“Vaig venir com a enginyer, però ara canviem el registre”, diu a Flama des de Port-au-Prince, Andreu Mata Durà (1964), arquitecte tècnic català reconvertit en cooperant a Haití. Des de 2022, exerceix com a Director Tècnic de Viva Riu Haití, una de les poques organitzacions no governamentals que encara queden en la nació del Carib.
Mata, que durant 21 anys va exercir com a professor en desenvolupament de projectes i planificació en la Fundació Jesuïtes Educació, narra els diversos projectes que desenvolupa Viva Riu per a oferir una millor qualitat de vida a la població mentre desgrana la urgent situació social que viu Haití, agreujada pel terratrèmol que va assolar Port-au-Prince l’any 2010 i l’omnipresent crisi política a la qual s’ha sumat la presència de civils armats al marge d’Haití que actuen amb impunitat.
Com neix la seva vinculació amb Haití?
La meva vinculació amb aquest país va començar gràcies a un amic arquitecte amb el qual vaig treballar molts anys a Barcelona. Un dia, em va trucar per dir-me que tenia un projecte molt gran a Haití, que era la construcció d’una mega factoria per a una empresa taiwanesa. El desenvolupament d’aquest projecte va durar 2 anys i, quan va culminar, vaig decidir quedar-me al país. Amb la companyia d’enginyeria espanyola que era aquí, vam començar a fer escoles de formació professional per tot el territori, cosa que em va permetre prendre contacte amb la realitat haitiana, perquè fins a aquest moment jo no tenia més contacte amb els haitians més enllà de situacions puntuals com, per exemple, comprar una ampolla d’aigua.
Llavors la realitat haitiana la vivia a través d’aquest projecte d’escoles rurals, on vaig haver de fer la inspecció de 250 d’elles al llarg de tot el país i allí vaig tenir una immersió amb el poble haitià, fonamentalment en la zona rural, que és una zona molt deprimida. Una família pot viure amb 30 euros al mes, més el que puguin obtenir dels seus conreus. I aquests ingressos solen venir dels haitians de la diàspora, que són entorn d’un 50% de la població.
Quina és la situació d’Haití en aquest moment?
La situació actual a Haití és complicadíssima. Hi ha un ambient ‘prebèl·lic’ civil aquí. La població està pendent d’un ‘assalt total’ de les bandes a les zones de Port-au-Prince, on encara no havien entrat com Pétion-ville. Per a posar un símil, la capital haitiana s’assembla a Barcelona en el pla geogràfic: d’una banda, tens mar, per l’altra els rius Llobregat i Besòs i enrere tens la serra de Collserola. Perquè Port-au-Prince és més o menys igual, una esplanada que dona a la mar, amb dos rius en els seus límits i una serralada de gairebé mil metres d’altura.
Tota la serralada està sota el poder dels bandits. Això es tradueix en el fet que els productes agrícoles que venen del sud i del nord no poden accedir a la capital, com tampoc els de la pesca. A causa d’això es preveu una crisi alimentària a Port-au-Prince, que té milió i mig d’habitants, i començarà una crisi molt greu perquè ja no arribaran productes. Igualment, tenim l’aeroport tancat, no hi ha accés a la frontera amb República Dominicana perquè està tancada. És a dir, Port-au-Prince està aïllada. La situació és molt greu i les agències de cooperació de Nacions Unides, Banc Mundial i del Banc Interamericà (BID, NdR) estan replegant-se a Cap-Haïtien.
Cada dia tenim notícies de poblacions senceres que són desplaçades dels seus barris per les bandes i aquestes bandes tenen una política de ‘terra cremada’. Aquesta és una manera de ‘controlar’ els barris i van pujant a les poblacions que són a la muntanya. És una situació de ‘compàs d’espera’.
Una situació sens dubte molt greu. I, aquestes bandes tenen alguna reivindicació o són simplement bandits, facinerosos?
Aquest fenomen va iniciar amb delinqüència comuna. Presumptament, va haver-hi algun finançament per alguns sectors per a pressionar a un govern que hi havia anteriorment, i també per sectors econòmics. Així és com va aparèixer la màfia als EUA en el seu moment: ‘Et pago perquè em protegeixis’. Clar, aquest ‘et pago perquè em protegeixis’ i al cap de dues setmanes és ‘o et pago o t’arruïno’ perquè ara tinc capacitat per a plantar-te cara. Aquest és l’origen d’aquestes bandes.
