En una de les parets del despatx del capellà secularitzat i erudit humanista Lluís Maria Moncunill (Valls, 1933), penja un quadre amb una carta signada per l’orientalista i cardenal francès Eugène Tisserant (1884-1972). “El 20 d’octubre de 1958, a dos quarts de quatre de la tarda, Tisserant [aleshores degà del Col·legi de Cardenals i, per tant, president del conclave en què s’elegiria a Joan XXIII, i del de 1963, del qual acabaria sent escollit Pau VI] va signar aquest document per justificar la meva presència en aquell episodi tan important per a l’Església catòlica“, manifesta Moncunill, que hi assistia com a secretari personal de l’aleshores arquebisbe de Tarragona i cardenal, Benjamín de Arriba y Castro (1886-1973).
Però qui és l’única persona que en l’actualitat pot justificar, des de Tarragona, la seva participació en un dels conclaves celebrats al Vaticà, és també un dels primers preveres d’aquesta arxidiòcesi que van decidir fer un pas enrere —en el seu cas, el 1971, després de ser ordenat el 1957— i viure, “amb un cert trauma, ja que allò era relativament nou”, indica, el procés de la secularització: “Des d’aleshores, continuo sentint-me Església, estimant-la i contrastant-la, que són accions necessàries per formar-ne part”, afegeix.
“Quan s’opta per la secularització, cal evitar caure en la soledat”
Després de 54 anys casat amb la seva dona, la Maria Martí, i d’haver construït “una amistat forta i duradora” tant amb capellans coetanis que en un primer moment no van veure amb bons ulls la seva decisió com amb “altres de secularitzats que també han solidificat uns matrimonis estables com el meu”, agrega Moncunill, en el pensament d’aquest filòleg i expert en obres literàries com les de l’eclesiàstic Carles Cardó (1884-1958) queda lluny el seu pas per la parròquia de Cervià de les Garrigues. Allà, “alguns feligresos encara es dirigeixen a mi com a mossèn Moncunill, per bé que no em desagradi”, remarca.
“Tant l’arquebisbe Josep Pont i Gol com el papa Pau VI van respectar, tot i fer-ho amb dolor, la meva llibertat”, apunta aquest tarragoní format a la Pontifícia Universitat Gregoriana i que va observar, en una època en què el Concili Vaticà II s’estava implantant diocesanament, “un conflicte en el meu interior entre el meu estat emocional i aquella realitat social i eclesial”, detalla. Conèixer la seva dona va ser per a ell un desencadenant que va permetre’l “prendre una decisió que, si es prengués ara, no seria tan difícil“.
“Els sacerdots que s’han secularitzat aquests últims anys han tingut més oportunitats que els sacerdots de finals del segle passat, com jo”, reflexiona qui considera que, per a l’Església catòlica, “parlar d’aquest assumpte és fer-ho d’un anatema”. En aquest sentit, Moncunill afirma que evitar la soledat, “un cop es té la valentia i s’arrisca a fer el pas de secularitzar-se, al marge de quins en siguin els motius”, és el primer pas que convé assumir: “La soledat ennuvola —manifesta Lluís Maria Moncunill—; per això, és important buscar referents i altres ressonàncies, sense ofegar-se ni espantar-se“.
