El bisbe de Còrdova, Demetrio Fernández, presentava el cardenal José Tolentino de Mendonça des de la Catedral de Sevilla aquest divendres, al Congrés Internacional de Germandats i Pietat Popular, prestant més rellevància a la seva figura com a “cultivador de paraules”. Es referia precisament al seu afany poètic. D’aquesta manera, la ponència del prefecte del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació no podia començar altrament que referint-se, precisament, a les paraules: “El concepte de germanor no ha desaparegut del nostre lèxic després de tants segles i això”, opinava, “diu molt del fet que continuï existint i utilitzant-se”.
El portuguès, que en els primers minuts en què posava els peus a la catedral reconeixia haver estat ja a Sevilla (“¿com no puc haver-hi vingut mai, jo, que vaig néixer a poca distància d’aquí?”, deia en començar aquesta entrevista), entrava a través de la seva al·locució al “sentiment cultural dels nostres temps”, que definia com a “fragmentat i polaritzat”. Ho feia per trobar-hi recursos espirituals, com els que emanen a Sevilla. “Aquests són punts de suport per fer operativa l’esperança i veure més clar el futur“, afegia.
“Cal substituir l’hostilitat per la fraternitat en aquest temps dels selfis“, articulava després de posar el bisturí en aquelles parts del comportament humà que aquests darrers temps viu immers en models digitalitzats i individuals. Com a escriptor i col·laborador en mitjans de comunicació, no van faltar referències a plomes com les de Thomas Stearns Eliot i la malaguenya María Zambrano, i Mendonça tampoc no perdia l’oportunitat de demanar “una ampliació de la capacitat d’inclusió social”, entre confrares, per a parlar més de la paraula “nosaltres”. Així, entre definicions i expressions carregades d’una voluntat formativa per a unes societats que es troben a la cruïlla de models antics amb altres de més nous, aquest eminent intel·lectual de la Santa Seu acabava citant un altre poeta, Francisco de Quevedo.
Creu que la devoció popular que desprenen les germandats és un estil de poesia?
És així. Crec que són molt clares les manifestacions que tenen sensibilitat poètica, en la pietat popular. En aquest sentit, parlaria més aviat d’una poesia que, sovint, és senzilla i sofisticada alhora, atès que és la mateixa expressió de l’ànima humana. Això que estic dient ho podem veure principalment a través de l’extraordinària qualitat amb què es van fer les imatges que aquests dies tinc el gust de tornar a presenciar en aquesta casa de Déu, i que aquest cap de setmana sortiran en romeria per la ciutat. La religiositat popular ha creat tots aquests segles un patrimoni extraordinari, i no només és un bé de tota la humanitat, sinó també poesia.
Del que se n’està parlant molt, a Sevilla, és de bellesa. Com la definiria, vosté?
Ho ha dit bé. La pietat popular és un laboratori de bellesa, i aquesta només es pot construir des de la veu del cor. D’això no en tinc cap dubte. Així ho estem recordant aquests dies a Sevilla i és així com ha de continuar caminant aquest element entre els cristians.
El cardenal Kevin Joseph Farrell es referia a la importància de mirar el passat per observar el motor de tot moviment devocional, eclesial i laic alhora. En canvi, vostè, en aquest congrés, ha volgut mirar més cap al futur, carregat de dubtes en un món canviant.
El paper que han tingut ha estat important pel que fa a l’expressió de la fe. Fins i tot, en llocs molt concrets; em refereixo a llocs humans molt sensibles, que són a les perifèries i on resideixen els oblidats i els exclosos per la societat. Allà també hi han estat i es mantenen les germandats. Hi ha qui es desviu per activar-les i atorgar-les el valor històric, patrimonial i evangelitzador que tenen. Les germandats són un motor d’amistat social, com diu el papa Francesc, i, per això, val la pena recordar-ho des de Sevilla i des d’altres punts del món.
