Quatre mesos després d’haver-se instal·lat a Roma, on va arribar al setembre per assumir la presidència de l’AVEPRO (agència de la Santa Seu per a l’avaluació i la promoció de la qualitat de les universitats i facultats eclesiàstiques), el teòleg i biblista Armand Puig (la Selva del Camp, 1953) ha tornat uns dies a Catalunya amb motiu de les vacances de Nadal. Durant l’estada, l’exrector de l’Ateneu Sant Pacià ha tingut ocasió, entre altres coses, de participar en el dinar amb els pobres de la Comunitat de Sant Egidi de Tarragona i d’assistir a una nova edició de les Jornades de Biblistes de Catalunya, celebrades entre el 27 i el 29 de desembre a la Casa Espiritualitat Claret de Vic, on ha dedicat una estona a parlar amb Flama.
Després d’unes primeres setmanes a Roma vetllant per la qualitat dels estudis eclesiàstics, com ha canviat la seva perspectiva de l’Església?
Ara la veig des d’una dimensió universal. És com quan passes d’un turó de 100 metres d’alçària a un altre de 1.000: la panoràmica des d’un i altre és ben diferent. Des de l’AVEPRO estic en un turó molt alt des d’on veig com batega l’Església arreu del món. No tan sols a través de la gent que ve, que és molta, sinó també a través de la meva feina, que implica contactes constants amb gent de països diversos, des de Xile fins al Congo, passant per Hongria, els EUA o les Filipines.
Quina és la seva primera avaluació de les universitats eclesiàstiques?
La primera impressió és que hi ha moltes més coses de les que d’entrada podria semblar, i molt interessants. Hi ha molta gent que s’estima l’Església i que fa una molt bona feina en contextos diversos. Perquè una facultat de teologia situada al bell mig de l’Àfrica difereix notablement d’una altra a Amèrica o a Europa. En qualsevol cas, hi ha un esperit comú de generositat que les anima i que té una gran rellevància a totes les nostres facultats. La segona impressió —i aquí és on haig de procurar prémer l’accelerador— és que a l’AVEPRO existeix una preocupació per la qualitat. És a dir, no només cal fer les coses, sinó que cal fer-les amb excel·lència.
“EN TOTES LES FACULTATS CATÒLIQUES DEL MÓN HI HA UN ESPERIT COMÚ DE GENEROSITAT QUE LES ANIMA I QUE TÉ UNA GRAN RELLEVÀNCIA”
Quina és la relació de les facultats eclesiàstiques amb la societat, amb la cultura i amb el món en general?
És un aspecte en què s’hauria de millor en determinats contextos, ja que ens hi va la dimensió evangelitzadora. Fer-nos presents en el món de la cultura és contribuir al fet que el món creixi d’una altra manera, amb uns valors evangèlics, per exemple. Quan insereixes la fe en una cultura, aquesta queda traspassada per la fe. Europa ha crescut així: la fe va incidir profundament en procés de creixement dels seus països. Si actualment tenim un continent d’arrels cristianes és perquè fa molts segles hi va haver aquesta fecundació. Això és el que volem que continuï succeint, i com més millor, arreu del món.
En moltes cultures del món, la paraula perdó, que és clau en l’evangeli, no existeix, per exemple.
En efecte, hi ha molts llocs en què predomina la cultura de “qui la fa la paga”. Per això, si tenim institucions educatives fortes en les quals els alumnes —encara que no siguin cristians— aprenen què vol dir el perdó, estarem canviant el món.
Veient la manera en què ha tornat a esclatar la violència al Pròxim Orient, fa l’efecte que allà el perdó brilla per la seva absència.
