El 30 de gener se celebra el Dia escolar per la pau i la noviolència. Una jornada que commemora el traspàs de Mahatma Gandhi. Tanmateix, les escoles i instituts treballen cada dia per a ser constructores de pau, i ho fan a través d’una àmplia diversitat de projectes. En aquest context, una de les iniciatives que alguns centres docents duen a terme és la de formar-se en mediació i pràctiques restauratives. Mitjançant aquestes eines, gestionen possibles conflictes que poden donar-se en la comunitat educativa (professors, mestres, alumnes, famílies) dins i fora de les aules. Per això, compten amb el suport de professionals com Lola Montejo, mediadora, facilitadora i membre de Tésera Mediació, i Enrico Cirla, psicòleg expert en mediació de conflictes i mediador comunitari.
Com es van involucrar en la mediació escolar?
Enrico: La primera trobada amb la mediació escolar va néixer com a conseqüència natural del meu treball com a mediador comunitari. Des d’una perspectiva estratègica de prevenció de conflictes, la col·laboració amb les escoles sempre m’ha interessat, ja que és uns dels eixos fonamentals per a promoure canvis a curt i llarg termini.
Lola: En el meu cas, també va ser a partir de la mediació comunitària. Quan treballes amb la gestió de conflictes, amb la mediació, amb la prevenció, i tot el que té a veure amb la sensibilització del diàleg en un territori, et trobes amb les escoles i els instituts. Vaig començar a treballar amb la mediació, per poder donar eines quan els centres docents ja es trobaven en una situació de conflicte emergent. Més tard, em vaig formar en el paradigma restauratiu. Les eines restauratives, justament, ens donen la possibilitat de treballar amb les escoles a escala preventiva. A actuar abans que els conflictes apareguin. Es para una atenció especial cap a les relacions i cap a les persones, que són essencials. Com més ens coneixem, més ens estimem. I com més ens estimem, menys mal ens fem.
Quins són els desafiaments comuns que afronten en treballar a l’àmbit escolar?
Enrico: Des de la meva experiència professional, he de reconèixer que els desafiaments més comuns han anat evolucionant al llarg dels anys. Fa vint anys, el repte era, en alguns casos, com afrontar les resistències i la desconfiança inicial per part dels professionals de l’educació. Avui en dia, la situació ha canviat molt, la difusió de la cultura de pau i de les eines de diàleg que proposa la mediació han contribuït al fet que hi hagi una presència de les mateixes cada vegada més integrada en el sistema escolar. Al meu entendre, els desafiaments actuals estan en el fet de continuar captivant l’interès dels estudiants i alinear-se al seu llenguatge per a poder transmetre la utilitat concreta i pràctica, més enllà dels aspectes pedagògics, que ofereix la mediació.
Lola: Per a mi, un dels reptes importants és que tothom faci seves les eines que transmetem. La mediació i les pràctiques restauratives van adreçades a tots els membres de la comunitat educativa: alumnes, professors, mestres, famílies… Per exemple, un espai de diàleg que vagi adreçat només al claustre, reforçarà el vincle entre els professionals que se sentiran acompanyats en el seu tràfec diari. Si parlem de les famílies, que sovint tenen una relació perifèrica amb el centre, generar un espai perquè puguin dialogar i relacionar-se entre elles i amb la resta de la comunitat educativa, farà que percebin l’escola de manera diferent, més propera.
Sovint, en els conflictes que es donen en l’àmbit educatiu, se sent soledat. El professor se sent sol, la família se sent sola, l’alumne se sent sol davant la dificultat. Descobrir que poden ser part de la solució de la situació aquell conflicte, que podem restar malestar a aquella persona, els farà sentir que formen part de la comunitat educativa. Per això és important abordar tot el tipus de relacions que hi ha als centres i generar vincles entre tots per prevenir conflictes abans que emergeixin.
Com fomenten la participació activa del professorat en l’ús d’aquestes eines?
Enrico: Després d’una formació inicial, considero que la millor manera de fomentar la participació activa per part del professorat és animar-los, cas per cas, al fet que introdueixin aquests mètodes i acompanyar-los en la pràctica. Oferint assessorament constant.
