“El llibre de la meva vida és la història d’un camí d’esperança que no puc imaginar separat pel de la meva família, de la meva gent, del poble de Déu”. Amb aquestes paraules descriu el papa Francesc la seva autobiografia, Esperança, que havia de sortir a la llum pòstumament, però que el mateix pontífex ha volgut avançar amb motiu del Jubileu en curs i les necessitats del món actual.
Publicada en els principals idiomes i en més de vuitanta països, l’obra ofereix una mirada profunda a la vida, els valors i la trajectòria de Jorge Mario Bergoglio, des dels seus orígens familiars fins a l’era del pontificat, i és fruit de sis anys de treball entre el Papa i l’editor italià Carlo Musso, encarregat de redactar i estructurar el relat. “Aquesta narració tan preuada ha estat fruit d’una llarga i intensa aventura”, assegura Musso en aquesta conversa amb Flama.
Com i quan va sorgir la possibilitat de fer aquest treball?
Ja havia tingut l’honor d’ocupar-me en altres ocasions, des d’un punt de vista editorial, d’importants publicacions del papa Francesc, a partir de El nom de Déu és misericòrdia, el seu primer llibre com a pontífex, publicat amb motiu del Jubileu extraordinari de 2016 i traduït a tot el món. Però un temps després, en el curs d’una trobada a Santa Marta, amb molta senzillesa va sorgir la idea d’escriure una autobiografia, cosa que encara no havia fet cap papa en el càrrec en els temps moderns, però Francesc és el pontífex de moltes primeres vegades. Amb la mateixa senzillesa, el Papa va dir: “Si m’ajuda, fem-la”. I així ha estat.
Com ha estat el procés de treball? En aquests anys, s’ha assegut moltes vegades a parlar amb el Papa?
Moltes vegades. L’autobiografia és el resultat d’un treball iniciat a principis de 2019 i conclòs a principis de desembre de 2024, quan el Papa va crear 21 nous cardenals de tot el món, mostrant una vegada més la seva visió de l’Església universal. El procés és el resultat de trobades personals, de llargues converses, d’intercanvis de textos i documents, de trucades telefòniques i després de redacció, a les quals ha seguit un treball conjunt de verificació. I, per descomptat, d’integració contínua, a mesura que continuava el pontificat, amb els viatges, els documents, les decisions.
Quina va ser la contribució del Papa al text, un cop llegida la primera proposta?
Jo diria com sempre: complements, petites correccions, subratllats. En general, ha estat un procés molt lliure i obert.
Quins aspectes o característiques destacaria de la manera de treballar del Papa?
El Papa té realment una gran capacitat de treball i una enorme tenacitat. I també crida l’atenció per una memòria prodigiosa, realment poc comuna fins i tot en persones molt més joves: recordava exactament els noms de tots els seus mestres de primària i fins i tot els de tots els metges i infermeres que s’havien cuidat d’ell gairebé setanta anys abans, quan la seva vida va estar en risc per primera vegada per les conseqüències de la grip asiàtica i se li va dur a terme un drenatge toràcic. Però si hagués d’utilitzar una sola paraula, que descriu la seva manera de treballar i, junts, el seu pontificat és: servei.
Quin missatge volia donar el Papa amb aquest llibre o quins aspectes de la seva vida li interessava més que es reflectissin en ell?
Com va dir el mateix papa en una entrevista televisiva: “Prenc de l’inici al final els relats de la meva vida, fins i tot alguns més petits, però que donen el sentit de com soc jo”, i és la història d’un Papa que coneix profundament els homes perquè ha caminat tota la vida enmig d’ells. Però ell ha volgut l’autobiografia no per parlar de si mateix sinó, partint de les seves vicissituds personals i de la memòria col·lectiva, per parlar de tots i per parlar a tots.
