Uns dies abans de celebrar-se aquesta entrevista, a finals de febrer, l’arquebisbe de Tarragona, monsenyor Joan Planellas (Girona, 1955) era ingressat per una pneumònia, raó per la qual es va haver de fer passat un mes. Encara amb signes lleus provocats per aquest episodi pulmonar, aquesta acaba sent la primera entrevista que el prelat concedeix a un mitjà en superar-lo. A les portes de la Setmana Santa [que ja tenim passada], ha procurat recuperar-se al més aviat possible per viure’n les primeres que se celebren amb plena normalitat (sense restriccions sanitàries) des de l’inici del seu pontificat, el maig de 2019.
Es troba millor?
Sí, però encara en conservo l’ensurt. D’un dia a l’altre, els metges van passar de veure’m mitjanament bé a haver-me d’ingressar; d’un extrem a l’altre.
És la primera pneumònia que pateix?
No, la segona. La primera va ser fa uns vint anys.
Un cop passada la pneumònia, i passades també les restriccions per la pandèmia, podrà començar a veure la llum al final del túnel com a arquebisbe.
Des que vaig iniciar el meu pontificat, la meitat del temps ha estat ocupat per una interferència notable per raons evidents. Malgrat tot, estic content amb el treball que hem anat fent. Aquest període ha coincidit amb el camí sinodal que va començar l’Església el 2021 i això, observat des d’aquí, ens ha ajudat a poder conèixer millor l’estat de la qüestió a l’arxidiòcesi de Tarragona. Un procés de reflexió que he portat a terme jo mateix amb la participació del Consell de Presbiteri, el Consell Pastoral Diocesà i el Col·legi d’Arxiprestes. El fruit de tot aquest exercici és la remodelació de l’arxidiòcesi en unitats pastorals que acabem d’implementar i que, de fet, estarà en vigor a partir del curs que ve.
Fins a quin punt el preocupa la manca de vocacions?
La crisi que patim no és per la manca de vocacions sacerdotals, sinó de vocacions cristianes entregades. Això que està passant, en general, a Occident —que, en canvi, no es veu a altres continents com ara l’africà i l’asiàtic— i a Catalunya, en particular, preocupa, i hem de maldar, de moment, per tancar aquesta ferida.
Però vostè defensa que a Tarragona les coses són diferents.
I ho són. Tarragona té 200 parròquies i aviat tindrà 24 unitats pastorals, alguna de les quals pot sobreviure, fins i tot, amb un sol prevere. Per tant, amb 40 sacerdots trempats es pot portar bé aquesta arxidiòcesi. Una altra cosa que es comença a reflectir és que les vocacions també estan manifestant-se en edats tardanes, i una línia de treball és la d’implantar vocacions nadiues, que falta en fan.
Els últims preveres que ha ordenat tenen perfils d’advocat, d’enginyer…
Això és molt millor; és gent que ja ve cultivada en altres camps.
Parlant de cultiu, en què es pot percebre la influència que ha rebut del seu passat —i origen— en terres gironines?
Podríem dir que en l’experiència d’haver estat molts anys ben a prop de les esglésies rurals. De veure les necessitats que existeixen als pobles i a les parròquies de pocs feligresos. I, arran d’això, en la coordinació entre parròquies i el treball pastoral conjunt entre elles. Crec, humilment, que aquesta base m’ha permès encarar la realitat tarragonina, potser menys rural que la gironina, per tal de no anul·lar ni fer perdre la seva essència. Si partíssim per la meitat l’arxidiòcesi, per una banda, hi trobaríem l’Arxiprestat de la Conca-Urgell-Garrigues amb 25.000 persones vivint-hi i, per l’altra, la resta d’arxiprestats, amb més de mig milió.
En alguns pobles petits es pateix per la supervivència dels seus elements bàsics i tradicionals, i l’església és un d’ells.
Llastimosament, en aquests nuclis rurals pot tancar la botiga del poble, pot deixar d’haver-hi el caliu de sempre al petit local on es reuneix el veïnat, pot deixar d’haver-hi un ajuntament…, però l’església no ha de desaparèixer; l’església no és com una sucursal bancària que, en una època determinada de dificultats, s’elimina perquè només en quedi el record. Segur que qualsevol persona que viu en un poble petit o mitjà té com a referència el campanar del seu municipi quan el veu de lluny o bé vol trobar-hi un motiu diferenciador i identitari, i no ens podem permetre la seva pèrdua.
“Tarragona té 200 parròquies i aviat tindrà 24 unitats pastorals, alguna de les quals pot sobreviure, fins i tot, amb un sol prevere. Per tant, amb 40 sacerdots trempats es pot portar bé aquesta arxidiòcesi”
Saltant cap al Vaticà, com valoraria els deu anys de pontificat del Papa Francesc?
Amb la seva arribada, hi ha hagut sobretot una revalorització del concepte que ens fa pensar que l’Església és el Poble de Déu, un pensament que arrela les seves bases en el Concili Vaticà Segon. Quan l’obrim per extreure’n conclusions, entenem que tots som agents evangelitzadors i tots hem de tenir un paper actiu en les comunitats eclesiàstiques, sigui quina sigui la posició que ocupem. Aquest és el seu principal llegat, que ens porta inevitablement al fenomen sinodal, on tots tenim torn de paraula per posar-nos d’acord i reflexionar conjuntament i comunament.
També ha avançat la posició de l’Església envers la lluita contra els abusos. A Tarragona, hi ha hagut un cas molt recent que ha sacsejat l’arxidiòcesi.
En el cas de Manuel Fuentes, qui fou mossèn i director del nostre arxiu, s’està complint la sentència que es va donar en el seu moment. No s’hi ha canviat ni una sola coma, en aquesta qüestió, per bé que alguns titulars de premsa hagin esmentat que torna a exercir com a mossèn; si fa quelcom és ajudar al mossèn titular de les parròquies on està adscrit, després d’haver estat apartat un any de l’exercici públic del ministeri presbiteral.
Pel camí, també s’ha desprès del seu costat un rector amb un futur prometedor.
La decisió d’apartar-se de l’Església de Simó Gras, qui fou portaveu de l’Arquebisbat, ha estat una decisió personal seva, meditada des de l’inici, i no m’hi puc posar en contra.
A partir de les darreres notícies que també es relacionen amb l’arquebisbat sobre els béns mobles i patrimonials que es rehabiliten perquè no hi queda més remei, ¿l’administració pública i l’empresariat privat encara hi tenen coses a dir?
Això és interessant que passi, com ara a Constantí, al Tarragonès, on l’Ajuntament i l’empresa Repsol, amb una petjada fortíssima a la zona, han ajudat a arranjar-hi l’església. Amb més o menys insistència, la vinculació entre l’Església i els grans poders fàctics i les institucions polítiques sempre ha existit, i això repercuteix favorablement en temes de conservació patrimonial i, finalment, en la imatge d’un indret que esdevé refugi i casa de tots els seus habitants. No podem negar que bona part del patrimoni viu que tenim, mirem on mirem, és bé públic i és, també, propietat de l’Església, i aquí tots hem de remar en la mateixa direcció. Sense anar més lluny, a l’Arquebisbat, aquest afer, se’ns emporta la meitat del pressupost.
Així doncs, com un dels fets més destacats, ¿haurem de recordar el seu ministeri episcopal, quan marxi, recordant aquest impuls col·laboratiu que neix des de diversos sectors i repercuteix directament en l’Església?
Tot el que sigui sinodal serà benvingut; perquè una actitud sinodal implica obrir-se a la resta i trobar encaixos constants.
