Són gairebé tres quarts de nou del matí d’un dissabte fred i assolellat de mitjan febrer i l’Abadia de Montserrat, poc més de mitja hora després d’haver obert les portes, ja és plena de visitants. Alguns venen a dir alguna cosa a la Moreneta, altres a contemplar el museu d’art o comprar productes típics; també hi ha els qui venen per connectar amb la natura a través de les nombroses rutes de senderisme que transcorren pel Parc Natural de la Muntanya de Montserrat. Jo vinc a parlar amb un monjo.
Mentre espero al P. Bernabé Dalmau en el rebedor, toco un radiador de ferro colat i comprovo que treballa a ple rendiment per mantenir la temperatura a l’interior del monestir. Funciona gràcies al sistema de biomassa (energia procedent de la gestió forestal dels boscos) que l’abadia va instal·lar l’any 2014 per a proveir d’aigua calenta i calefacció els més de 40.000 m2 que sumen els seus 10 edificis. Divago sobre aquest “gran projecte de climatització sostenible” fins que apareix el pare Bernabé pel fons del passadís caminant amb pas àgil i un somriure a la cara. Ve disposat a mantenir una conversa que, irremeiablement, haurà d’acabar poc abans de les 11 del matí, hora en què marxarà cap a la missa conventual.
Des de poc després de la mort de Benet XVI, durant els àpats vespertins dels dies no festius, els monjos de la comunitat han estat llegint Benedicto XVI. Una vida, la monumental i exhaustiva biografia del papa alemany escrita pel periodista Peter Seewald. El pare Bernabé sent una admiració profunda per Benet XVI, a qui qualifica com “el més teòleg dels papes de l’època contemporània”. En destaca la faceta de “l’elaboració teològica des de la càtedra professoral i de l’assessorament conciliar” i “l’obra teològica al servei del pontificat de Joan Pau II”. Pel que fa al papat, opina que de Ratzinger “s’han escombrat massa alegrement algunes decisions de llarg abast en matèria d’ecumenisme i de litúrgia”.
Bernabé Dalmau va ser un dels quatre relators del Concili Provincial Tarraconense l’any 1995 —esdeveniment que considera encara avui com la millor experiència eclesial de la seva vida— i des de fa molts anys dirigeix la revista Documents d’Església. També és autor de nombrosos llibres i opuscles de divulgació religiosa. Fa uns mesos va publicar 50 homilies i el seu context (Publicacions Abadia de Montserrat), el llibre amb què va voler commemorar els seus 50 anys com a prevere.
Els darrers dos papes han insistit en la importància de cuidar les homilies. Francesc diu que “no s’han de confondre amb conferències”, i que en cap cas han de superar els 10 minuts. Hi està d’acord? Quins són els ingredients essencials per a una bona homilia?
Estic —en això!— completament d’acord amb el papa Francesc. Els ingredients són sobretot la fe i el convenciment del qui predica i d’allò que predica, i la capacitat de transmetre un missatge que pugui ser comprès.
La darrera homilia recollida al seu llibre va dedicada al seu germà Antoni, traspassat a inicis de 2022. Com porta la seva absència?
La porto relativament bé, pateixo sobretot per la meva cunyada. De l’Antoni ens queda el consol que va poder gaudir d’una vida plena. Va estudiar per a advocat però es va dedicar sobretot a la política, i ho va fer de manera intensa durant molt anys, com a regidor als ajuntaments d’Igualada i de Barcelona, com a president de la Diputació de Barcelona i com a diputat al Parlament de Catalunya, entre altres. Quan va emmalaltir va deixar els càrrecs públics i aprofità la convalescència per dedicar-se a escriure. Va publicar desenes de llibres, entre novel·les, obres de divulgació i assaig històric. Va estudiar a fons l’anarquisme a Barcelona d’inicis del segle XX i va esdevenir un dels millors especialistes de la història dels càtars a Catalunya i de la ciutat d’Igualada, on vam néixer tots els germans. L’Antoni va tenir tres fills; era un home de bon caràcter.
Vostè va ingressar al monestir de Montserrat l’any 1960, en temps de l’abat Aureli M. Escarré, tenint ja com a sotsprefecte a l’Escolania el futur abat Cassià Maria Just, també igualadí. Aquest factor va tenir quelcom a veure amb la seva entrada al monestir?
Sí i no. Jo vaig ser escolà a Montserrat, i amb els anys, he arribat a la conclusió que potser tot ve una mica de l’amistat entre el meu pare i el pare de l’abat Cassià, el Mestre Just, que va ser director del conservatori a Igualada i va deixar una gran petjada. El Mestre Just va ser qui em va ensenyar música per entrar a l’Escolania. L’entrada al monestir va ser, en certa manera independent, per un procés de discerniment de vocació, un cop ja fora de l’Escolania.
A l’abat Cassià M. Just se’l considera un dels referents en la modernització de l’Església catalana. ¿Quina creu que va ser la seva contribució?
El P. Cassià M. Just va tenir l’abadiat més llarg de la postguerra. Per això va ser molt conegut. Però tant els seus predecessors com els successors sempre han tingut un pes en la vida de l’Església a Catalunya, que els ve del fet de les dimensions del santuari i de la mateixa comunitat benedictina.
