Amb l’inici del nou curs, el Cicle Anual de Formació organitzat per l’Arxiprestat Anoia-Segarra ha reprès la seva activitat. Com és costum en aquestes trobades formatives, enguany el primer trimestre està dedicat a temes bíblics. L’escolapi i teòleg Andreu Trilla va ser l’encarregat d’impartir a Igualada aquest dimarts 15 la segona conferència del cicle, durant la qual va parlar de les benaurances davant d’un públic “bastant fix i conegut” format per laics, preveres i religiosos, com detalla a Flama l’exprovincial de l’Escola Pia de Catalunya.
Com aborda la seva dissertació tenint en compte que té al davant un auditori que no és el primer cop que senten parlar de les benaurances?
Intento fer-hi una aproximació que no sigui l’habitual. Per exemple els he explicat que la paraula semita Barak o Baruk (“benaurat”) era la que feia servir la mare quan naixia una criatura. Li deia Barak habà! (“beneït el qui ve!”). També he usat textos de Sèneca o de William Boyd per entendre millor en què consisteix la benaurança.
Com explicar aquesta aparent contradicció que expressen les benaurances quan diu que seran “feliços” els qui ploren, els pobres en l’esperit i els perseguits?
Aquest és el tema sobretot de la segona xerrada que faré la setmana vinent. Com en totes les relacions, projectem en la relació el nostre món interior i, així, la relació pot quedar “contaminada” pels desigs, les il·lusions, les expectatives, etc. L’Escriptura parla de la necessitat de “descontaminar” la relació amb Déu (en diem “religió”). Faig al·lusions a l’evangeli de Joan (“néixer de dalt”) i a la Carta als Hebreus (canvi de Llei, de Temple, de culte… de tot!). De fet, en aquest camí, experimentem avenços i retrocessos entre el nou i el vell i superat. El criteri per dir qui és de debò benaurat (feliç, afortunat, etc.) també s’ha de renovar. Aquí apareix l’opció bàsica de la fe cristiana.
Què representen les benaurances en el conjunt de la tradició cristiana?
Són el nucli de la tradició tant d’Israel com de l’Església cristiana. Compartim la mateixa valoració que Déu fa sobre quina és la benaurança de debò: Salms, Profetes, Job, la Creu.
Les benaurances són el preàmbul del Sermó de la muntanya. Creu que el món aniria millor si tothom tingués més present aquesta part de l’evangeli?
Tot el sermó de la muntanya (la nova Llei que ens fa lliures) és una Utopia. No té lloc en aquest món, i per això en reclama “un altre”. Chesterton ho deia, a propòsit de la “conversió” de Francesc d’Assís: “cal fer la figuereta”, o sigui “mirar el món amb les mans a terra i els peus enlaire, cap per avall”. Ara, això de si “aniria millor”, depèn del criteri que es tingui sobre què és “el millor”, què és desitjable i font de benaurança.
En la conferència parla d'”ambigüitat” i de necessitat de “purificació constant”. A què es refereix exactament?
Tot, en la vida humana, és ambigu. La millor amistat es pot degradar en utilitarisme; la fe més viva pot caure en fanatisme; l’amor més encès pot… acostumar-s’hi o convertir-se en una recerca de premi. Per això cal molta vigilància per purificar el bo i millor de la relació i mirar d’impedir-ne la degradació. La relació autèntica (i que fa benaurat) ha de ser desinteressada, del tot gratuïta. Exemple de la dona que trenca el gerret de perfum per ungir Jesús. No calia trencar-lo; bastava treure’n el tap. Però trencar el gerret és un símbol de donació total i gratuïta: mai no es podrà recuperar ni el perfum ni el gerret.
Els benaurats de l’evangeli són els cecs, els sords, els coixos, els leprosos. Com va rebre el poble hebreu aquest missatge tan radicalment trencador per a l’època?
Tan malament (la majoria) com ho rebem ara: tota la Bíblia va plena de la necessitat de tenir present l’altre que pateix (vídues, orfes, forasters en són el símbol). Com rebem els migrants? Com vam rebre els malalts de la SIDA en els primers moments? No cal posar gaires exemples.
Què opina sobre Benaurances per a agnòstics, el llibre de Francesc Torralba? Creu, com ell sosté, que en tot creient hi ha un agnòstic?
Em va semblar interessant el diàleg per carta entre dos amics d’infància que han fet camins vitals diferents i al final descobreixen que no estan tan allunyats com sembla. En efecte, en tot creient (autèntic) hi ha un agnòstic; i en tot agnòstic (autèntic) hi ha un creient. Mentre vivim, els humans no podem decantar-nos de manera definitiva a una banda o a l’altra. Cada dia cal guanyar-se la benaurança.