Es van fer esforços per pacificar mitjançant una taula de negociació i aquestes bandes demanaven una amnistia total i regularitzar tots els diners que han fet a base de segrestos, assassinats pagats, atracaments i altres situacions com aquestes. Òbviament, aquestes condicions no entren en cap negociació seriosa perquè són diners aconseguits d’il·lícits i fins i tot del tràfic d’estupefaents. Haití no produeix droga, és un port de pas, i aquestes bandes cobren per aquest ‘servei’, i això genera tensió, mort i disgustos enormes.
Fins a quin punt encara funciona o existeix l’Estat a Haití?
Fa molts anys que Haití pateix una forta manca institucional. El president (Moïse, NdR) va morir en circumstàncies mai aclarides. Encara en aquell moment podíem dir que existia un ‘Estat haitià’ que prenia decisions i a partir de llavors va començar a aflorar una espècie d’‘anarquia’ i els tres últims anys han estat horribles. Cada dia aquí es van baixant esglaons. L’Estat està sobrepassat i inoperant. No funciona gairebé res. Ni els ports, ni els aeroports, ni les carreteres. És molt trist.
Tenim una economia a zero. No hi ha activitat econòmica. Les empreses tenen una activitat de subsistència i no hi ha més. Fins a les agències de cooperació internacional, davant la impossibilitat que la situació millori, estan tancant la seva activitat i tirant al tancament els seus programes perquè no poden assumir la seguretat del seu personal.
Com arriba Viva Riu a Haití?
Aquesta és una organització sense ànim de lucre molt potent que prové del Brasil. Va néixer d’activitats per al desmantellament de bandes i desarmament en les faveles de Rio de Janeiro, i a partir d’allí es van fer càrrec de centres assistencials, i possiblement és una de les entitats a càrrec de centres assistencials més grans que hi ha al Brasil.
El darrer Nadal vam complir 20 anys a Haití. Veníem, tres anys abans, del terratrèmol (de Port-au-Prince, 2010. NdR) i arribem bàsicament per un tema de desarmament de bandes, amb gestió socio emocional, suport a les comunitats, suport a les dones que són les que pitjor ho porten aquí. A partir d’allí Viva Riu entra en els barris més desfavorits per mitjà de la gestió social, comunitària. Nosaltres repartim entre 80 i 90 tones de menjar a la setmana en centres escolars amb la condició que els beneficiaris mantinguin l’escolarització dels nens. Mentre aquests nens són a l’escola, no són al carrer.
A través d’aquests programes alimentaris del PAM (Programa Alimentari Mundial, NdR), com a socis del World Food Program, estem repartint menjar en centenars d’escoles i això s’està estenent a tot el país, ja que abans era únicament Port-au-Prince i la seva àrea metropolitana, i ara arribem a tot Haití. La deterioració total de les infraestructures de l’Estat haitià és tan gran que, si no arriba l’ajuda, això pot acabar en una fam de grans dimensions.
A part de la gestió d’alimentació a les poblacions més vulnerables, quins altres projectes esteu desenvolupant?
Teníem projectes de reducció de la violència, però, ara estan una mica aparcats perquè el moment actual és dificilíssim, bàsicament, perquè no hi ha taules de negociació. Llavors la situació és complexa en aquest sentit. El que fem des de fa alguns anys, i és el motiu pel qual jo entro a Viva Riu, és perquè els donants han començat a aplicar el mètode ‘cash for work’, que es tradueix a aportar diners a projectes de millora d’infraestructura urbana en els barris i comunitats. Per exemple, la construcció d’un petit canal, pavimentat de carrer, construcció d’un quiosc de proveïment d’aigües, adequació d’un pati d’escola o la construcció d’una pista de bàsquet, i els pressupostos d’aquests projectes, en un 60% o 70% va destinat al pagament de mà d’obra no qualificada, i la resta en materials, elements de seguretat, cursos formatius tècnics o soci-emocionals o acompanyament a dones.