¿Què representa Montserrat per a Catalunya i els catalans?
Que la Mare de Déu sigui la patrona de Catalunya dona una gran rellevància a Montserrat. Després destaca el fet que sigui un santuari portat per monjos benedictins, això fa que la pietat popular sigui aquí molt diferent de llocs com Lourdes o Fàtima. D’altra banda, el fet que els membres de la comunitat vivim al monestir, malgrat que fem moltes activitats a fora, permet portar a terme certes celebracions culturals i religioses que ens donen peu a relacionar-nos amb els visitants.
Quins han estat els millors i pitjors moments en tot aquest temps viscut a l’abadia?
No els sabria dir com a dates concretes i úniques. Sempre m’ha impressionat la mort del centenar llarg de monjos que he conegut, perquè s’hi manifesta el pas del Senyor. També els quatre moments d’elecció abacial en què he participat, perquè el discerniment comunitari et fa sentir d’una manera especial la germanor de compartir una mateixa vocació. Com a pitjors moments, hi posaria els de les catàstrofes naturals (aiguat del 2000 i incendis) i el sofriment en les desgràcies a escala mundial (covid-19, guerra a Ucraïna i el recent terratrèmol a Turquia i Síria).
“SEMPRE M’HA IMPRESSIONAT LA MORT DEL CENTENAR LLARG DE MONJOS QUE HE CONEGUT, PERQUÈ S’HI MANIFESTA EL PAS DEL SENYOR”
Com es viu, des de la comunitat, la manca de noves vocacions? Els preocupa?
Sí, personalment em preocupa perquè crec profundament en la missió de Montserrat, i desitjaria que la poguéssim desplegar amb més abundància de vocacions. No em consola pensar que la crisi vocacional es dona arreu de l’Europa occidental, i no sols en el món monàstic sinó en qualsevol forma de compromís cristià.
Des de l’any 1986 dirigeix Documents d’Església, revista que recull i tradueix al català documentació d’interès eclesial com ara encícliques, missatges i al·locucions del papa, instruccions dels organismes vaticans, seleccions de comunicats de les conferències episcopals, entre altres.
És una publicació que, com bé dius, aborda el magisteri no sols papal sinó també episcopal. Quan Hilari Raguer la va fundar l’any 1966, no existia en català la selecció de textos del magisteri: sortia una encíclica i si tenia molt d’èxit potser se’n feia una edició i prou, per tant, els capellans llegien en castellà. Aleshores ell va fer aquesta revista, amb diverses seccions, molt variades, perquè no es volia que fos una mena de butlletí oficial interdiocesà sinó una cosa privada de les edicions de Montserrat. I així s’ha mantingut i ha fruït d’una certa independència respecte a les inèrcies clericals. Al principi érem un equip de tres o quatre persones, però ara, gràcies a la informàtica i l’experiència, fa una pila d’anys que la porto pràcticament sol. Publicacions d’Abadia de Montserrat s’encarrega del disseny i la maquetació. És una feina que m’agrada i que em puc combinar bé amb altres activitats.
Vostè va ser un dels relators del Concili Provincial Tarraconense, la recepció de l’Església catalana del Concili Vaticà II. Què en queda, a Catalunya, d’aquell esdeveniment?
Han passat molts anys i… podríem dir que només en queda el record d’una oportunitat única, absolutament irrepetible per moltes raons. Va fer el seu fet en aquell moment i d’una manera o altra ens va impactar molt positivament en els dos-cents participants.
Les comunitats eclesials a casa nostra són cada cop més petites i envellides i sembla ser que el relleu generacional no hi arriba. Cap on va l’Església catalana?
Podria fugir d’estudis dient que teològicament “l’Església catalana no existeix” (aquí no tinc espai per a raonar aquesta afirmació). Em sabria greu que l’afirmació fos real des del punt de vista social. Voldria dir que no hem tingut prou sentit evangelitzador. Hi ha molta gent a Catalunya que té interès que esdevingui una simple ONG adaptada a allò que és políticament correcte, i prou. Però el sentit evangelitzador va més enllà. És clar que hi ha a vegades confusió des de dins mateix de l’Església, com quan el papa Francesc parla de “no fer proselitisme”. Per això, dels papes, sempre he valorat més els textos i les afirmacions ben elaborades que no pas les improvisacions en una roda de premsa. L’Església catalana tindria més incidència social i evangelitzadora si el cos episcopal tingués més cohesió, com la tenia aquells anys que van entre la publicació de les “Arrels cristianes de Catalunya” i la celebració del Concili Tarraconense. Però no és culpa de les persones que accepten el ministeri episcopal sinó de les qui els el proposen, a vegades —la història és mestra de la vida— per raons més polítiques que no pas eclesials.
Fa l’efecte que “Arrels cristianes de Catalunya” està d’alguna manera acumulant pols. És així? Els bisbes actuals haurien de tornar a produir algun document d’aquelles característiques, o actualitzar-ne aquell? Penso que aquell document està acumulant pols. Caldria desenterrar-lo. Però ara no és el moment. Per una part han passat molts anys i la situació social i eclesial és molt diferent. Un element important és el tarannà de l’episcopat, que crec que no s’entusiasmaria en la qüestió.
