Durant els últims anys, el papa Francesc també ha volgut suggerir un rumb espiritual per a l’economia global, com ara estar al servei del poble i no al contrari. Arran d’aquest plantejament va sorgir, per exemple, The Economy of Francesco, un projecte en format de successives trobades a escala internacional que ha portat joves economistes i empresaris de 115 països, com ara l’economista, professor i gerent de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, Bernat Sellarès (Igualada, 1990), a repensar en clau espiritual l’entramat mundial que representa l’economia. Aquest dijous 11 de maig, Sellarès presenta el seu llibre Economia i ecologia (Editorial Claret, 2022) a l’Església de Sant Joan Baptista de Reus, a les 20:00 hores, amb la conferència titulada Per què ha de créixer l’economia?
En un món en què triomfa un model econòmic per sobre d’uns altres, ¿es pot quantificar en diners, per exemple, un temple religiós? O, més ben dit, és antiètic posar-li un preu de mercat?
Com a cristians, allò que no podem fer és refusar una dimensió econòmica que, al cap i a la fi, representa una dimensió real del nostre món. Per això, lluny de no posar-hi preu a les coses només perquè siguin sagrades, des de la plataforma The Economy of Francesco se suggereix que el sistema capitalista obtingui la importància real que ha de tenir, i no cap altra; un sistema, d’altra banda, on també hi és present l’Església. En aquest sentit, l’Església no hauria de tenir cap por a l’hora d’accedir a una òptica com la que representa el nostre conglomerat econòmic, òbviament sense defugir la seva missió evangèlica.
Què creu que es dirien el papa Francesc i Elon Musk, econòmicament parlant?
[Riu]. Mantindrien una conversa. Segur. Personatges com Elon Musk i molts altres que cada dia apareixen a les notícies internacionals necessiten beure de la saviesa de l’Església catòlica i, en general, del món espiritual.
Quina salut té The Economy of Francesco?
Estem en el moment més dolç des del 2019, quan es va crear, ja que, per fi, després d’uns quants mesos en què tots els integrants que en formem part hem hagut de veure’ns les cares només virtualment, surt el sol i tot torna a la normalitat (i a la presencialitat). Hem sortit d’una pandèmia, és cert, i aquest període de confinament ha estat aprofitat per fer reflexió i posar les bases d’això que volem representar.
Des de la seva encíclica Fratelli Tutti, el papa s’ha mostrat obert als joves perquè canviïn l’economia. És un gest agosarat per part seva?
Allò que podria venir al cap de qualsevol líder, com ho seria el papa Francesc, quan es volen proposar millores d’escala mundial és convocar als grans experts en la matèria i d’una certa edat; però, en aquest cas, no ha sigut així. Que vulgui cercar la mirada dels joves ja és una revolució, una actitud que ha trencat alguns esquemes i que no ha estat exempta de crítiques, com es pot imaginar. Una actitud amb què no pretén que els fruits s’hagin de recollir ara, ràpid i corrent, sinó el dia de demà; en aquella economia que jo i molts milers d’economistes tindrem la sort de poder analitzar des d’un punt de vista professional.
Us veu com uns profetes.
Sí, sí. Ens veu com uns joves amb somnis i objectius que poden ser, fins i tot, profètics, una idea que, d’altra banda, està profundament arrelada en el si de l’Església catòlica.
Fa poc entrevistava un capellà que es compra el vi de missa per Amazon “per comoditat”. ¿És un exemple de la irremeiable entrada de l’Església al cercle del capitalisme?
El capitalisme no és dolent; té els seus problemes, però no és dolent. Dit això, dins d’aquesta lògica capitalista que ha entomat el capellà en aquest exemple convé mostrar especial atenció en l’elecció del venedor al qual ha volgut comprar el vi: segur que més enllà d’Amazon en trobarà més, de potencials venedors que li proveeixin del mateix producte i que respectin més i millor l’entorn, les persones i, en definitiva, el seu model de gestió interna.
Per tant, l’Església mai no serà considerada com una empresa.
Esperem no arribar mai a aquest punt. L’Església té un patrimoni, és evident, i dedica molts recursos econòmics a conservar-lo; té treballadors, mou diners, compra, ven… Però en aquest paisatge econòmic que cada dia es veu des de la finestra de cada casa cal entendre que l’espiritualitat, a banda de ser moltes coses, també és el contrapès que permet una reconciliació entre economia i ecologia, quelcom que només pot executar l’Església des de la seva natural posició.
