Són molts els qui han vist algun cop l’Antonio Pelayo per la pantalla del televisor narrant cròniques des d’Itàlia o el Vaticà. Però no tothom sap que, a més de corresponsal d’Antena 3 al país transalpí, aquest elegant periodista a qui molts consideren una institució és també sacerdot catòlic i diplomàtic. Nascut a Valladolid l’any 1944, Pelayo ha cobert quatre conclaves i viatjat més d’un centenar de vegades (no les té comptades) amb els papes Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. Com a capellà —va ser ordenat a Comillas l’any 1968— es considera progressista, però no ha fet carrera eclesiàstica per manca de sensibilitat pastoral; també perquè considera que la seva tasca “està més en el terreny de la informació”, que considera “pilar de l’opinió pública i, per tant, de la democràcia”.
Fa més de cinc dècades que Pelayo exerceix el periodisme. Es va formar al diari Ya al costat del capellà Jesús Iribarren, aleshores redactor conseller i editorialista del rotatiu. La influència per part de qui va ser secretari General de la Conferència Episcopal Espanyola i director de la revista Ecclesia va ser decisiva en la decisió de Pelayo de marxar a París el 1976 com a corresponsal del diari. S’hi va estar fins el 1985, any en què va establir-se a Roma com a corresponsal de Ya, més atret per la cultura italiana que no pas per la idea de treballar en informació vaticana.
El 29 de novembre de 2016 va rebre el Premio ¡Bravo! Especial 2016, concedit per la CEE, per la seva trajectòria en premsa, ràdio i televisió. En recollir el guardó, va dir: “En els meus quaranta anys d’ofici, he fet una mica de tot, però la meva especialitat, sens dubte, ha estat el periodisme religiós, rara i incòmoda espècie no sempre apreciada pels col·legues i no excessivament estimada per la jerarquia eclesial”. És considerat un dels més experimentats vaticanistes, i als seus 79 anys continua treballant des de la Ciutat Eterna per a Antena 3 i la revista Vida Nueva, tasques que combina amb la d’assessor religiós de l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu.
Fa poc va estar a Barcelona participant en una taula rodona sobre els primers 10 anys de pontificat del papa Francesc en clau de comunicació. El papa ha revolucionat l’Església en el vessant comunicatiu?
Francesc és la seva pròpia oficina de premsa. Per descomptat que compta amb col·laboradors que s’encarreguen de la comunicació, però ell és qui concedeix les entrevistes a qui les vol concedir, qui ofereix rodes de premsa després dels viatges… és un home de comunicació. I a més, és una comunicació molt espontània, mai exigeix conèixer les preguntes per endavant i es limita a respondre les preguntes amb una gran espontaneïtat —sovint amb alguna imprecisió que després cal esmenar perquè clar, quan s’improvisa, no sempre es pot perfilar.
És un home de comunicació, però no només això: un papa ha de comunicar, i fer-ho avui en l’Església no és fàcil, perquè com a institució viu moments complicats i per tant cal saber com s’explica al públic allò que passa. A més, no és un públic de catòlics beats sinó un públic plural que vol saber perquè l’Església reacciona d’una manera o d’una altra davant de situacions concretes. Per posar un exemple de la connotació moral de la comunicació papal: des que ha començat la guerra d’Ucraïna fa tot just un any, Francesc s’ha pronunciat en més de cent ocasions sobre aquest tema i sobre la desgràcia i el fracàs que suposa, no només per a Ucraïna sinó per a Europa i tota la resta de la humanitat, que ens haguem endinsat en aquest túnel que no sabem com acabarà. S’hi ha referit en més de cent ocasions i ho continuarà fent totes les vegades que calgui.
Com encaixa el fet que hi hagi un gran comunicador com és Francesc al capdavant d’una institució que d’alguna manera encara té la comunicació com a assignatura pendent?
En primer lloc, cal dir que existeix entre els pastors —diguem-ho així— una gran desconfiança envers les comunicacions. Desconfien de la premsa, dels periodistes, a vegades amb raó, perquè tots sabem que la nostra professió és com la paràbola del blat i el jull: hi ha molt de blat i també molt de jull. Però més enllà d’això, hi ha una desconfiança fonamental que es va superant molt a poc a poc i jo crec que de manera insuficient en relació amb la rapidesa amb què està progressant la comunicació en les societats. Perquè ara ja no hi ha només la ràdio, la televisió, els diaris sinó que també hi ha les xarxes socials, que són capaces de transmetre notícies —a vegades certes i a vegades falses— amb una gran immediatesa. I l’Església no pot perdre aquest tren, perquè això voldria dir que perdria un influx per a aclarir situacions, veritats, i donar a la gent criteris perquè pugui jutjar.
El papa disposa d’una Dicasteri per a la Comunicació que, segons més d’un analista, no funciona de manera gaire eficient. Per què?