Lola: Al que ha dit l’Enrico, afegiria que hem de transmetre que tothom pot tenir eines per resoldre els conflictes, perquè no deixen de ser les mateixes que ens ajuden a vincular-nos. Si només parlem de mediació, sovint el que passa és que aquesta tasca queda en mans de dos o tres professors o professores que tenen formació o una aptitud especial per gestionar els conflictes. Si adquirim una mirada més àmplia, abordarem diferents tipus de relacions que hi ha i generarem més vincles per prevenir-los.
Quina és la seva estratègia per a garantir la sostenibilitat dels resultats positius obtinguts?
Enrico: Considero que en l’àmbit escolar és fonamental tenir una visió sistèmica que guiï la fase inicial d’anàlisi, recopilació d’informació, identificació dels actors principals i relatives interconnexions. D’aquesta manera es poden planificar intervencions que comprenguin diverses mirades, diferents nivells, i així tenir una sostenibilitat a llarg termini.
Lola: Per a mi, la provenció és clau. No hem d’esperar que hi hagi un conflicte per parlar de com estem, per treballar sobre les diferències, sobre la diversitat i coincidències que hi ha entre els membres de la comunitat educativa. Que dialoguem també en situacions disteses per reforçar els vincles que hi ha entre nosaltres. Hem de poder sentir-nos bé en el nostre espai de treball, per poder aprendre… que, al cap i a la fi, és l’objectiu final d’escoles i instituts.
Com gestionen situacions en les quals la resistència o la falta de cooperació són obstacles per a la resolució efectiva de conflictes?
Enrico: És molt difícil contestar en general a aquesta pregunta perquè depèn del cas. Tanmateix, són de molta utilitat eines com l’escolta activa, l’empatia, la reformulació, les tècniques projectives. Dono molt espai a aquestes persones perquè puguin comunicar-se tant com vulguin i que guanyin confiança en el procés, siguin alumnes o professors.
Lola: Intento que l’equip directiu s’involucri. És qui pot definir que l’escola i l’institut posi el focus més en la mirada relacional, restaurativa. Han de ser líders d’aquests canvis transformatius que proposen les eines restauratives. L’equip directiu és qui podrà donar un espai i un temps perquè les persones de la comunitat educativa es conegui més, es vinculi més. És un procés que farà que aquesta manera de fer formi part de l’ADN de l’escola.
Podrien compartir algun cas específic en què hàgiu aplicat eines de mediació o pràctiques restauratives?
Enrico: Recordo un cas d’assetjament escolar a una noia d’origen marroquí. Teníem la informació de la situació per part del professorat, però els pares dels alumnes de la classe estaven en negació i els pares de la noia, la victimitzaven encara més. Els professors van comentar que no era tan greu com per a activar protocols específics. Finalment, vam poder pactar amb els professors una tanda de 3 cercles perquè poguessin simplement parlar, connectar, compartir des d’un altre lloc que no fos forçosament pedagògic. El primer cercle va ser complicat al principi, perquè estaven desconnectats i desafiadors… però a poc a poc, quan van començar a agafar confiança amb l’espai de diàleg i es van anar obrint, es van anar reconeixent i reforçant com a grup classe integrant les diversitats, començant per gustos, aficions, caràcters. Això va ajudar al fet que la noia marroquina se sentís empoderada. En la tercera sessió, el grup que liderava les actituds excloents cap a la noia d’origen marroquí, es van obrir de manera espontània i van fer una reflexió molt bonica. Fins i tot una de les alumnes que apartava a la companya, va arribar a plorar i a posar tímidament bases per una relació de convivència.
Lola: Quan hi ha espais per parlar, per detectar necessitats, per conèixer com està el teu alumnat és més difícil arribar a aquesta escalada de conflicte on poden haver-hi reaccions violentes, on poden donar-se casos d’assetjament escolar. Això no vol dir que d’aquesta manera desapareguin els conflictes, perquè formen part de la nostra essència, sinó que vol dir que canviarem la manera en què els enfrontem. Això és important, perquè un problema mal resolt pot fer que la convivència sigui impossible i les escoles han de ser espais sense por. Els entorns on conviuen els infants i els joves ha de ser el més segurs i amables possibles. Així serà també com més fàcilment els alumnes podran aprendre. Hem de garantir aquest dret.