La religió és una cosa, i la cultura és una altra. Tenen punts en comú i se sobreposen en moltes coses, però no sempre coincideixen. La frase que he dit abans (“qui la fa la paga”) està feta amb una llengua que és filla del cristianisme i, no obstant això, obvia aquesta eventual necessitat de perdó, que és tan cristiana. Què passa al Pròxim Orient? Que la llei del talió (ull per ull i dent per dent) és massa forta, existeix en els codis antics, mesopotàmics, en la Bíblia i en l’Alcorà. Però clar, una cosa és que aparegui i una altra és que es practiqui. La religió, o més concretament, la Bíblia, té aquesta frase, però també en té d’altres de sentit contrari. Així que al final, aquesta mena de revenja podràs posar-la en pràctica o no en funció del text bíblic agafis, que en un cas o l’altre et podria servir per justificar la teva actitud.
“SI TENIM INSTITUCIONS EDUCATIVES FORTES EN LES QUALS ELS ALUMNES —MALGRAT NO SER CRISTIANS— APRENEN QUÈ VOL DIR EL PERDÓ, ESTAREM CANVIANT EL MÓN”
Precisament, fa poc, Benjamin Netanyahu va emparar-se en un verset de l’Antic Testament per justificar la invasió militar de l’exèrcit d’Israel sobre Gaza. Això és un exemple de fonamentalisme?
Sí, perquè a la Bíblia li pots fer dir de tot. El que no pots és pensar que et dona la raó de manera immediata i inequívoca. Està bé llegir la Bíblia, però quan ho fas t’has de deixar alliçonar per ella i llegir-ne els textos sencers, no només els versets que et vagin bé. Els textos sagrats existeixen amb unes coordenades històriques i culturals que no són les nostres, per tant, no el pots fer servir com vulguis perquè en el món actual hi ha moltes coses que funcionen d’una manera diferent.
I això val per cristians, jueus i musulmans?
Val per a tothom. Perquè també pot passar que tinguis el perdó en el teu codi, com en el cas dels cristians, però que no el practiquis. Al final, el creient, quan agafa el text, s’ha de posar al davant de Déu i dir: “Senyor, què vols de mi”, amb uns ulls prou penetrants per poder mirar el món amb els ulls de Déu. Perquè el Déu bíblic és fonamentalment d’amor, de misericòrdia, de perdó i de pau. Si mires el món des d’aquesta perspectiva, evidentment que hi haurà coses que no les faràs, perquè llegir la Bíblia no és llegir un diari, sinó una paraula que t’ha d’il·luminar i de conduir per la vida i per les opcions que fas.
Com superar la dificultat inicial d’accedir a la Bíblia tenint en compte que la societat actual ha perdut bona part de la cultura catòlica?
Abans hi havia una transmissió “no problemàtica” de la fe. És a dir, era fruit d’un procés molt més pautat, ja que el que s’ensenyava als fills anava acompanyat per l’ambient social. Però ara ja no és així, i cada infant és un començar de nou, perquè està sotmès a pressions i maneres de fer molt diferents. Fixem-nos en els videojocs: quins models de vida promouen? N’hi ha algun que sigui no-violent? Això és un exemple entre molts que demostra que, quan parlem de transmissió de la fe, l’ambient actual no ajuda. Si tens la sort de tenir al costat algú que et pugui introduir o acompanyar, avançaràs; potser amb dificultats, però avançaràs. I si no tens aquest “algú”, al final hi ha l’Esperit Sant, com li va passar a Paul Claudel, que va entrar a Notre Dame i es va convertir.
“EL DÉU BÍBLIC ÉS FONAMENTALMENT D’AMOR, DE MISERICÒRDIA, DE PERDÓ I DE PAU. LLEGIR LA BÍBLIA NO ÉS COM LLEGIR EL DIARI, SINÓ UNA PARAULA QUE T’HA D’IL·LUMINAR I CONDUIR PER LA VIDA”
Què indica el fet que ara l’entrada a l’àmbit de Déu es pugui donar de maneres tan diferents?
