rostre.
El papa Francesc ha fet esment en més d’una ocasió dels nens que, per culpa de la guerra, han perdut la capacitat de somriure.
Fa poc temps vaig tenir la sort de visitar el papa Francesc per explicar-li la nostra experiència en les anteriors edicions d’aquest programa de vacances per a nens ucraïnesos, i ens va preguntar precisament això: “¿Los niños sonríen?” Li vaig explicar que quan arriben no somriuen, però que aconseguim que durant els dies que passen amb nosaltres tornin a ser nens, que és el que mai haurien d’haver deixat de ser.
El projecte ‘250 somriures per a Ucraïna’ ha comptat amb la implicació d’una gran quantitat d’entitats del teixit social i empresarial del país. Com s’ha gestat tota aquesta xarxa de col·laboració?
Sor Lucía sempre suma gent meravellosa al voltant dels seus projectes. I al final, com ella diu, sempre som els “mateixos sospitosos” els qui estem involucrats en les coses. Quan es parla de guerra, de nens, de persones que han perdut éssers estimats, qui s’atreveix a dir que no? Ha sigut una feina molt gran, de la qual m’agradaria destacar el paper del Programa de voluntariat de CaixaBank, de Fira de Barcelona, de la Cambra de Comerç de Barcelona, les empreses d’autocars i una infinitat d’entitats que han ofert tot el que han pogut, des de Port Aventura, fins a la Sagrada Família, passant per La Granja Escola de Palautordera, el Water World de Lloret de Mar o el Grup Rosa dels Vents. La llista és llarga i amb la implicació de tothom s’ha pogut fer un programa intens i molt satisfactori per als nens.
Després d’aquesta experiència, aquests nois tornaran a viure en un país en guerra. Que creu que s’emportaran d’aquesta experiència a Catalunya, on han estat tan ben acollits?
Des del primer grup que vam convidar a venir, em preocupava molt què s’emportarien i, sobretot, com viurien l’endemà. Ho vam consultar amb psicòlegs i psiquiatres i ens vam dir que el que en aquests casos s’emporten les persones són records, records que en moments complicats seran un refugi per a ells. Per tant, en futures situacions difícils, aquests nois recordaran moments de diversió al parc aquàtic o a Montserrat, experiències que els donaran potser esperances que en un futur —esperem que no gaire llunyà— podran viure en pau.
