El jesuïta Antonio Spadaro serà a partir del pròxim 1 de gener el nou subsecretari del Dicasteri per a l’Educació i la Cultura, càrrec que compartirà amb l’altra subsecretària, Antonella Sciarrone. El seu nomenament en aquest organisme de la cúria vaticana coincideix amb la fi d’una etapa de més de 25 anys a La Civiltà Cattolica, la prestigiosa revista de la Companyia de Jesús fundada l’any 1850. Spadaro també és membre de nòmina pontifícia al Sínode sobre la sinodalitat, i en aquests dies participa en els debats a l’Aula Pau VI “amb el cor trencat pels conflictes” que tenen lloc a nombroses parts del món, i als quals s’ha sumat durant les darreres hores la guerra entre Israel i Palestina. Amb aquest rerefons, ha trobat un moment per respondre a les preguntes de Flama sobre el canvi d’etapa al servei de l’Església.
Com està vivint aquests primers dies del Sínode?
Com he dit a través de les meves xarxes, en aquests dies em pregunto què implica fer el sínode quan s’afegeixen altres actors a la guerra mundial en curs. Quan els pastors de les terres martiritzades estan asseguts amb nosaltres amb el seu dolor a pregar i a reflexionar sobre la presència de l’Església en el món. Tinc el cor trencat pels conflictes, juntament amb els pastors de l’Orient Mitjà, i imploro el Senyor perquè ens porti la pau.
Quin és el balanç dels seus dotze anys al capdavant de la Civiltà Cattolica?
L’experiència de la revista ha sigut extraordinària. Ha sigut meravellós participar activament en la història d’una publicació tan important i antiga. He après molt hi he fet molta experiència, ja que he hagut d’enfrontar-me a nombroses hostilitats i intents de frenada, però també he pogut experimentar molta generositat, suport i impuls per a avançar. Ha sigut un gran privilegi.
Quina contribució creu haver fet a la revista en aquest període?
La revista ha canviat profundament des de quan —fa 25 anys— vaig entrar en la seva redacció, però per ser sempre la mateixa en el seu significat com la van pensar els fundadors el 1850. Les dues contribucions principals que he fet en aquests 12 anys crec que han sigut la dimensió internacional i la digital. La Civiltà Cattolica s’ha convertit en la revista internacional de la Companyia de Jesús. Ha començat a recollir contribucions de tot el món —totes de jesuïtes, com demana una tradició ininterrompuda—, i ha creat una redacció externa de corresponsals. Amb el temps, a més de l’edició italiana, han nascut altres nou edicions en altres tantes llengües: anglès, francès, espanyol, coreà, xinès, rus, japonès i portuguès. Pel que fa a la digitalització, ara la revista està en pràcticament totes les plataformes de xarxes socials, cosa que permet difondre àmpliament el seu pensament. Es pot llegir a través d’aplicacions i web amb un lloc totalment renovat ja dues vegades. Ara també té pòdcasts i vídeos.
Quina ha estat la contribució de la revista a l’Església en la seva llarga història?
La Civiltà Cattolica la podem comparar amb un organisme biològic, un ésser viu en camí amb la història. Per tant, canvia, canvia, es desenvolupa en el temps sense endurir-se. La seva contribució ha estat ser un pont entre l’Església i el món. Sempre ha estat en sintonia amb el pensament de la Santa Seu, però conscient del context cultural, polític i social. Per tant, no ha estat lliure d’errors si mirem des del nostre punt de vista als lectors del segle XXI, però ha sabut posar-se en dubte. És la revista cultural més antiga d’Itàlia que ha romàs viva precisament perquè s’ha transformat en el temps. En aquests anys de direcció, la revista va assumir i va fer seu l’estil original de 1850, un estil militant en el qual fins i tot en el llenguatge adquiria els estils propis de les revistes anarquistes o socialistes. Per tant, sempre ha sigut una revista capaç de dialogar amb el món actual.
El nou director, Nuno Da Silva, és el primer no italià que passa a dirigir la revista: pot ser interpretat com un signe de descentralització de l’Església?
L’obertura internacional de la revista es va produir sense perdre la seva arrel italiana, que és fonamental i constitutiva. I va ser precisament el president de la República italiana, Sergio Mattarella, en un missatge que assenyalava que “el fet que es multipliquin també les edicions en altres llengües de la revista constitueix un senyal important perquè ofereix cada vegada més la idea que no es tracta només de transmetre idees, sinó també de reflexionar conjuntament amb les diferents civilitzacions i cultures sobre la sort del món”.
Està content amb la seva nova responsabilitat en el Dicasteri per a la Cultura i l’Educació?
Molt. Sóc consultor del Dicasteri des de 2011 i sens dubte en un equip molt afinat, de persones que estan obertes als reptes. Això és una cosa que em sembla molt important: els reptes de la cultura contemporània, que van des dels nous llenguatges en un ordre mundial canviant, fins al món de la cultura digital. Per tant, es tractarà d’entendre des de dins aquest món en evolució per portar-hi el missatge de l’Evangeli i fer que es converteixi en paraula actual. Em sembla crucial l’atenció als processos culturals: mirar avui amb els ulls del futur i, per tant, en una dimensió profètica. Mirar no tant a partir d’avui per imaginar el que serà demà, sinó al contrari: estar oberts als reptes del futur i des d’allà imaginar l’avui de l’Església. A més, crec que és necessari dialogar amb la cultura on s’expressa. Més que desitjar grans esdeveniments dins les nostres muralles, cal participar en la conversa allà on realment es desenvolupa.
Com va ser la seva experiència acompanyant el Papa en els seus viatges com a director de la Civiltà Cattolica?
La meva participació en els viatges apostòlics del Sant Pare com a membre de la delegació oficial, així com la participació com a membre del nomenament papal a les Assemblees del Sínode dels bisbes, entre altres, van ser experiències que van permetre a la revista oferir una perspectiva peculiar de lectura del pontificat. I fruit d’aquestes ocasions és també la publicació de les ja habituals converses privades del Papa amb les comunitats dels jesuïtes durant els viatges: veritable primer moment de ressonància de l’experiència itinerant del Pontífex, però també de diàleg obert i espontani sobre temes rellevants per a l’Església, així com de la seva experiència com a jesuïta. Seguir Francesc en els viatges significa ser conscients de la seva manera de veure el món i l’Església, seguir els seus gestos, les seves paraules en contacte directe amb la gent de tantes i diferents cultures.
