El teòleg i rector de la parròquia de Calella, Cinto Busquet, va tancar el passat dimecres la jornada de conferències telemàtiques que ha organitzat l’entitat Effathà-Cristians de Base, en el marc del segon curs de Coneixement de Catalunya i espiritualitat, de l’abril al maig. En aquesta ocasió, Busquet va dedicar les seves intervencions a extreure un diagnòstic objectiu envers el futur del cristianisme, una qüestió que es va convertir en l’eix vertebral de la seva al·locució, de prop d’una hora i mitja de durada.
“No estan les coses clares“, es va sincerar de bon principi el sacerdot, tractant d’aportar una primera resposta a l’interrogant que proposava la seva ponència. Arran d’aquesta apreciació inicial, Busquet va desgranar en diversos calaixos interpretatius l’encaix actual del cristianisme en un món on, va afirmar, “es constata un moment d’ensorrament quant a les maneres de relacionar-nos com a éssers humans i, d’altra banda, un naixement de coses noves”. En aquest context presentat pel capellà, que ha residit al Japó i a Itàlia en diverses etapes de la seva vida, es va presentar una crisi del model social que, per al ponent, “no deixa de generar una desorientació general que ja ha fet explotar actituds violentes“, referint-se, en aquest sentit, a episodis que atempten contra el cristianisme arreu del planeta i que “acaben provocant una veritable crisi antropològica“, va concretar.
Presentada la base sobre la qual viu —”i haurà de viure”— el cristianisme, Cinto Busquet va posar en relleu l’existència d’uns camins “per on no ha de transitar l’Església i, en conseqüència, el cristianisme, perquè no mori”: un d’ells, al qual va dedicar-hi més temps en les seves interpretacions, va ser la concepció social d’una Església que resolgui tots els problemes que la ciència no pot resoldre. “Això ja és cosa de temps passats”, va afirmar el teòleg. Com a resposta a aquesta vella concepció, la seva intervenció va fer un gir envers allò que, per al sacerdot, ha de ser la fe cristiana: “Un camí de vida i de millora d’un mateix, així com del context social i ecològic que es viu en cada moment”. Així és com va arribar a definir-la, també, com “una via per a la pacificació interior i a la concòrdia social“.
En aquest sentit, el futur del cristianisme, per a Busquet, implica aprendre amb eficàcia i enteniment “com no ha de ser perquè sigui“, i es va aturar, a més, en qüestionar la perpetuació d’una Església clerical, feudal i piramidal “que només pugui estar condemnada a ser una secta de poc interès“, va aclarir. “Ni el papa Francesc ni un xaman d’una tribu estan més connectats que qualsevol de nosaltres a Déu, així com tampoc hem de donar per bo que una comunitat cristiana qualsevol hagi de refer-se quan hi assignen un nou prevere que opti per tallar el seu propi bacallà, sense respectar-hi les sensibilitats dels seus feligresos, per massa carques o progres que siguin”, va sentenciar Busquet.
