Arnau Oliveres (Barcelona, 1980), codirector d’AUDIR, l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós i Interconviccional, va arribar al Camp de Tarragona per motius familiars fa uns anys i encara hi resideix. Ho fa a Capafonts, a tocar de la serra de Prades, un poble de poc més de 120 habitants on la tranquil·litat d’un entorn gairebé bucòlic li permet disseccionar reflexions socials i humanitàries a grans profunditats, com ara el contacte entre les diverses religions que existeixen al món.
Fill del desaparegut economista i activista Arcadi Oliveres, el passat dijous va portar el col·loqui Diàleg entre religions i conviccions a la comunitat feligresa de la Parròquia de Sant Bernat Calbó de Reus, en un barri, el Fortuny, històricament obrer i que conté el percentatge de població amb nacionalitat estrangera més alt de la capital del Baix Camp.
No s’ha equivocat a l’hora de triar el lloc de la seva xerrada: en aquest barri conviuen diverses religions.
No, no. A pocs metres d’aquí hi ha un oratori islàmic, hi ha esglésies evangèliques de diferents denominacions, existeix aquesta mateixa Església catòlica; per tant, podríem dir que estem al rovell de l’ou de la diversitat religiosa. Aquí és on es podria originar un diàleg interessant entre totes elles, a pesar que, com és habitual, cadascú hi vagi a la seva i no es vulgui posar gaire en pràctica això de verbalitzar pensaments entre uns i altres.
Per tant, la patata calenta és a les mans de tots, no ho creu?
En efecte, cadascú es preocupa molt d’allò seu, i ja en té prou i de sobres. Però buscar espais per compartir és important i fa que tots hi sortim guanyant. No és un sacrifici que es faci envers els altres, encara que al principi representi un esforç (el d’escoltar, preocupar-se,…), però després es compensa amb escreix. Un cop es dialoga es pot obtenir una sensació millor que la d’haver anat en solitari.
Amb aquest col·loqui, vostè fa la funció d’intermediari, trobo, a la recerca d’aquest diàleg. D’on li ve?
Es podria dir que tot plegat és un ensenyament que vaig heretar del meu pare, una persona que sempre es va mostrar pròxima a totes les causes relacionades amb el contacte entre religions i cultures, i que ara procuro cuidar perquè es mantingui.
Li ha pesat, en algun moment, portar el cognom que té? O, millor dit, és una motxilla difícil de dur?
No, no. És lleugera, aquesta motxilla. El meu pare, per sort, va ser una persona molt estimada, i això fa que jo em pugui guanyar moltes amistats per part d’aquella gent que no em coneix, i que, com a conseqüència, es puguin obrir relacions molt fructíferes. Per tant, sobre aquesta motxilla, que no he pogut canviar perquè és la que em toca portar, només puc tenir paraules d’agraïment, ja que el meu pare sempre es va proposar obrir debats constantment (i que resultaven urgents de crear) sobre el contacte entre religions, però també, com se sap, sobre molts altres temes socials.
Què proposa, en aquest sentit, AUDIR?
AUDIR, una entitat laica, proposa un diàleg interreligiós. Creiem que, per evitar l’analfabetisme cultural i religiós, és imprescindible una formació bàsica del fet religiós i conviccional que consideri la religió com quelcom cultural valuós.
Per arribar a un diàleg cal que s’arribi a una entesa lingüística, no ho creu?
Hem de considerar que la llengua comuna és la traducció, i no pas l’anglès, el xinès, el castellà o qualsevol altra. Constantment s’ha de fer l’esforç de trobar en la traducció el motor per a l’enteniment interreligiós, i una bona traducció no és només substituir unes paraules per unes altres: implica que cada idea que es vulgui expressar tingui un context determinat.
Al cartell del seu col·loqui apareixen diverses peces d’un trencaclosques (o puzle). Seria la representació simbòlica de voler encaixar en un mateix tauler les peces religioses que tenim?
Totalment. El diàleg és un espai, una actitud, és la manera d’actuar, individualment o col·lectivament, mentre es té la ment oberta. En canvi, en un altre tauler hi hauria les persones que es volen confrontar, aïllar… En contra d’això, el diàleg és l’obertura a l’altre, és caminar cap a allò que esdevé diferent, i és també estar disposat a perdre: ens obliga a desvestir-nos metafòricament, a conèixer les mateixes limitacions, ja que ens porta a situacions impensables en un món on no som cap altra cosa que elements minúsculs. El diàleg obliga a adoptar aquesta actitud abans de produir-se, però també durant la seva permanència.
Com va accedir, vostè, a l’islam?
Cada diumenge, el meu pare ens portava, als meus germans i a mi, al convent dels caputxins de Sarrià i la meva educació religiosa inicial, així doncs, va ser catòlica. La meva arribada a l’islam ha estat progressiva, moguda per la meva recerca d’uns components espirituals a mig camí entre Orient i Occident, i que quedaven ben representats en la tradició judeocristiana. Però no he volgut entendre l’islam com un trencament amb les meves herències religioses cristianes, laiques, atees i agnòstiques, sinó com la resposta a la meva necessitat de voler tenir als llavis un regust de retorn, no pas de sortida; un retorn a allò que soc en realitat, a les meves arrels.
Creu que l’Església catòlica també pot ser un escenari de trobada interreligiosa?
Així és. Sense anar més lluny, en aquesta en què ens trobem cada dimecres al vespre es reuneix un grup de persones que impulsa un espai budista de meditació zen. Aquest exemple és la representació que les portes de l’església estan obertes a tota mena de pensaments religiosos, i és aquí on es crea el punt de partida perquè tots ells es coneguin, es mirin als ulls i es trobin, es deixin portar els uns als altres…
En aquest sentit, creu que hi ha persones que gaudeixen d’elements d’altres religions sense saber que han fet passos importants per obrir-se interreligiosament?
Moltes ho fan constantment, això, i trepitgen unes hores al dia altres religions sentint-se a gust i en pau amb si mateixes. Jo em faig aquestes preguntes: ¿Quanta gent surt de la feina i vol anar a fer ioga o una meditació amb arrels hindús?, ¿a quanta li agrada anar els divendres a sopar sushi? La gent fa diàleg interreligiós constantment, ¡i cada cop més!, però a vegades no ho sap. Les expressions artístiques que hem acceptat de les religions, fent-ho com si anéssim al mercat a comprar allò que volem per omplir el rebost, ens poden portar a acceptar les religions en la seva completesa.
Ens trobem enmig de la segona edició de la Setmana per la Pau Arcadi Oliveres, i AUDIR hi tindrà una presència important.
El dimecres 10 de maig, a les 19:00 hores, proposarem un espai de silenci, meditació, lectura i vetlla per la pau a la plaça de Sant Jaume de Barcelona que portarà per títol La Pau del cor. Un espai de diversitat i bons aliments en un lloc simbòlic on conviuen encarats dos edificis políticament rellevants (l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat), i on tractarem de posar en pràctica els missatges d’Arcadi Oliveres per reinterpretant-los en uns nous temps. Una continuació bonica i natural del seu llegat; canviaran les persones, però els seus pensaments continuaran donant fruits quan ja no hi siguem.