No funciona del tot bé perquè fa una comunicació una mica endogàmica, cap endins. I per descomptat l’Església ha de saber informar internament, però també hi ha d’haver, sobretot, una radiació cap a l’exterior, i això és el que falta. I falta perquè es tracta d’una tasca complexa i no hi ha gaires professionals ben preparats per a dur-la a terme. Hi ha molts aficionats a la comunicació: religiosos i religioses amb molt bona voluntat que volen ajudar, però amb això no n’hi ha prou, perquè avui en dia la comunicació —malgrat que és un entorn en el qual també hi ha molta gent que hi és de manera fortuita i que estaria millor en una altra banda— és molt professional. Per tant, —i en això el Papa ha insistit molt— cal que l’Església formi bons professionals; i també ha de fer una cosa que sovint costa molt i és crear mitjans que siguin sensibles a aquests temes, perquè els mitjans responen a les audiències i per tant s’ha d’intentar que la informació sobre temes religioses sigui atractiva, i perquè sigui atractiva, ha de ser bona.
“A L’ESGLÉSIA HI HA MOLTS AFICIONATS A LA COMUNICACIÓ AMB BONA VOLUNTAT QUE VOLEN AJUDAR, PERÒ AMB AIXÒ NO N’HI HA PROU: CAL FORMAR BONS PROFESSIONALS”
L’Església, malgrat la tasca que promou a favor del bé comú des de molts àmbits, només acostuma a rebre atenció mediàtica quan protagonitza polèmiques vinculades amb la pederàstia, la gestió del patrimoni o el finançament. Ha afrontat bé la comunicació de crisi davant d’escàndols d’aquests tipus?
Durant molts decennis, aquesta mena de notícies s’han intentat ocultar escombrant la brutícia sota la catifa. I aquesta política ha resultat nefasta, perquè avui en dia les notícies salten. I si salten a la manera com ho han fet moltes vegades, donen una idea equivocada de la realitat i obliguen l’Església a reaccionar tard. A Espanya, per exemple, les primeres notícies sobre abusos a menors van néixer d’un diari d’abast nacional. Amb quina intenció va donar el diari aquestes informacions? Déu ho sap, no ho jutjarem pas, però és evident que va ser gràcies a això que es va destapar aquest assumpte. I en destapar-se d’aquesta manera, l’opinió pública va arribar a la conclusió que tots els capellans som pederastes i que només els capellans som pederastes, cosa que, com sabem, és absolutament falsa.
Quins són els principals reptes que té l’Església en matèria de comunicació?
Per començar, hi ha un repte molt concret que és el d’explicar la famosa història de la sinodalitat. Ja he dit moltes vegades que l’expressió “Sínode sobre la sinodalitat” no funciona. Jo la canviaria per Sínode de l’escolta, de la comunió, de la participació… Llavors, aquest Sínode és una revolució important ja que comporta canviar l’estructura del govern de l’Església perquè deixi de ser centralista romà i passi a ser un govern estès als cinc continents. Es tracta del Sínode amb major participació de tots els que s’han celebrat des de Pau VI. Per tant, és molt important, però parteix d’un greu problema de comunicació, començant per la paraula mateixa.
Després hi ha l’altre gran repte de l’evangelització. L’Església està per ser missionera i evangelitzadora, i aquesta és una tasca que no correspon únicament a bisbes, capellans, religiosos i religioses sinó a tots els batejats. Cal conscienciar cada batejat que ha de ser missioner no de paraules sinó de fets i de testimoni.
Pot explicar algun detall curiós sobre com és viatjar amb el papa Francesc?
Tots els viatges amb ell són curiosos, perquè visita països insòlits. Per exemple, malgrat que encara no s’ha confirmat, el papa ha anunciat que aquest 2023 vol anar a Mongòlia, on deu haver-hi uns quinze mil cristians catòlics. Per què hi vol anar? Doncs perquè és un país d’aquells que ell anomena de les “perifèries”. I a finals de 2022 hem estat a Bahrein, que és un regne molt pintoresc, Kazakhstan, o el darrer viatge a la República Democràtica del Congo i Sudan del Sud, que ha sigut un viatge molt dramàtic ja que són dos països que estan a la cua dels països amb més misèria, amb una desnutrició terrible i una violència que no disminueix. Són viatges que produeixen notícies, perquè el papa sap captar el gest. Per exemple, a RD Congo ha escoltat les víctimes del conflicte —uns testimonis terrorífics—. I el fet que el papa doni a aquestes persones l’oportunitat de parlar, de ser escoltats, de saber que hi ha algú que es preocupa per ells, ja és una notícia.
