La patrona de la vila de Montblanc, la Mare de Déu de la Serra, talla gòtica d’alabastre policromada, que podria ser atribuïda a l’escultor francès, Pere de Bonull, torna a resplendir després del treball acurat de restauració dut a terme per Voravit Roonthiva i David Silvestre, al llarg d’un mes i escaig. Quinze anys després de l’última restauració, s’ha hagut d’intervenir per preservar la imatge i perquè pugui sortir en processó a les pròximes Festes Extraordinàries del setembre de 2026 i popularment conegudes com a Festes de la Serra. Voravit Roonthiva (1976), col·laborador del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i coordinador actual de conservació de la Mare de Déu de Montserrat, explica a Flama com ha sigut el procés.
En quina situació es trobava la imatge de la Mare de Déu de la Serra, abans d’aquesta restauració?
L’última restauració es va dur a terme el 2009 i l’última sortida de la imatge va ser el 2016, des d’aleshores fins ara el 2024, la imatge va començar a mostrar alguns senyals que indicaven un estat de degradació de la policromia. Es tracta d’una peça d’alabastre policromada i en els últims anys han aparegut moltes descohesions i aixecaments de la policromia, acompanyats, en alguns casos, de pèrdues irreversibles. Aleshores, el Plebà de Montblanc, Josep Maria Alegret, va parlar amb l’Arquebisbat de Tarragona per encetar aquest projecte d’intervenció. Es trobava en un estat una mica delicat, ja que la imatge rep un culte i una veneració de la gent, no és una imatge de museu.
El deteriorament que patia la imatge era resultat de la intervenció humana, és a dir, de les persones que visiten el santuari, o del pas del temps?
Hi han influït tots dos factors h. Des de la darrera restauració s’han fet coses puntuals a la imatge, però no hi ha hagut un seguiment ni treballs de manteniment. Una restauració es fa necessària quan han fallat els mecanismes previs, que són el seguiment i la conservació preventiva. En ser una imatge de veneració pública és difícil fer aquest seguiment, perquè no és una peça de museu, on tindria unes condicions de seguretat adients. En aquest cas, hem de lluitar amb una sèrie de factors intrínsecs amb la funció de l’objecte, per tant, és el que determina la conservació i és el que ha derivat a les alteracions de la policromia i, a tot això, s’afegeix el pas del temps. L’envelliment del material és perquè passa el temps i, a més, és llei de vida i tot envelleix, igual com les persones. Restaurar un objecte no és perquè duri eternament, sinó per fer una inicialització i a partir d’aquí, s’han de fer tots els treballs de seguiment.
Quines tècniques de restauració han aplicat en aquest procés?
Quan plantegem la intervenció d’un objecte el primer que hem de determinar són les característiques i els materials que el constitueixen. Aquesta imatge és d’alabastre policromat i la policromia està aplicada com feien antigament, és a dir, posaven una capa blanca de preparació feta de sulfat de calci o carbonat de calci, per obtenir una superfície fina i, després, al damunt, posar la policromia. El que s’ha degradat en aquest cas són la capa de preparació, la policromia i dauradura, que són les que s’han aixecat de l’alabastre, a partir d’aquí ho hem de tornar a enganxar. La capa de preparació és un carbonat barrejat amb un aglutinant que és cola animal, que antigament s’obtenia dels teixits “cartilaginosos” dels animals i, fins i tot, dels peixos. Així és que per a aquesta restauració hem emprat cola animal i altres materials compatibles, reversibles i estables fer una intervenció el menys invasiva possible.
La imatge de la Mare de Déu de la Serra presenta alguna característica diferencial respecte d’altres?
Una de les coses que em va cridar l’atenció d’aquesta imatge és que amb les característiques que presenta essent d’alabastre, pesant més 300 kg i essent sòlida, no buidada per dintre, com pot ser que sigui una imatge processional? Una de les característiques de les imatges processionals és que han de ser tan lleugeres com sigui possible per facilitar el seu moviment i aquesta imatge no està feta per sortir en processó, sinó per ocupar un espai estàtic. També crida l’atenció que tot i les vicissituds que ha passat com la Guerra del Francès, quan va ser llançada de dalt a baix, continua mantenint la seva integritat física i la devoció i, això és important, perquè això només s’ha donat amb altres grans imatges patronals com la Mare de Déu de Montserrat o la de la Mercè.