Això ens vol dir que hem d’estar alerta per fer un anunci de l’Evangeli que tingui en compte les maneres de moure’s de les persones i saber interceptar allò que porten a dins. Quan una persona té una desgràcia familiar, per exemple, si algú la va a trobar, és possible que aquesta persona li obri el cor, perquè ho necessita. Per tant, podrà rebre un gran bé a través d’una paraula de consol, d’estimació. Ara tots som possibles anunciadors i difusors del misteri de Déu i la Paraula de Déu. Laics, laiques, preveres, bisbes, religiosos, papes… estem a la mateixa olla. El que es tracta és que hi hagi moltes persones convençudes de la seva vocació de comunicació de l’evangeli.
Durant la seva ponència a les Jornades de Biblistes de Catalunya ha parlat sobre la relació entre l’Antic Testament i el Nou testament. Quines són les premisses bàsiques a tenir en compte a l’hora d’abordar aquesta qüestió?
Hi ha dos aspectes clau: per una banda, cal buscar la relació com una revelació amb dues aliances, el designi de Déu és un de sol, des que el món arrenca: hi ha un pla d’amor adreçat a la humanitat sencera. I això es concreta en el poble d’Israel, que al Sinaí rep una aliança amb Déu que és un pacte de servei, d’ajuda, d’acompanyament, de suport, de paternitat. Arriba un moment en què aquest pacte es manifesta en una persona, que és Jesús, que és la nova aliança que Déu fa amb nosaltres. Això és essencial. El Nou Testament recull aquest amor de Déu cap al poble d’Israel i eixampla l’aliança a tot el poble de Déu, que s’anomena Església.
Com a segon aspecte clau en la relació de l’Antic i el Nou Testament, hi ha un moment en què a Jesús li pregunten quin és el manament més important i diu: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces” (Dt 6,4). O sigui, sense dir que el que cita, Jesús diu les paraules del text bíblic que els jueus repeteixen cada dia tres cops. Per tant, està dient que el primer manament és el que ja practiquem tots, que és l’amor a Déu. Però, per un altre costat, afegeix un segon manament, molt semblant: “Estima els altres com a tu mateix”. Això té a veure amb el que parlàvem abans del perdó, perquè al Levític (Antic Testament) aquesta frase ja apareix. Però, qui són els altres? Els de la teva tribu, ètnia, nació, estat? O són qualsevol proïsme que se’t posi a l’abast? Amb Jesús, que va posar aquests dos manaments un al costat de l’altre, la paraula proïsme pren un sentit de màxima obertura. Per tant, l’amor als altres, lligat amb l’amor a Déu, és un factor que uneix els dos testaments.
Hi ha alguna lectura bíblica que recomani especialment per Nadal?
Lluc 2,14, on es relata com, després del naixement i l’anunci de l’Àngel als pastors, apareix un estol dels exèrcits celestials que lloa Déu cantant: “Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima”. No diuen que Jesús ha nascut, ja s’ha dit abans i els àngels ho saben. Diuen que a Déu li pertany la Glòria (la lloança i acció de gràcies) i a la humanitat li pertany la pau (el do per excel·lència). En un moment com l’actual, s’ha de tenir molt en compte aquest text: allò propi de l’ésser humà no és la guerra, sinó la pau. La guerra no l’ha inventat Déu, l’hem inventada nosaltres, que ens hem deixat endur per un sentiment de mal, obscur, tenebrós, contra l’altre. Allò que Déu vol, com els àngels diuen molt bé, és que entre tots els homes i dones hi hagi pau, perquè el Senyor els estima i Jesús és el fruit de l’amor de Déu per a tota la humanitat. Aquest és el missatge amb les seves derivacions últimes. Per això no podem tolerar la guerra en nom de res: la guerra és sempre inadmissible, i per evitar-la s’ha de negociar, s’ha de parlar. Que hagi de morir tanta gent és un disbarat, no té sentit. Com va dir Benet XV durant la Primera Guerra Mundial, “la guerra és una massacre inútil”. Els cristians en aquest punt hem de ser inflexibles, perquè encara que en altres moments del passat hàgim optat per la guerra, ara, en aquest punt de la història, hem de ser els portaestendarts de la pau, més que mai. Això és importantíssim. I amb aquests auguris, donem la benvinguda a aquest nou any que comença.
