La teòloga M. Claustre Solé, religiosa de la Companyia de Maria, ha indagat durant molts anys en les profunditats dels textos sagrats i n’ha extret lliçons com les que planteja a Empoderades per l’Esperit (Editorial Claret, 2023), una obra amb la qual posa la mirada en els cants d’unes dones de la Bíblia que han esdevingut una baula significativa en tota la Història de la Salvació i de les quals, precisa, “encara es pot continuar aprenent“. Professora de l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB) i emèrita de l’Ateneu Universitari Sant Pacià (AUSP), ha atès Flama per obrir una finestra al món de la dona en temps de Jesús en el marc de la celebració del Dia Internacional de la Dona, aquest 8 de març.
Jesús va crear una revolució pel que fa a la visibilització de les dones?
La seva era una revolució tan radical, contracultural i sorprenent que xocava de ple amb el context patriarcal d’aquell moment. Podem veure, en primer lloc, com Jesús supera la imatge patriarcal de Déu. El Déu que Jesús va viure en el Jordà és un Déu pare-mare que engloba els valors del masculí i del femení. I ell, icona viva d’aquest Déu, presenta trets masculins i femenins. El podem veure enfrontant-se als adversaris amb autoritat i energia, però al mateix temps, s’emociona, plora i juga amb els infants, quelcom impropi d’homes en aquell temps. Més encara, parla del regne del seu Pare amb coses ben senzilles apreses de la seva mare així com d’altres dones.
Però va ser una revolució efímera, oi?
Sí, va ser efímera perquè, en aquells primers segles, la família es regia per una antiga tradició grega, l’oikonomia. Les relacions del pater familias amb la dona, amb els fills i amb els esclaus era el pal de paller de la casa que, a la vegada, constituïa la pedra angular de la societat. La ciutat-estat no era altra cosa que la perllongació de la casa. D’aquí que alterar la casa equivalia a alterar la polis, una subversió política.
Eva va ser la primera dona teòloga de la història?
Bé, no podem dir que fos la primera de la història, ja que Eva no va ser un personatge històric, però sí que és la primera persona que la Bíblia ens presenta pensant, dubtant, qüestionant-se les coses. Ella és la mare de la vida (Hawa). Ara bé, la tradició patriarcal ens l’ha presentat com la seductora, la temptadora, la causant de totes les desgràcies, responsable de la mateixa mort. En el llibre del Siràcida, del segle II aC., en època hel·lenista, hi llegim: “De la dona va venir el primer pecat, i tots hem de morir per culpa d’ella” (Sir 25,24). En realitat, aquesta visió té més relació amb el mite grec de Pandora que no pas amb la Bíblia, ja que el text bíblic no diu pas que Eva sigui més culpable que Adam.
Què ens poden ensenyar, a les societats d’avui dia, dones com ara Míriam, Débora, Anna, Abisag, Judit o Maria? I, digui’m, creu que poden inspirar optimisme?
Elles ens ajuden a prendre consciència de la importància de fiar-se de Déu en moments crítics per tal d’esdevenir instruments seus, malgrat la pròpia feblesa. Aquestes dones saben llegir els signes dels temps i donar una resposta a la urgència del moment amb llibertat, decisió i criteri. Són dones de seny que, davant d’una situació crítica, preguen i actuen. També ens ensenyen a les dones i als homes de tots els temps que no ens podem quedar amb allò què diu la Bíblia, sinó amb el que ens urgeix. En moments en què experimentem moltes limitacions i febleses, és encoratjador veure com Déu es complau a fer grans coses amb instruments febles.
Per què creu que la història sembla fer una passa endavant quan apareix un cant d’una d’aquestes dones?
Aquestes dones tenen en comú el fet de brindar-nos un cant i, en aquest moment, la història sembla fer una passa endavant. Posaré alguns exemples. Durant l’èxode, moment fundacional del poble d’Israel, tenim el càntic de Míriam. En el temps de la sedentarització, trobem el càntic de Dèbora. En el pas de transició a la monarquia, se’ns presenta el càntic d’Anna, mare de Samuel, que ungirà els primers reis d’Israel. En el postexili, quan la Llei sembla ser el veritable centre fins convertir-se gairebé en absolut, hi trobem el càntic de la šunamita, en el Càntic dels càntics, que ens ve a dir que l’Amor és el veritable centre. En l’època hel·lenista, moment de crisi a causa de la persecució d’Antíoc IV, trobem el càntic de Judit. I en el pas de l’Antic al Nou Testament, hi ha el càntic de Maria, que ens brinda la perspectiva d’un món alternatiu. Ens trobem, per tant, amb una doxologia en boca de dona en cruïlles rellevants de la història del poble de Déu. Per això, crec que aquestes dones són una baula significativa en la Història de la Salvació.
El llenguatge de Jesús és inclusiu?
