Càritas Diocesana de Barcelona i l’Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade han presentat l’informe “Exclusió compartida, viure en una habitació en un context d’exclusió residencial i social”, que analitza la realitat de les persones que es veuen obligades a viure en habitacions en pisos compartits. L’estudi es basa en 62 entrevistes en profunditat i 4 grups de discussió, amb testimonis de Barcelona, la seva àrea metropolitana i altres ciutats catalanes com Girona, Lleida i Tarragona. Els resultats posen de manifest una problemàtica creixent: allò que inicialment es considerava una solució transitòria s’ha convertit en una situació permanent per a moltes persones en situació d’exclusió social.
Segons Guillermo Oteros, tècnic de l’Observatori de la Realitat Social de Càritas Barcelona, l’objectiu principal de l’estudi és donar visibilitat i denunciar aquesta realitat, que afecta milers de persones. Durant el 2023, més de 50.000 persones ateses per les 10 Càritas diocesanes de Catalunya vivien en habitacions. Aquesta forma de residència precària s’ha consolidat com l’única opció per a moltes persones que no poden accedir a un habitatge digne.
Els autors de l’informe alerten de les greus conseqüències d’aquesta situació. La manca de contractes escrits genera inseguretat jurídica i inestabilitat constant, ja que qualsevol desacord amb el titular de l’habitatge pot significar la pèrdua immediata del lloc on es viu. A més, les persones que viuen en habitacions sovint tenen dificultats per empadronar-se, fet que impedeix accedir a serveis bàsics com l’atenció sanitària o l’escolarització dels fills i filles en el barri de residència.
La manca d’espai personal i les limitacions en l’ús d’espais compartits dificulten el desenvolupament de les persones i afecten el seu benestar emocional. Segons Ignasi Martí, director de l’Observatori de l’Habitatge Digne d’Esade, la impossibilitat de disposar d’un entorn segur i estable genera estrès, ansietat i impacta negativament en la salut mental. La convivència forçada en espais reduïts, amb persones sovint desconegudes, limita la privacitat i pot derivar en conflictes i tensions diàries.
Aquest problema és especialment greu en el cas de les famílies amb fills. Els infants que creixen en habitacions no tenen espais adequats per jugar, estudiar o desenvolupar-se en condicions dignes. Aquesta manca d’estímuls pot afectar el seu rendiment acadèmic, el desenvolupament cognitiu i el benestar emocional. L’exclusió residencial no només afecta els adults, sinó que també condiciona el futur dels més petits, perpetuant el cercle de la pobresa i la precarietat.
Davant d’aquesta realitat, Càritas Barcelona fa una crida a les administracions per garantir el dret a l’habitatge i evitar que es converteixi en un bé merament especulatiu. Eduard Sala, director de l’entitat, va reclamar un augment del parc de lloguer social, incentius per als propietaris perquè ofereixin preus assequibles i una major inversió pública en habitatge. També va subratllar la necessitat de crear espais comunitaris que permetin a les persones teixir xarxes de suport i arrelar-se als barris, fugint d’un model d’habitatge que, en comptes de ser una llar, esdevé un simple sostre temporal.
