Armand Puig, rector del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya, té una casa a la Selva del Camp (Baix Camp), d’on és fill, que té balconada davant i darrere de l’immoble i li permet contemplar dues vistes diferents segons allò que desitgi veure en cada moment. D’aquesta dada en podria extreure la primera pregunta per començar la conversa, asseguts en dos sofàs del menjador, cara a cara i al costat d’un elegant piano: “¿Coneix les dues cares de l’Església?”, se m’acut, inicialment, per trencar el gel. Però abans de tot comencem pel piano.
Veig que té un piano. ¿El toca?
De tant en tant. Aquest funciona a mitges…, és molt antic. En el meu temps lliure soc una mica músic, i ho soc des de jove, quan estudiava al seminari. També he tocat el contrabaix, la flauta travessera… Però el que a mi m’agrada en realitat és dirigir. La direcció coral, per ser exactes.
En tots els aspectes.
[Riu]. Sí, però sobretot m’ha agradat ser director musical del Misteri de la Selva, el meu poble [que es representa a l’agost]. Per a mi, dirigir vol dir ser cantant, no pas manar; més ben dit, fer que a la gent li surti del cor allò millor que hi té des d’un punt de vista expressiu.
En els seus setanta anys ha tocat gairebé totes les tecles de l’Església. ¿Li’n quedaria alguna que se li resisteixi?
Moltes. Les dues que hauria volgut explorar són la vida monàstica i anar-me’n de missioner al tercer món.
Observo que damunt del piano hi té un document familiar que ha rebut amb motiu del seu últim aniversari (una dedicatòria, diríem) en què s’indica que els seus pares “participen, des del Cel, d’aquesta joia de veure com els seus fills mantenen viva la flama de l’amor que us van regalar”.
Jo soc el gran de cinc fills. Quan vaig néixer, als meus pares se’ls va despertar el desig de tenir un fill capellà i així va ser. Ho desitjaven, però sempre preservant un respecte per la meva llibertat. Eren dos catòlics fervents —que no extremistes!— i representen les bases del que he arribat a ser personalment.
Ells i alguns arquebisbes com ara Josep Pont i Gol, Ramon Torrella…
El doctor Pont, que va aplicar el Concili Vaticà II a l’Església catalana, va deixar clara la seva intenció de vertebrar les estructures eclesials que avui dia continuem defensant (el paper dels laics, un ministeri presbiteral amb íntima cohesió entre els preveres, finalitat evangelitzadora…). Per la seva part, el doctor Torrella va ser un senyor en el bon sentit de la paraula: provinent de la cúria romana, va deixar treballar i de tant que es va entregar pel Concili Provincial Tarraconense, de 1995, la seva salut, fins i tot, se’n va ressentir.
¿L’ha perjudicat en algun moment no haver nascut a Barcelona?
Jo, en realitat, m’he sentit molt interdiocesà (amb la mirada posada en un lloc i, alhora, arreu) i he pogut observar aquesta característica quan he estat vinculat a múltiples àrees religioses. Però sí que és cert que tinc una activitat pastoral més lligada a Barcelona que a cap altre lloc, d’on no em sento un estrany perquè m’hi he passat molts anys.
I, quan pot, torna a la Selva. ¿Per escriure?
En efecte. Per agafar aire, però també per escriure; si no ho faig, no existeixo.
¿Una teràpia?
Un factor de realització personal.
La bíblica és la part central de la seva producció bibliogràfica, però a la seva motxilla allò que li deu pesar més pot ser la biografia de Jesucrist (2005).
¡Fixi’s!, he anat invertint els diners guanyats en les successives edicions a traduir l’obra en altres idiomes. El llibre furga en la relació entre Jesucrist i Déu, així com en la història de la Passió, i potser per això ha tingut tanta repercussió aquests últims anys. Amb la resurrecció de Jesús es genera un capgirament de les expectatives i, per descomptat, l’existència de l’esperança.
¿Hi ha una esperança més gran que tenir una mort dolça i tardana?
Així és. Només hi ha esperança quan la mort és vençuda.
“El llibre furga en la relació entre Jesucrist i Déu, així com en la història de la Passió, i potser per això ha tingut tanta repercussió aquests últims anys.”
[Davant del balcó de casa seva, el rètol d’una taverna n’indica el nom, Tramuntana, que observem des de l’inici de l’entrevista]. Quins vents bufen, ara, a l’Església?
Tal com va dir el papa Francesc, l’Església es troba dins d’una barca que és sacsejada enmig del mar. Ara, entre tots i totes, hem d’intentar que l’embarcació no pateixi i estigui ben guiada. Cal arribar als ports que ens anem proposant generació rere generació amb cautela i determinació, sense perdre el nord.
¿Ha naufragat en algun moment?
Desitjaria que no fos així perquè esdevindria un desastre. Al món passen coses dolentes i, arran d’això, tant la pau com la justícia generals són conceptes que cada vegada es creu menys gent. Per això, a l’Església, que és al món i no en un asteroide donant-ne voltes a l’exterior, l’afecten tots els vents: si al món hi ha corrupció, a l’Església n’hi haurà, llastimosament; si al món es practica malfiança envers els altres, a l’Església també es practicarà, malauradament; si al món hi ha desitjos, imagini’s a l’Església… Hi ha una alarmant falta de principis ètics.
Un diagnòstic fet per algú que en té un tip, d’ètica.
La vaig adaptar del pare, un home culte i gentil. ¿Sap que va ser un dels primers mestres de català després de la Guerra Civil a la Selva del Camp? [Somriu]. I també del meu avi. Estic tip de llegir entrevistes on la gent parla de les influències dels avis; miri, per exemple, la cantant Rosalía, que sempre té l’àvia a la boca.
Li va ensenyar el Parenostre i el va recitar sencer en una televisió americana.
Ja està tot dit. Encara que no ho sembli, tot el que fem té relació amb les nostres llavors.