I tant! Només cal recordar aquell text: “Mentre Jesús s’adreçava a la gent, la seva mare i els seus germans, que eren fora, volien parlar amb ell. Algú li digué: —La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: —¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? Llavors, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: —Aquests són la meva mare i els meus germans”. (Mt 12,46-50). Crida l’atenció que es tingui en compte no només la vinculació dels homes com a germans, sinó la de les dones com a germanes. Això es confirma per un altre text: “Jesús va respondre: Jo us asseguro: ningú que hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o hisenda pel meu i per l’evangeli quedarà sense rebre el cent per un: ara al present, cases, germans, germanes, mares, fills i hisenda, amb persecucions; i en el temps venidor, vida eterna” (Mc 10,29-30).
El llenguatge de Jesús no només és inclusiu, ja que podem veure com crea unes vinculacions, alternatives a les vigents, a partir de crear una fraternitat d’iguals, en què les dones tenen les mateixes possibilitats que els homes. La mateixa presentació de Déu com l’únic Pare suposa la subversió de les estructures de dominació, incloses les patriarcals: “—Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots. (Mc 9,35); així com—Ja sabeu que els qui figuren com a governants de les nacions les dominen com si en fossin amos, i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots” (Mc 10,41-44).
A l’evangeli de Joan no es parla dels apòstols, sinó dels deixebles, concepte que també podia incloure dones, oi?
És cert. Joan parla sempre de deixebles, no d’apòstols, i quan els textos parlen genèricament de “deixebles“, cal incloure, almenys en una gran part dels casos, les dones. És un reflex androcèntric pensar només en homes. La paraula de les dona era normalitzada i, fins i tot, Jesús, en permetre que un grup de dones l’acompanyessin juntament amb els deixebles, denuncia la seva marginació. Ell les tracta com a persones, sense establir una jerarquia que posi l’home per damunt de la dona. No hi ha dubte que els seus coetanis es devien arribar a escandalitzar per aquesta actitud tan lliure, però el seu comportament és innovador i convida els creients a ser creatius en la llibertat que ens brinda l’Esperit.
“Ens trobem, per tant, amb una doxologia en boca de dona en cruïlles rellevants de la història del poble de Déu. Per això, crec que aquestes dones són una baula significativa en la Història de la Salvació”
Les societats d’avui s’han de prendre més seriosament els textos bíblics, doncs?
Crec que prendre’ns seriosament els textos bíblics ens ha de portar a anar a les fonts; només així es podrà pouar en el projecte de Jesús i deixar que l’Esperit esbotzi vells esquemes per tal de desenvolupar noves formes de vida en l’Església. A partir dels textos neotestamentaris, podem veure com la dona no va ser marginada ni en el camp estrictament missioner, ni en el de la direcció, ni el de l’animació, ni en el del govern de les comunitats. Una d’elles, Júnia,va ser fins i tot apòstol: “Saludeu Andrònic i Júnia, que són del meu llinatge i companys meus de presó, molt considerats entre els apòstols” (Rm 16,7). Podem preguntar-nos això: ¿Com és possible que aquelles a qui Jesús va donar la paraula en confiar l’anunci de la resurrecció, hagin estat deixades de banda en la nostra Església? La qüestió del sexe de les persones que exerceixen ministeris en el Nou Testament no es planteja ni en la primera ni en la segona generació. A partir de la tercera generació, es deixa de cridar dones per a tasques ministerials.
Què ha de dir, l’Església d’avui, sobre tot plegat?
La manera alliberadora amb què Jesús va tractar les dones va permetre que aquestes tinguessin un paper rellevant en les primeres comunitats cristianes. Després, tot va canviar. Si l’Església d’avui no és capaç de rectificar-ho, no només serà infidel al projecte de Jesús sinó que, a més, no escoltarà la veu de l’Esperit, que ens parla a través dels signes dels temps. Uns temps que s’escandalitzen, amb raó, quan la dona és marginada.
Creu que les dones haurien de poder tenir accés als ministeris sacramentals?
Evidentment que en aquest estadi de la tradició cristiana no es planteja encara el problema de si la dona pot ser o no sacerdot, ja que la concepció actual del sacerdoci apareix en un estadi posterior. Però ni la praxi de Jesús ni la dels seus immediats seguidors van donar peu a la tesi —poc fonamentada bíblicament— en què, segons la voluntat de Jesús, la dona, a diferència de l’home, no pot ser ordenada sacerdot.
Confio que el Sínode actual ajudi a fer-nos un nou plantejament i ens permeti formular-nos preguntes al voltant dels rols de l’home i la dona a l’Església d’avui. Una Església que ha de ser, esperem, plural, sensible amb les diferències, oberta sempre als problemes i reptes del nostre món, i on tots estiguem cridats a servir, independentment del nostre sexe. Solament a partir d’aquí podrem ser sal, llum i ferment en un món que plora sang i està mancat de Bona Notícia.
