“El d’enguany serà el primer 28 de març que no ens reunirem al voltant de la taula, a l’hora de dinar, per celebrar l’aniversari de la Maria Victòria”. És una frase pronunciada, procurant no caure en un sentiment de tristesa absoluta, per la monja teresiana Pilar Rodríguez quan és preguntada sobre la celebració dels 89 anys que faria aquest divendres qui va ser, per a la religiosa, “una companya de vida que durant quaranta anys va ser més que una germana“, morta el passat 19 de febrer després de no superar una crisi cardíaca.
El mateix dia que va néixer la fundadora de l’Orde dels Carmelites Descalços, Santa Teresa d’Àvila —en aquest cas, el 1515—, la monja Viqui Molins acostumava a esperar-se a l’hora de dinar per “tenir a la vora totes les germanes que vivíem en el mateix pis, a Barcelona, i bufar les espelmes amb la simpatia que sempre la caracteritzava”, recorda Rodríguez. “Això sí —subratlla—, sense ser una devota dels regals“.
“Si ens els fèiem, aquests eren petits detalls”, afirma, “ja que amb misèria al món consideràvem que no era necessari obsequiar-nos amb foteses”. Quan ja era gairebé de nit, la festa acostumava a continuar amb una estona de pregària “en què, com fem cada vegada que alguna de nosaltres fa anys, introduïm un o dos cants que agraden a l’homenatjada, que complementem amb la lectura d’un text, com ara dels Evangelis, de Santa Teresa o del papa Francesc”, detalla la monja des del claustre de la parròquia barcelonina de Santa Anna, on “aquestes setmanes sense ella han estat molt difícils de portar“, manté.
“La Maria Victòria està abraçant a Jesús com ella desitjava”
“És una situació que hem de superar perquè no hi ha més remei”, continua qui va acompanyar Molins “a les verdes i a les madures”; sobretot quan la seva actitud “innocent” i el seu tarannà “impulsiu” provocaven que Rodríguez hagués d’interferir en més d’una ocasió: “Davant d’alguna acció que podia causar alguna crítica, jo li qüestionava si realment havia estat ben meditada per part seva —reflexiona Rodríguez—, i la seva resposta era, moltes vegades, que era millor demanar perdó que permís“.
Aquest va ser, per a ella, “el motiu pel qual molta gent, anònima i amb ressò públic, es va apropar a ella i va tenir-ne un tracte tan exquisit“. I això passava, indica, “al marge del lloc on es trobés, ja que podia ser en una església, caminant pel carrer, a l’interior de l’autocar o, entre aquestes parets de Santa Anna”, admet Rodríguez mentre desenes de cadires es van omplint d’homes i de dones per fer un dels àpats que se serveixen des d’aquest hospital de campanya, “fundat el 2017 per un grup de persones en què també hi era la Maria Victòria“, com destaca la religiosa teresiana referint-se a un dels episodis vitals de Molins.
“Tenia un do, que era el de connectar amb la gent”, per la qual cosa la parròquia barcelonina va rebre des de l’endemà de la seva mort una allau de cartes escrites amb gran estima “per part de polítics que han tingut o tenen responsabilitats importants, com ara Salvador Illa, Carles Puigdemont o Joaquim Torra“, però també de trucades que arribaven des de països com el Senegal, “on un jove tractava la Maria Victòria com si fos una mare“.
Aquesta capacitat d’establir vincles socials, per a Rodríguez, “també provocava que en determinades ocasions hagués de plorar perquè la reacció de l’altre fos radicalment diferent de la seva”. Però, ara, qui plora la seva absència és qui cada nit, abans d’anar-se’n a dormir, parla una estona amb ella: “Abans de morir vam pactar que continuaríem fent-ho cada nit, però fa uns dies que no sento gaire la seva veu”, lamenta Rodríguez. “Sé, això no obstant, que ha fet allò que va prometre abans de deixar-nos: abraçar tant fort a Jesús com ens ho va fer a nosaltres durant tot el seu trajecte vital”, conclou la teresiana.