I també en les dificultats, fins i tot en les tragèdies que en el llibre s’evoquen, el seu és sempre un missatge d’esperança, d’una esperança que sosté i responsabilitza, concreta i alhora invencible. En la narració del llibre recorre els punts centrals que caracteritzen tot el pontificat i que representen per a ell també els reptes més importants per al futur, perquè, com diu en la introducció, “la memòria és un present que mai deixa de passar. Sembla ahir, i demà”. Penso en la insostenibilitat del sofriment dels descartats i dels exiliats, en el repudi de la barbàrie inhumana que és la guerra, en la urgència de la cura del medi ambient i de la casa comuna que és la Terra, temes sobre els quals Francesc pronuncia en l’autobiografia les paraules més fortes que es puguin imaginar, en la visió i en la pràctica d’una Església cada cop més autèntica i que acull a tothom, en l’art de la trobada i el diàleg com a estil en l’esperança d’un futur en què no siguem peons ni espectadors sinó protagonistes. Perquè, diu el Papa, “on hi ha realment l’Evangeli, no la seva ostentació, no la seva instrumentalització, sinó la seva presència concreta, sempre hi ha revolució. Una revolució en la tendresa”. Aquesta és l’herència que Francesc lliura, en aquelles pàgines i en el seu pontificat.
I no és només una “predicació”. Francesc és un pastor: ha sabut testimoniar la fe i alhora indicar camins “pràctics”, praxi, modalitats de solució i transformació. I crec que la importància i la grandesa de la seva obra —fins i tot en el que ara ens sembla fragilitat, però que és d’alguna manera una “fragilitat d’acer”— resultarà cada vegada més evident en els mesos i anys esdevenidors.
Què és el més important que ha après amb el Papa en tot aquest temps?
Hi ha hagut moltes coses que m’han impressionat durant aquesta llarga experiència. Des del principi la seva senzillesa i humilitat, que és abans de res voluntat i capacitat d’entrar autènticament en relació. És quelcom que arriba, que crea comunió, perquè té el gust i el valor de la veritat. Francesc deixa el senyal perquè apareix per allò que és. I perquè, i això és per a mi un punt important, en la seva senzillesa natural mai no és “simplista”: el seu pensament està estructurat com clar, els seus gestos en són testimoni, i al mateix temps mostra sempre comprendre la complexitat de l’existència. És aquesta complexitat de les vides dels altres que acull, que acompanya, de la qual té cura.
El sentit de l’humor, també, i també l’autoironia (“Si vols fer que no s’hagin de riure de tu demà, fes-ho tu mateix avui”, diu), que s’acompanya d’una natural propensió a empatitzar amb les vicissituds humanes. En el curs del treball s’han tractat pàgines doloroses i commovedores, però també hi ha hagut molts somriures.
Però potser, com escric també en una breu nota personal al final del llibre, la imatge que més em porto dins és la d’un home nascut el 1936, que avui té vuitanta-vuit anys, i que encara ara, si es retrocedeix, és només per llançar la seva mirada encara més endavant, en benefici de tots. Endavant! És la paraula, l’exhortació del Papa que em torna a la ment més sovint. Un gran ensenyament.
Aquest ha sigut el treball més especial en la seva vida professional com a editor?
Sens dubte. He publicat més de mil llibres com a editor, però, certament, res no és comparable a aquesta experiència, que d’alguna manera és la raó d’una vida, i no només des del punt de vista professional.
Com ha viscut la recent hospitalització del Papa?
Amb gran preocupació, per descomptat, però també amb gran esperança. Jo havia tingut l’oportunitat de sentir-lo al telèfon encara el dia abans d’entrar a l’hospital Gemelli, i tenia consciència de la dificultat de les seves condicions de salut. Però també soc conscient de la seva força i tenacitat. Em va fer el regal de telefonar-me una vegada que va tornar a Santa Marta: vaig sentir la seva veu més feble, però també el caràcter i la lucidesa de sempre. Va ser una gran emoció i una gran alegria. Sé que no deixarà de sorprendre’ns: si fora de la seva habitació d’hospital una gran part del món ha pregat incessantment per ell, és perquè, juntament amb l’afecte, el reconeixement el situa no només com un punt de referència, sinó com un baluard, com quelcom que es necessita terriblement, potser avui més que mai, per a frenar la injustícia, fins i tot el poder Ara ha d’enfrontar-se a la convalescència, sense pressa, però encara que el seu cos pugui ser menys “eficient”, estic convençut que sabrà trobar noves maneres de ser fins i tot més “eficaç”.
