El pròxim 12 de maig, Catalonia Sacra organitzarà una activitat de formació a la Parròquia Prioral de Sant Pere Apòstol de Reus que consistirà a conèixer l’univers de les peces de roba litúrgiques de l’Església catòlica. Un univers del qual Antoni Bargalló (Molins de Rei, 1935), industrial tèxtil jubilat, n’és un coneixedor singular.
Per parlar de teixits, comencem estirant el fil familiar. Com sorgeix el seu contacte amb el catolicisme?
Els meus avantpassats vivien a Falset (Priorat) i a casa tenien un renom ben peculiar: eren de Cal Cristo. No va ser un renom posat així com així, sinó per la fervorosa creença catòlica que hi predominava. Després vaig ser escolà i, quan ja va arribar el moment d’emprendre el rumb professional, aquest acostament cap a l’Església es va notar en triar la professió de teòric de tèxtil eclesiàstic, que vaig iniciar a l’empresa dels pares de Joan Antoni Samaranch, antic president del Comitè Olímpic Internacional.
A grans trets, creu que existeix un coneixement profund de la roba eclesial, entesa com un element patrimonial més de l’Església catòlica?
Li diria que no. D’allò que pràcticament sempre parlen els pretesament experts de l’art tèxtil religiós és del disseny, però se sap molt poc del procés d’elaboració de les teles. Sabent això, m’he encarregat d’educar les meves filles mostrant allò que hi ha darrere del que s’hi veu, en el món tèxtil. De fet, hi ha tota una teoria de coneixement a la qual tan sols s’arriba des de la practicitat.
Quan veu un prevere duent una casulla, hi deu veure allò que la majoria no veu.
Entre les modes i els dissenys, intervenen les aplicacions de les formes, és a dir, les decoracions que es fan brodant les teles, cosa que també succeeix amb les casulles. Els brodats, que no són més que trossos de roba afegits damunt de la tela, es podrien considerar com l’arquitectura pròpia de la roba eclesiàstica.
Però com més brodats, més pes hi haurà damunt dels portadors.
Exacte. Per això, un altre camp d’estudi és l’ergonomia. Abans, les casulles eren de mal portar perquè, a banda d’anar brodades, es feien rodones, portaven un forat al mig, per on després passava el cap, i tapaven els individus que les portaven fins als peus. Més tard, es van agafar les tisores i se’n van retallar els laterals perquè els braços no anessin tapats, cosa que servia per eliminar-ne pes. En definitiva, quan es fa una casulla cal tenir present sobretot quins moviments farà el prevere en els seus gestos litúrgics i sagrats, quants metres haurà de caminar sobre l’altar, com podrà passar-se els objectes d’una mà a l’altra…
Després hi ha tota la paleta de colors que poden tenir les casulles.
Cada temps litúrgic de l’any té el color establert per als ornaments i les vestimentes sacerdotals. Depèn de quina cerimònia ens trobem, s’usarà un color determinat d’una paleta ben definida i ajudarà a identificar a primer cop d’ull el misteri de celebració. Aquesta estètica va començar a ser recomanada pel papa Innocenci III, a finals del segle XII i començaments del XIII.
Això ja donaria per fer un museu només de peces de roba.
Que no tenim. N’hi ha molts, de museus diocesans, a Catalunya, però cap d’ells ha guardat la indumentària ni de monjos ni de sacerdots de cap època. ¿Em sabria dir, per exemple, com vestia un capellà quan jo era escolà? Amb sort, en trobarà alguna fotografia, però res més. Un altre exemple: hi ha una figura de pessebre —molt típica— en què un sacerdot subjecta un paraigua i du un capell de teula al cap i un llibre sota el braç; és una proposta estètica que simbolitza la seva anada a impartir la unció dels malalts, que es feia, fins i tot, combatent les inclemències meteorològiques. És una explicació que no hauríem de tenir només exemplificada als pessebres.
On ubicaria aquest museu?
A Tarragona. És el lloc ideal, és l’entrada de la religió catòlica a casa nostra.
El canvi més latent en aquests últims temps del catolicisme és el del clergyman per la sotana. És així?
Això es va produir a partir del Congrés Eucarístic Internacional que es va celebrar el 1952 a Barcelona, quan desenes de sacerdots nord-americans van arribar amb clergyman i van traspassar aquesta moda a la península. Abans, una pel·lícula protagonitzada per Bing Crosby i Barry Fitzgerald com va ser Siguiendo mi camino (1944), on aquesta indumentària ja s’hi estilava, també va fer-hi molt, en aquest canvi.
El mes passat, una imatge trencava tots els esquemes: la del papa Francesc amb un enorme abric de plomes blanc. Però va acabar resultant una enganyifa informàtica. Què va pensar, vostè?
[Riu]. Els representants de l’Església han de vestir en consonància amb la forma de fer-ho del poble, mantenint un equilibri amb la comunitat quant a la forma de gestionar l’estridència de la seva roba.