“El nostre model d’Església ha estat patriarcal durant segles. Els sacerdots són homes i ocupen llocs de responsabilitat en el lideratge i la litúrgia, dues àrees en què les dones encara estan gairebé completament absents. L’accés de les dones a l’altar mostraria una cara diferent de l’Església, i és comprensible que això generi preocupació i debat. Sorgeix la pregunta: És aquesta una (r)evolució teològica o una (r)evolució cultural?”
El neocardenal dominic Jean-Paul Vesco (62 anys) no només esquiva la pregunta sobre la reforma a l’Església per donar més protagonisme a la dona, sinó que la situa en una nova dimensió: “Em sembla que es tracta més d’un desenvolupament cultural que teològic, i la qüestió del diaconat de les dones es troba en certa manera a la intersecció entre la teologia i la cultura”.
“No estic segur que sigui més fàcil superar els desenvolupaments culturals que influeixen en la manera com celebrem i les costums dels nostres avantpassats que no pas les qüestions teològiques, que de vegades es fan servir com a bastió contra els avenços culturals del món on vivim”, indica l’arquebisbe d’Argel en una entrevista amb Katholisch.
Evident i irreversible
“Amb tot, el que és segur –conclou sobre aquesta qüestió– és que qualsevol avenç en les tasques de lideratge confiades a les dones a l’Església esdevé molt ràpidament una evidència i és irreversible. Estic convençut que la complementarietat entre homes i dones és una oportunitat real per a l’Església d’avui i també per a la de demà, i no només per l’escassetat de sacerdots!”.
A la seva diòcesi, on va ser nomenat arquebisbe el 2021, Vesco predica amb l’exemple: “Més de la meitat dels membres dels dos consells –el Consell Episcopal i el Consell Econòmic– són laics, incloses dones, i la cúria diocesana està formada per sis dones i dos homes: el vicari general i jo mateix. Això no vol dir que tot sigui perfecte! Encara passarà molt de temps abans que l’Església aprengui a prendre decisions d’una manera diferent. Però una cosa és segura: és impensable tornar a tenir consells i cúries diocesanes formades només per sacerdots. Així, en el futur es podrà expressar encara més clarament la naturalesa especial del presbiteri”.
Advocat abans de fer-se dominic, Vesco sap què significa ser i sentir-se Església en minoria. Però això no el preocupa ni l’espanta: “La història de la nostra Església des de la independència d’Algèria ens mostra com l’Església ha anat perdent poder, i hem comprovat que això no ha perjudicat la qualitat de la nostra presència i del nostre testimoni evangèlic. Al contrari! Estic convençut que el cristianisme, en essència, és una religió de minories, de resistència i d’esperança!”.
Un Sínode “innovador”
En aquest sentit, Vesco –aficionat a l’atletisme i maratonià amb un temps de 2:52 a Nova York el 1989– destaca la importància del recent Sínode sobre la Sinodalitat, “innovador pel seu mètode i objectius”. Segons ell, aquest sínode “ha canviat les relacions entre les persones i ha reduït la distància entre els batejats, independentment del seu paper i títol a l’Església, i això és important”. Per aquest motiu, està convençut que “el repte de l’Església en els pròxims anys és mostrar un rostre més fratern, més senzill i més obert al món sencer”.
“La Nostra Església avança en la posició dels laics i les dones. Però, si vol seguir el ritme del desenvolupament de la societat, encara ens queda un llarg camí. Res no és perfecte, però les coses estan començant a canviar. En diversos dicasteris, les dones ocupen càrrecs de lideratge, i gràcies a Déu és així. La nostra Església no és menys catòlica ni menys fidel a la seva tradició”, afirma el neocardenal.
Vesco té molt clar qui hi ha darrere d’aquests canvis i el procés que impulsa, tot i les dificultats i resistències: “La revolució del papa Francesc, que intenta implementar per tots els mitjans, es reflecteix en el canvi de la relació de l’Església amb el món. La profunda coherència del seu pontificat és evident en totes les seves encícliques, en els seus gestos simbòlics cap als petits, els pobres, els marginats, en la seva condemna a una figura excessivament clerical a l’Església, en la seva preocupació per la posició dels laics i de les dones, en les seves iniciatives en l’àmbit del diàleg interreligiós i en el desenvolupament d’una cultura sinodal basada en la recerca del màxim consens possible”.
“A pesar de les pors ocasionals, tots aquests esforços contribueixen a fer que la nostra Església sigui cada vegada més catòlica i, per tant, més universal. L’Església no és d’aquest món, però està en el món, i per tant ha d’estar connectada al món a través de la semblança i la diferència, no només una o altra. I és precisament en aquesta tensió on esdevé veritablement catòlica, no només segons els dogmes de la seva fe”.
Article publicat per José Lorenzo en col·laboració amb Religión Digital
