Entre canyes de riu, piles d’ampolles d’aigua per ser repartides entre els veïns amb menys recursos i sacs de pinso per a gats és com es va celebrar la missa del passat diumenge a la plaça de la parròquia de Maria Mare de l’Església de la població de Catarroja, a la comarca valenciana de l’Horta Sud i una de les més colpejades per la DANA. L’escena —que succeïa mentre, al voltant, desenes de voluntaris i militars continuaven retirant cotxes i fang—, es repetia, a l’aire lliure, en altres localitats del País Valencià devastades per la catàstrofe i tornarà el pròxim diumenge “com un signe de llum enmig de la foscor”, com destaca l’acòlit i feligrès Joan Albert Magraner, de 39 anys i resident a pocs metres del temple catarrogí.
“Vam portar l’eucaristia a la plaça, com ho fa el Papa en les seves audiències del dimecres —apunta, per la seva part, un altre feligrès mentre, com ha fet aquests últims dies, es posa les botes amb què treu el fang i reparteix aliments a l’interior d’aquesta església, ara convertida en un repositori de productes alimentaris i estris de primera necessitat. A diferència de Francesc, que aquest dimecres apareixia a la plaça de Sant Pere del Vaticà amb una talla de la Mare de Déu dels Desemparats, patrona de València, la verge que presidia la improvisada missa del diumenge era la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa.
Amb la verge col·locada en un espai visible tant per als feligresos que ocupaven un grapat de bancs de fusta com pels veïns que contemplaven la situació des del balcó de les seves llars, els quaranta minuts de la cerimònia, celebrada pel sacerdot José Vicente Alberola, van transcórrer entre sirenes i motors de grans maquinàries, però “amb la mateixa passió d’un ritu normal i corrent”, assenyala Magraner, que és pare de tres infants i espera ser ordenat aviat diaca permanent. No obstant això, per arribar a aquesta normalitat va ser necessari, com indica el prevere, que altres sacerdots li prestessin des d’una casulla fins a un calze: “La inundació de l’església va deixar en molt mal estat gairebé tot”, lamenta l’alacantí.
La imatge, “més pròpia de països en situació de guerra o de grans dificultats socials”, compara Magraner, era un reflex d’allò que, per a aquest home, és “el testimoni de la llum, de la bellesa eucarística i de la creença en la presència real de Jesucrist“. Però era, també, una mostra de com el poble, a pesar de viure en estat de xoc, “es vol aferrar a la fe”, continua aquest tècnic de qualitat en una empresa del sector carni. “Darrere de cada persona hi ha històries que trenquen l’ànima, fins i tot, al més insensible”, conclou Joan Albert Magraner, que està superant físicament la situació, tot i que es declari “desfet anímicament”.
