El passat 15 d’octubre es van complir 40 anys d’ençà que el cardenal Cristóbal López Romero (Vélez-Rubio, 1952) va marxar de Catalunya per fer de missioner de la congregació salesiana. L’experiència el va portar durant més de tres dècades a assumir diferents responsabilitats en llocs com el Paraguai, Bolívia, Sevilla i el Marroc, on es va establir finalment l’any 2017 després de ser nomenat pel papa Francesc arquebisbe de Rabat. A finals d’aquest mes d’octubre, després d’haver participat en l’Assemblea General del Sínode a Roma, va aprofitar el retorn al Marroc per fer escala durant tres dies al Vallès, on va aprofitar per visitar la seva família i participar en les Jornades de Formació i Animació Pastoral de Granollers, organitzades pel Moviment de Cristians de Pobles i Comarques de Catalunya.
L’any passat, el Marroc va viure un fort terratrèmol que va causar la mort de més de tres mil persones i milers de ferits. Vostè ha tornat a Catalunya precisament coincidint amb una altra situació catastròfica, la de la DANA, que ha devastat part del País Valencià i Castella la Manxa i Andalusia. Com ho ha viscut?
Ha sigut terrible. De petit vaig viure les inundacions de Terrassa, i uns anys abans, recordo que també es van produir les de València, que varen deixar centenars de morts i damnificats. Sempre hi ha hagut desastres naturals com terratrèmols i inundacions, però actualment disposem de molts més mitjans de prevenció i els hauríem de fer servir més i millor per intentar que la població corri el menor risc possible. Sempre hi haurà marge de risc en situacions de catàstrofe, però evitar morts depèn en molts casos sobretot de la nostra capacitat com a societat d’imposar mesures preventives com es va fer, per exemple, per reduir la taxa de mortalitat a les carreteres.
Com estan les coses al Marroc, un any i un mes després de la tragèdia?
Diria que bastant bé dins de la gravetat del que va passar. La reacció del govern, del poble i de la comunitat internacional ha sigut magnífica. Pocs terratrèmols al món han generat una onada de solidaritat i una gestió governamental tan bones com les que hi ha hagut al Marroc. Hi ha hagut aspectes millorables, òbviament, però el que està clar és que una setmana després del sisme, tots els morts estaven enterrats, cosa que no era fàcil; i al cap de quinze dies, els ferits estaven hospitalitzats i les carreteres funcionant; ara, tretze mesos més tard, l’educació funciona amb normalitat i es treballa dur perquè les famílies afectades puguin refer els seus habitatges. En aquest context nosaltres, com a Església, hem fet la nostra part i tenim previsió de continuar treballant a través de Càritas en diferents programes per ajudar la població damnificada.
Acaba de tornar de Roma de participar en l’assemblea del Sínode. Què en destacaria, d’aquesta experiència?
Hem fet un bon camí, un treball que ha valgut la pena, no només per a l’Església sinó per a tothom. La sinodalitat és un signe profètic que pot il·luminar el món, perquè no es tracta només de portar la democràcia a l’Església, com han afirmat molts, sinó que va molt més enllà. La democràcia és la pugna per la majoria i consisteix en diverses forces en disputa per guanyar les eleccions i governar en funció del bé comú. Això no està malament, però en un sistema democràtic ja se sap que, desgraciadament, el govern no acostuma a considerar allò que diu l’oposició, i al revés: l’oposició sol criticar negativament tot allò que fa el govern. A més a més, les minories no tenen capacitat d’entrar al parlament.
En canvi, amb la sinodalitat busquem el consens. Pot ser no és al cent per cent, d’acord, però no ens acontentem amb aconseguir la meitat més un, com es fa en democràcia, i a partir d’aquí prendre decisions sense comptar amb els altres. No. La sinodalitat és un procés de discerniment perquè la presa de decisions sigui consensuada al màxim. I quan s’adopta una decisió, fins i tot aquells que no hi estaven d’acord, moralment queden obligats a donar suport a una cosa que s’ha decidit després d’un procés en el qual tots hem pogut participar i expressar opinions i fins i tot pregar junts per demanar la il·luminació de l’Esperit Sant. Al final, és el papa, el bisbe, el rector de parròquia qui, després d’haver escoltat tothom, i no de forma capritxosa, pren una decisió i tots van per aquest camí. Democràcia és poc, nosaltres volem més: volem fraternitat, treball conjunt, recerca del bé comú.
Com interpreta que aquest cop el papa Francesc hagi decidit no publicar una exhortació apostòlica postsinodal i s’hagi limitat remetre el Poble al document final elaborat per l’assemblea?
Amb aquest gest, el papa ha demostrat sinodalitat perquè no s’ha limitat a lliurar el document i prou, sinó que ha dit que aprova i assumeix tot el que s’hi exposa i que s’ha decidit per consens. Tant és així, que ni ha volgut retocar el text, sinó que l’ha firmat tal com ha sigut redactat i aprovat per l’Assemblea. Abans, el Sínode era un òrgan o instrument de consulta i de reflexió que feia la seva feina, donava les conclusions al papa i a partir d’aquí ell feia el que volia: podia llençar el text a la paperera i oblidar-se’n, o retocar-lo segons el seu criteri i fer-ne una exhortació apostòlica. En canvi, aquest cop Francesc ha dit d’alguna manera que el document final és l’exhortació apostòlica i li ha donat valor de magisteri i posant-hi la seva firma.
Sembla que a l’inici del Sínode va costar d’entendre que el tema central era la sinodalitat. I quan va començar la primera fase de l’assemblea general, molts esperaven debats sobre altres temes com el paper de la dona, els capellans casats o els abusos, que d’entrada no havien de ser objecte de discussió.