Després d’aquesta restauració la imatge podrà sortir en processó en les Festes Extraordinàries del 2026, si se celebren?
Aquesta és la idea, però davant del que estem veient que el material està envellint malament caldria replantejar solucions alternatives per a l’any 2026. Tanmateix, és una qüestió que s’ha de parlar amb els feligresos, la parròquia, amb el Plebà i l’Arquebisbat de Tarragona, que és el responsable final dels béns de l’Església. És una qüestió que s’ha d’abordar a moltes bandes, és a dir, no només jo puc donar la meva opinió des del punt de vista tècnic. La decisió l’haurà de prendre una comissió.
Com li va venir aquesta vocació de restaurador?
Sempre m’ha agradat l’art. Quan vaig acabar el doctorat em vaig treure aquesta espina que em va quedar clavada en acabar l’Institut, quan volia fer Història de l’Art, encara que té unes sortides professionals limitades. Aleshores pensant uns estudis que tinguessin relació amb l’art, vaig descobrir el món de la restauració i aquí estic vint-i-cinc anys després. És una professió dura en què mai no saps on seràs demà, gairebé tot depèn de l’administració pública, que és qui inverteix més en el patrimoni. En general, som un país amb tendència a oblidar el nostre ric patrimoni i on costa molt fer difusió de la restauració. Així i tot, des que vaig començar treballant en aquest món he vist moltes millores en aquest àmbit, tot i que encara observo una certa falta de planificació.
Les institucions en general estan molt entregades a la restauració?
Crec que manquen plans a mitjà i a llarg termini. És un país que es mou molt per efemèrides per exemple, “obrim la tomba de Pere el Gran perquè són els set-cents anys de la seva mort”. Aleshores si no és una efemèride no hi ha una actuació i hi ha alguns objectes que no tenen efemèrides i estan caient a trossos i, això és perquè no hi ha una planificació en general del patrimoni. En aquest país, a vegades, no sentim el patrimoni igual tant si és una Mare de Déu o trossos de ceràmica íbera no hi ha el mateix amor per una cosa o per l’altra, però hem d’entendre que tot és patrimoni i que tot forma part dels nostres avantpassats independentment de qui sigui el titular. Crec que el nostre deure com a societat és sentir que tot el patrimoni forma part de la nostra història i del llegat dels nostres avantpassats, com a bé cultural nostre i, per tant, és la nostra obligació, com a societat, protegir-lo, conservar-lo i garantir que arribi a generacions futures.
Quins projectes de restauració està duent a terme actualment?
Aquest gener de 2025 començarem la restauració del retaule de Sant Josep de la Catedral de Tortosa, també n’hi ha d’altres que s’acabaran de definir al llarg del 2025. Col·laboro sovint amb el bisbat de Tortosa, que és molt sensible amb el seu patrimoni, que consideren una via per arribar a la societat. És important que els bisbats siguin conscients que el patrimoni és una de les coses més importants que tenen.
Vostè també és el coordinador de les tasques de conservació preventiva de la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta. Com es troba la imatge, ara que se celebra el mil·lenari de Montserrat?
Des d’un punt de vista tècnic, la Moreneta està bé. Davant d’ella passen milers de fidels i amb una devoció mil·lenària, per això la comunitat monàstica és conscient que cal fer-ne un seguiment periòdic. És una peça estable, s’ha aclimatat tot i la quantitat de gent que hi passa. Quan dic s’aclimata vull dir que en ser una imatge de fusta policromada, presenta determinats moviments o actuacions segons el clima, llavors si hi ha molta humitat, la fusta l’absorbeix, dimensionalment canvia o, al contrari, quan la humitat és baixa, es contrau i es fa més petita. Cada cop que hi anem li retirem la pols, li fem una inspecció tècnica, i si hi ha algun aixecament de la policromia es fixa. En aquests últims anys, ha donat bons valors. És una imatge resistent.
Està d’acord que el treball del restaurador és de “cirurgià de l’art”?
Sí, els restauradors som metodològicament molt analítics i hem de ser-ho. Aquesta idea de restaurador amb un pinzell retocant la imatge, igual com es mostren a les pel·lícules, és l’aspecte més difós que també es dona a la nostra professió, però no és tan romàntic, perquè quan arribes al retoc vol dir que has superat altres parts més complexes del procés. Som més “cirurgians de l’art” que no pas com a “bohemis de l’art”.