D’altra banda, en els viatges el papa és molt espontani. Entre els qui viatgem amb ell es crea una petita comunitat, ja que molts l’acompanyem des de fa molt de temps, llavors existeix una complicitat amb nosaltres, un comunicació molt més directa que fa que de tant en tant se li escapi alguna notícia. Viatjar amb el papa té un sol inconvenient: que és molt car. Llavors no tothom s’ho pot permetre.
Afirma el seu col·lega Juan Vicente Boo que Francesc és el papa més hostatjat dels darrers dos segles. Per què tants enemics?
Com a bon jesuïta, Francesc té un esperit de curiositat pel que passa al món; n’està perfectament informat ja sigui per les notícies que li arriben per totes bandes com per les que ell s’encarrega de buscar. A les tardes és molt actiu amb el telèfon: truca a la gent marcant ell directament, pregunta, vol saber. Gairebé tothom que surt d’una audiència amb el papa diu el mateix: que ho sap tot! Ho sap tot des del vessant civil, polític, econòmic, espiritual… Per què té tants adversaris? És l’enemic número u dels qui es dediquen a traficar amb armes i dels qui fan negocis valent-se d’una “economia que mata”, com anomena el papa les pràctiques econòmiques irresponsables i allunyades de les persones. Aquests grups ataquen a Francesc perquè saben que ell està minant la credibilitat de tots aquells que fan autèntiques fortunes sobre la pell dels més desfavorits. En el darrer viatge a RD Congo i Sudan del Sud ho ha dit fins a l’extenuació: “Àfrica no és una mina que explotar ni un continent a saquejar”. De manera que tota aquesta gent no pot no ser adversaria del papa.
Després, pel que fa al món intraeclesial —no només la cúria romana sinó tot el complex món de les congregacions religioses— no crec que la situació sigui tan preocupant en aquest sentit. Recordem la tempesta que va sorgir quan Pau VI va publicar la Humanae Vitae: no només s’hi van oposar bisbes sinó conferències episcopals senceres. Ara el que hi ha és una major desimboltura a l’hora de criticar: qualsevol cardenal pot sortir al pas d’alguna afirmació del papa dient que no té gaire fonament i, com que els mitjans de comunicació se’n fan ressò de seguida, pot provocar la impressió que hi ha una oposició més ferotge. Per altra banda, d’oposició n’hi ha, i ha anat creixent durant els darrers deu anys perquè la gent s’ha anat adonant que Francesc es pren seriosament les coses: si diu que vol reformar la cúria, ho fa. Si diu que vol reformar les finances, també ho fa. Mai havia pensat, en arribar al pontificat, que algun dia s’hauria d’ocupar dels escàndols financers, però és clar, li van posar sobre la taula dades tan greus que no va tenir més remei que posar-hi ordre. I aquesta jo crec que ha sigut fins ara la reforma més reeixida de quantes ha dut a terme el papa Francesc. Aquell magma de corrupció que hi havia en temps de Joan Pau II i Benet XVI ja ha quedant enrere, i malgrat que sempre pot sorgir alguna corruptela eventual aïllada que serà corregida immediatament , actualment a les finances vaticanes hi ha un estat de neteja i de transparència inèdit en tota la història de l’Església. En tot cas, s’ha de reconèixer que va ser el papa Ratzinger qui va iniciar la lluita contra la corrupció financera i els abusos a l’Església.
Quina és l’aportació que considera més rellevant del magisteri de Francesc?
El magisteri d’aquest papa és molt particular. Succeeix, com és sabut, a Benet XVI, que va deixar un magisteri teològic d’un altíssim nivell per les encícliques, els llibres, els discursos; perquè Ratzinger sempre va ser un teòleg eminent, i Bergoglio no podia aspirar a succeir-lo en aquest sentit. Això no obstant, no vol dir que Francesc sigui un mal teòleg, per més que el cardenal Müller va dir, en una de les primeres entrevistes després que el papa el va cessar, que Francesc necessitava comptar amb l’ajuda de teòlegs.
Dit això, el magisteri de Francesc és més social, evangelitzador del poble fidel que no espera del papa teologia sinó indicacions per a la seva vida corrent i per la seva vida quotidiana. Bergoglio té un gran magisteri social i no només a través dels seus discursos sinó també a través dels seus gestos i apropaments, perquè és proper a la gent, als problemes que tenen lloc cada dia en els cinc continents. És un magisteri molt sòlid sobre la dignitat del treball, la llibertat del cristià, la responsabilitat de la classe política, la lluita contra les desigualtats, contra la globalització de la indiferència. Per descomptat, és també un magisteri sobre la pau, la solidaritat mundial, la lluita contra la cursa armamentista i contra l’explotació d’Àfrica, com dèiem. És, en definitiva, un magisteri que posa al dia la Doctrina Social de l’Església amplificant-la en alguns punts claus, com ara la pena de mort, un tema vers el qual ha fet avançar la posició de l’Església considerant-la absolutament impracticable i contrària al respecte a la vida de tot ésser humà.
