La història recent de l’Església catalana fa anys que ha col·locat el nom del bisbe emèrit de Girona, Carles Soler, que va complir 91 anys el passat setembre, al costat d’un dels grans esdeveniments eclesiàstics del segle XX. Es tracta del Concili Provincial Tarraconense del 1995, quan el barceloní encara era bisbe auxiliar de Barcelona i bisbe titular d’Anglona, diòcesi de l’illa de Sardenya. En va ser secretari general i, fins a la seva mort, sempre va mantenir la seva validesa, “per molt que passin els anys i que anem quedant cada vegada menys dels participants”, com remarca mossèn Joan Baburés, secretari del bisbe Carles al front de l’Església de Girona durant gairebé els set anys del seu ministeri episcopal (del 2002 al 2008).
Baburés, que també va ser membre de la reunió convocada pels bisbes catalans en ocupar-se de la comissió de litúrgia, recorda que la relació que va iniciar amb el bisbe Carles va ser més familiar que jeràrquica (“per a mi, va ser com un pare“), un tracte que naixia, assenyala, de la seva actitud, per bé que seriosa en aparença, definida com a afable i receptiva. “Estimava i es feia estimar“, agrega l’actual canonge de la Catedral de Girona i titular de l’església de Sant Feliu d’aquesta ciutat.
Les trobades celebrades els caps de setmana de gener a juny del 1995 a Sant Cugat del Vallès, on va tenir lloc el concili, van permetre a un altre dels seus membres de conèixer Soler amb més profunditat. Va ser el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, ponent del segon capítol portat a debat durant aquestes jornades, dedicat a la litúrgia i la vida sacramental. “Però, per casualitat, un temps enrere ja havia presenciat la seva ordenació episcopal com a bisbe auxiliar de Barcelona —indica el pare Dalmau— , al costat del bisbe Joan Carrera”.
El monjo, que va ser un dels quatre relators del Concili Provincial Tarraconense —esdeveniment que considera encara avui com la millor experiència eclesial de la seva vida— manté que el bisbe gironí va ser un home cordial, pràctic i resolutiu. “Era de molt bon tracte”, afegeix, a més, en relació amb una figura que va tenir una doble dimensió (“administrativa i pastoral“) arran de la seva formació, “determinant per liderar la diòcesi de Girona uns anys més tard”, com destaca el pare Bernabé Dalmau. “Amb ell, la sang no arribava mai al riu; en cas de dificultats, es treia una cigarreta de la butxaca i prenia distància”, sosté.
A l’ombra del bisbe Carles, durant les seves tasques conciliars, hi va haver el tarragoní Miquel Barbarà, adjunt de Soler durant el Concili. Ha estat secretari general i canceller, vicari episcopal i vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona, i, durant aquells mesos, va poder respirar la mateixa olor de “reforma positiva” i adaptació als nous temps que arribava des de Roma. Una olor que a Catalunya es volia materialitzar amb la participació dels —aleshores— vuit bisbats en un concili que volia fer història des del seu naixement. El pròxim dimarts 12 de desembre, Barbarà no podrà desplaçar-se a la missa exequial que se celebrarà a Girona amb motiu de la mort del bisbe emèrit. “Els anys pesen“, reconeix, però la història es manté.
