Atlètic Missatgers de la Pau: el futbol com a trampolí per a la inclusió social dels joves

jordpacheco
L'Atlètic Missatgers de la Pau abans d'un partit. A l'esquerra, l'entrenador Josep Braojos.

Barri de la Barceloneta, un quart de sis de la tarda d’un dels últims dies del mes de maig. La claror del cel i l’ambient al passeig marítim fan presagiar la proximitat d’un estiu que s’espera tant o més sufocant que l’anterior. A la Pista Poliesportiva Municipal Parc de la Maquinista, situada al carrer Joan Salvat Papasseit, els jugadors de l’equip de futbol sala Atlètic Missatgers de la Pau esperen l’arribada dels darrers companys per poder començar l’entrenament.

Tenen algunes coses en comú: són magrebins i tenen entre 18 i 26 anys; es troben en situació administrativa irregular i no tenen família aquí; són extutelats de la Generalitat i han passat en algun moment per l’Hospital de Campanya de l’església de Santa Anna de Barcelona, on han rebut suport de diferents maneres a través de l’ampli equip de voluntaris de l’entitat.

En Mohamed i en Khalid són els últims a incorporar-se. Abans d’entrar a la pista, saluden l’entrenador, Josep Braojos, amb una abraçada. Com ell els ha ensenyat a fer-ho. També saluden amb una respectuosa encaixada de mans a la persona que avui es troba amb en Josep i a la qual no coneixen de res. “No vinc aquí a guanyar partits, sinó sobretot a intentar transmetre a aquests joves que el respecte és bàsic”, diu en Josep.

Fa unes poques setmanes, el passat 6 de maig, l’Atlètic Missatgers de la Pau va posar fi a la temporada jugant contra l’Escola Pia Santa Anna de Mataró. Va ser el darrer enfrontament d’un campionat ple de triomfs esportius i personals. Perquè, més enllà d’aconseguir bons resultats, aquí es tracta que, a través del futbol i amb la intercessió de l’equip de voluntaris de Santa Anna, aquests joves puguin desenvolupar competències que els portin a trobar vies per optar a un habitatge, un curs d’idiomes, o una formació laboral.

Des que va acabar el campionat, els entrenaments són més distesos. Avui, com en gairebé tots els entrenaments, acompanyen a en Josep el seu fill Axel i la Irene, també voluntària, com ell mateix Josep, de l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Després de l’escalfament de rigor, que consisteix a fer unes quantes voltes corrents al voltant de la pista entre bromes i rialles dels joves, la Irene i l’Axel s’encarreguen de repartir pitralls de diferents colors per muntar diferents grups i dur a terme un primer exercici de possessió de pilota.

“És molt fàcil treballar amb ells; el futbol els agrada moltíssim”, comenta en Josep mentre els joves comencen a entrenar, ara sí, amb una certa intensitat i concentració. Cada un d’ells té la seva pròpia història. En Moha i en Khalid, per exemple, van arriscar la vida per poder travessar l’Estret de Gibraltar i arribar a Espanya. Encara conserven als seus telèfons mòbils un esfereïdor vídeo en què se’ls pot veure aferrats a una de les barres metàl·liques situades a la part inferior de la rampa d’un ferri.

Braojos parlant als seus jugadors durant un partit.

“La prioritat és el grup”

D’entre els que es troben avui entrenant, n’hi ha dos o tres que en aquests moments no tenen un pis on dormir. Passen les nits on poden: si tenen sort, a casa d’algun amic; si no, directament en un banc o un caixer d’alguna sucursal bancària. “En el primer contacte que tenen amb el grup, mostren comportament individualista, ja que estan acostumats a sobreviure com poden i afrontar sols els perills del carrer. Però un cop que són aquí, han d’entendre que la prioritat és el grup“, explica en Josep.

Amb el temps, aquest informàtic empleat a la planta de la farmacèutica Bayer a Sant Joan d’Espí, s’ha guanyat a pols el respecte de tots els seus jugadors. “Quan entro per aquesta porta, soc l’entrenador. I tinc clar que això és un equip de futbol, no una escola bressol”, subratlla en Josep.

Aquest estiu, en Josep ha organitzat una exposició anomenada ‘Presbícia social‘, per la qual ha seleccionat una sèrie de fotografies de persones sense llar que va fer durant els mesos més durs del confinament per la pandèmia de covid. “L’exposició rep aquest nom perquè, com en el cas de la presbícia, a la nostra societat sabem que hi ha un problema, però no el veiem clar i no fem res per intentar saber més sobre aquesta realitat. Si no fem l’esforç per conèixer la situació i tractar aquest tema en comunitat, el sensellarisme anirà a més i no tindrà aturador”, explica.

Coneixedor de l’extrema vulnerabilitat en què es troben la majoria d’aquests joves, en Josep fa tot el que està a les seves mans perquè puguin obrir-se camí en la societat. “Sé que alguns joves que es troben en la mateixa situació que ells són conflictius, però són els menys. La majoria mereixen que se’ls doni una oportunitat. Jo poso la mà al foc per ells; al cap i a la fi, l’únic que voldrien és trobar un habitatge on viure dignament, una feina que els permeti guanyar un mínim de diners per no haver de passar angúnies, obtenir els papers i la documentació necessària per poder treballar amb garanties i, un cop estabilitzats social-econòmicament, crear o reagrupar la seva família”.

L’entrenament arriba a la seva recta final amb un partit. Avui en Josep no ha hagut d’estar pendent de dirigir les diferents activitats, però tampoc no ha calgut, perquè ha comptat en tot moment amb la Irene i l’Axel. El seu fill és la seva mà dreta i és aquí per voluntat pròpia, perquè té plenament assumits els valors que ha rebut del seu pare. “Aquesta és una de les meves grans satisfaccions”, conclou en Josep.

Altres temes:

Subscriu-te al butlletí diari de 'Flama'

Tota l’actualitat cristiana al teu correu

Flama al teu email

L’actualitat social i religiosa al teu correu

Lectures del dia