Cada diumenge al migdia, a la parròquia de Santa Catalina Thomàs de Palma, la missa oficiada pel rector rep l’acompanyament sonor de l’orgue que toca Cecili Buele, nascut a la capital mallorquina el 1944 i, des de 1982, sacerdot secularitzat. Va ser precisament en aquesta església palmesana on va ser vicari —allà i a la parròquia de Sant Nicolau— entre 1968 i 1971, abans de marxar com a missioner a Burundi, a l’Àfrica Central. “Hi vaig anar empès per l’encíclica de Pius XII, Fidei donum“, destaca qui va ser el primer capellà mulat de l’illa de Mallorca en ser fill de pare africà (de Guinea Equatorial) i de mare mallorquina.
Però després de continuar fent aquesta tasca al Perú, on va ser rector de parròquia i director d’escola, el retorn als seus orígens a principis de la dècada de 1980 per dirigir una església de Palma va trobar-se amb dos imprevistos: “D’una banda, el meu enamorament per una dona que m’estimava molt, des dels mateixos inicis del meu exercici pastoral a la parròquia de Sant Nicolau, i, de l’altra, la impossibilitat de dur a terme a Palma allò que jo havia après a Burundi i al Perú, pel que feia a l’atenció que havíem de dispensar als sectors més desvalguts de les nostres societats”, rememora Buele.
Així va ser com, amb 37 anys, Buele es va adonar que els ensenyaments adquirits al seminari li servien “de ben poc o de no res” per prestar-hi el servei pastoral que se sentia empès a desplegar “si volia romandre fidel a l’Evangeli de Jesús” i, posteriorment es va casar amb la seva primera dona. “Un limfosarcoma maligne se la va endur a l’altre món”, explica qui, mig any després de quedar vidu, va iniciar una nova relació amb una altra dona: “En aquest cas, es tractava d’una religiosa mallorquina exclaustrada, de nom Isabel, i cinc anys més gran que jo”, subratlla. Casats civilment, “la relació va durar 28 anys, fins que ella va morir, el 2016, afectada per la malaltia d’alzheimer”, continua Cecili Buele.
“Sempre em presento com un capellà casat”
A pesar de tot, aquest mallorquí es continua considerant com un capellà casat: “Mai no me n’he amagat enlloc —manifesta—, sinó ben al contrari, sempre em presento així. Em sento ben orgullós de ser-ho i de dir-ho”. En aquest sentit, Buele —que al Perú, quan hi viatja, encara és tractat com a padrecito—, confessa que es veu “com un d’aquells capellans catòlics casats que s’hagués sentit molt satisfet de poder exercir el seu sacerdoci com a tal”; un aspecte, diu, que també haurien aprovat “les dues dones de la meva vida”.
“Encara ara no arribo a entendre per quina raó l’Església catòlica occidental roman tan tancada a acceptar-nos-hi”, lamenta el mallorquí secularitzat, per a qui el celibat opcional “no és solament l’actitud més recomanable que ha d’existir a l’interior de les esglésies que volen comportar-se com a bones seguidores de Jesús de Natzaret, sinó que també és la que més s’adiu amb l’Evangeli; amb els primers moments de la història de l’Església; amb el comportament lògic i natural de qualsevol organització humana i amb la consideració d’una societat regida pel principi de la igualtat entre homes i dones“.
“Crec que, tant si hi ha dones cristianes que reclamen l’accés femení al sacerdoci en qualsevol moment de la història, com si no n’hi hagués hagut cap enlloc, el sacerdoci femení no solament és del tot viable, sinó que s’adiu plenament amb el dret de les dones cristianes a exercir-se com a tal: inclou, ineludiblement, el dret a ser ordenades sacerdotesses”, reflexiona Cecili Buele vers la clerecia femenina.