Com bé diu, al començament va haver-hi aquest malentès. Es va convocar un sínode, es va dir que tothom estava cridat a participar, però no es va explicar prou bé que el tema era la sinodalitat. Això va donar peu a què hi hagués gent que esperés que podria dir tots aquells debats pendents. Al final, per sort, es va poder recentrar les coses. El papa, de manera molt intel·ligent, després de l’assemblea de l’any passat, veient els temes que havien sorgit, en va seleccionar deu i va constituir el mateix nombre de grups de treball fora del Sínode, com a elements diferents, per abordar-los paral·lelament i poder així centrar l’Assemblea exclusivament en la sinodalitat.
Aleshores, dins del Sínode, quins han estat els temes tractats més específicament?
Doncs qüestions com ara com fer que una parròquia sigui sinodal, quin paper tindrien unes eventuals assemblees continentals; com s’articula l’autoritat del papa amb la de les conferències episcopals i, en un sentit similar, com s’enllacen les decisions d’una conferència episcopal amb les decisions de cada bisbe; perquè fins ara, segons les normes canòniques, tota l’autoritat de la diòcesi recau en el bisbe, que pot fer cas omís, si vol, de les directrius que es marquen des de la conferència episcopal. I això no pot ser, per això en el sínode s’ha plantejat que els episcopats han de tenir un cert poder sobre els seus bisbes, més enllà del consens necessari per adoptar decisions.
El Sínode ha demanat una Església més pròxima al patiment de la humanitat, en un moment amb nombroses guerres en curs i molt greus. En quina mesura s’ha viscut en l’assemblea aquest rerefons bèl·lic?
Vostè ho ha dit bé, la guerra ha sigut una mena de teló de fons, alguna cosa que forma part del conjunt. Hem tingut present aquesta situació en el nostre cor i en les pregàries, però el tema no s’ha tractat directament, ja que el Papa ha reflexionat reiteradament en les seves encícliques sobre les guerres, el canvi climàtic, els desastres i les injustícies, i ara el que estem fent és portar a la pràctica totes aquestes ensenyances.
Com es viu des del Marroc el conflicte al Pròxim Orient, tenint en compte que les societats dels països musulmans donen suport a la causa palestina però això no sempre es correspon amb l’actuació dels seus governs.
El Marroc té una postura peculiar en aquest afer: per un costat, manté relacions diplomàtiques amb Israel i, paral·lelament, sosté la causa palestina. El que la diplomàcia marroquina proposa és que, des de dins, en contacte amb Israel, poden influir-hi més que des de fora. El govern s’ha manifestat obertament amb la població palestina, ja des dels primers moments després del 7 d’octubre, quan després dels atemptats de Hamàs varen començar els bombardejos, van enviar ajuda humanitària, aliments, medicines, i van protestar. També permeten que la població es manifesti a favor dels palestins. Aprofiten els dos camins, el de la protesta del poble, i el de la diplomàcia. Hi ha qui creu que seria més efectiu trencar relacions, però ells sostenen que no.
Al Marroc, el verb evangelitzar, com es porta a la pràctica?
L’evangelització s’hauria d’entendre de la mateixa manera a tot arreu. El problema és que molts entenen l’evangelització com una activitat oral. Si pronuncies determinades paraules o lectures públicament estàs evangelitzant. Hi ha molta gent que ho fa, això, i els resultats són nuls. L’evangelització no consisteix en pronunciar paraules, si fos així els muts no podrien ser evangelitzadors. Evangelitzar consisteix en portar l’evangeli a la vida començant pel teu testimoni i acció personal, familiar i comunitària. Portar l’evangeli —no el llibre dels evangelis— a la política, a l’economia, a l’educació, a la cultura, a la comunicació, a l’esport, a tots els àmbits de la vida. Evangelitzar és transformar el món, construir el regne de Déu, que és un regne de pau, justícia, llibertat, de vida, de veritat i d’amor. El problema de l’evangelització no és que en certs llocs no es puguin donar catequesis sinó que els cristians no testimoniem l’evangeli.
Al Marroc hi ha una dotzena d’escoles catòliques, on estudien 10.000 alumnes musulmans. Quin paper juguen en aquest sentit?
A les escoles catòliques del Marroc s’ensenya la religió islàmica perquè és el que necessita el país. Per això, allà nosaltres evangelitzem donant testimoni de la nostra fe amb la vida, entrant en diàleg i treballant amb ells per fer construir un món millor. Això és evangelitzar. Hi ha qui es pensa que al Marroc no podem evangelitzar, obviant amb això que l’Església és evangelitzadora per naturalesa. Quan em pregunten si hi ha moltes conversions al Marroc, els dic que sí, que jo he vist infants que eren mentiders i ara ja no menteixen, o persones violentes que s’han pacificat. Una cosa és conversió i una altra és canvi de religió. Jo he conegut gent que ha canviat de religió sense convertir-se.
Vostè no és d’aquells que li agrada rebre el tracte d’eminència. Com prefereix ser tractat?
No m’agraden els títols, perfereixp que em diguin Cristòbal o pare Cristòbal, ‘monsenyor’ no em resulta agradable. A l’Amèrica Llatina en diuen “padre obispo” i a França també, però el meu nom és prou bonic i significatiu, perquè significa “portador de Crist” i és més agradable a l’oïda sentir el teu nom de baptisme que no un títol. Quan algú em diu ‘eminència’, bromejo dient que només ho pot fer tres vegades, i a partir d’aquí m’ha de començar a dir d’una altra manera.
