Per a Albert Magarolas, només hi ha un lloc al món on poder trobar la mateixa sensació de calma que troba a bord del seu veler quan el posa en circulació a les costes de Tarragona. Es tracta del campanar de la catedral d’aquesta ciutat, on va néixer el 1954 i on, des de la dècada de 1980, forma part d’un grup de veïns dedicats a mantenir la tasca ancestral i altruista de campaner. En aquest cas, a 70 metres del terra.
Aquest enginyer industrial, ara jubilat, és un dels membres més actius del grup de vint-i-cinc campaners que formen part de l’Associació dels Amics de la Catedral de Tarragona i són els cuidadors de la vintena de campanes, de pesos i anys de fabricació diversos, que viuen al cel de la ciutat; les fan repicar en dates assenyalades de l’any, sigui Santa Tecla o el Dia Mundial de la Pau. A més, Magarolas explica que seria capaç de pujar els dos-cents graons que porten a la part més alta de la catedral gairebé a cegues en haver convertit aquest espai patrimonial en un punt de referència vital. “En qualsevol poble, per més que soni a cassola, la campana del seu campanar és un tresor per a la seva gent i fa societat“, admet.
Però les privilegiades vistes que es poden tenir al costat de la campana Capona, que toca les hores i es troba a la part més alta de tota Tarragona (un espectacle visual conformat per elements marítims i romans a diferents distàncies), no tenen punt de comparació, per a Magarolas, a les que es tenen des del claustre catedralici, del segle XII. Aquí és on el tarragoní observa la grandesa del temple, a escassa distància, i, cada dia que hi passeja, troba algun element constructiu nou, fora del circuit divulgatiu que atrau a milers de persones cada any. El dubte de si algú n’ha estat descobridor abans revifa la seva curiositat per fer noves troballes.
“El so genera queixes, però jo, en el silenci de la nit, el gaudeixo”
El so de les campanes s’escola per tots els racons de la catedral, sense deixar-se’n cap, però també traspassa els seus límits i forma part del mapa acústic de la ciutat. “Com la fe, el so majestuós d’una campana com la Capona és invisible, però entra pels porus de la pell i és capaç de tocar l’ànima de les persones, creients o no creients”, argumenta Magarolas.
Per bé que en indrets turístics i de major oci la seva presència sigui també qüestionada, “sempre hi haurà qui defensi les campanes i, a la nit, quan la ciutat dormi, tornarà a gaudir del seu so“, afegeix el campaner i expert en la història d’aquest instrument. Des del 2022, el seu toc manual està inscrit a la Llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. “Això, per tant, no ho pot dir qualsevol altre so diari”, sosté.
La Catedral és oberta al públic diàriament, després de la Missa Conventual, encara que no hi ha accés al públic a cobertes ni al campanar (excepte si s’hi fan visites guiades especials). D’altra banda, la nova estructura de fusta, que ocupa tota la sala de campanes, limita el nombre de visitants a poques persones, ja que el lloc de treball pels campaners és estret. Especialment, en moments de toc, l’aforament queda limitat a menys d’una dotzena de persones per tal de preservar-ne la seguretat.