Aquests projectes duren 4 mesos i hem de fer-ho amb la població dels mateixos barris, amb la qual cosa, el 100% dels recursos econòmics acaba en el mateix barri, i al final, són les mateixes poblacions les que acaben proposant un projecte. Abans, no s’apuntaven, però ara s’apunten tots els barris. Ara tenim uns 120 projectes oberts, i això ens obliga a contractar enginyers locals per al control, gestió i desenvolupament dels projectes amb una oficina tècnica que tenim aquí en Viva Riu; i amb els equips de terreny, suport social i comunitari hem anat transformant l’ONG.
D’alguna manera, esteu ampliant el vostre treball mentre tots se’n van d’Haití.
Ja no som una ONG que ofereix suport en una cosa o una altra puntualment, sinó que s’ha tornat més integral. Tenim una doctora, dues infermeres, sociòlegs, onze enginyers, dos arquitectes, i la majoria d’aquest personal són dones, que dona un plus a l’hora de poder entrar en els barris i acostar-te a la població. Aquesta és la manera en la qual hem pogut canviar això una mica i és que almenys, quan te’n vas d’un barri, alguna cosa queda. Si tu dones diners, això al final acaba en cerveses, saps.
En aquests anys treballant com a cooperant en Viva Riu, quines han estat les principals satisfaccions i reptes que ha viscut?
Com a cooperant, la satisfacció és veure les coses fetes. La gent agraeix la teva participació i d’alguna manera veuen que queden coses fetes en les seves poblacions i dignificant una mica les seves condicions de vida. I al final, aquests projectes els realitza la gent de les mateixes poblacions, amb la qual cosa, els beneficiaris són ells mateixos. Això és el que veus i, d’alguna manera, et dona una certa satisfacció i la gent ho reconeix.
La gent no sap d’on venen els recursos, però veuen a l’organització. Si qui fem l’organització no defraudem i posa tots els recursos en els projectes, es veuen els resultats tangibles per a millorar la vida de la gent. Per exemple, l’altra vegada es va reparar un dispensari i algunes persones del barri deien ‘reparem una altra cosa’. Nosaltres els esmentem la importància del dispensari per als majors i van acabar accedint a reparar-lo, i que no llevessin el projecte de la llista.
Què és el que satisfarà i millorar la vida de la població? Allí es pensa realment en els projectes que ells mateixos executaran, i aquesta és la dinàmica que portem amb els barris.
Quant a reptes, tenim el de romandre. Obrim una oficina en el sud, en Nippes, on desenvolupem un projecte gran de gestió per a la construcció 4 edificis d’abric per al programa de resiliència climàtica patrocinat pel Banc Mundial. Aquests edificis serveixen per a acollir a les poblacions en cas de desastres naturals. Aquest és un altre treball que hem pres i que ens brinda profunda satisfacció.
En Viva Riu anem obrint camins i portes però això ha suposat una professionalització encara major de la qual teníem. Som prop de 200, i d’ells, un centenar és personal amb titulació universitària, tots haitians i joves. Som únicament dos els estrangers. És un repte establir amb ells rutines de treball i facilitar-los eines per a exercir millor el seu treball. Estem amb programes del Banc Mundial, del BID, del Caricom (Comunitat del Carib, per les seves sigles en engonals. NdR.), del Banc de Desenvolupament del Carib i programes d’agències de Nacions Unides, des d’UNICEF fins al OIM (Organització per a les Migracions, NdR).
El que és de Nacions Unides treballem gestió social i acompanyament a la població, i amb el BID o Banc Mundial són inversions en petites infraestructures com les que fem en els barris, o grans com els edificis de protecció contra els desastres naturals amb capacitat per a 400 persones, la qual cosa implica una campanya de formació, sensibilització i comunicació, cadastre, mapa de riscos, etc. Hem fet tota una gestió social.
Considera que la comunitat internacional podria o hauria de fer més per a fer costat al poble haitià?
Quan va ocórrer el terratrèmol van aflorar aquí les ONG i ara gairebé no hi queda ningú. I ara després del tancament d’USAID (Agència de cooperació del govern dels EUA, per les seves sigles en anglès. NdR) encara més perquè aquí a Haití, USAID aportava mil milions a l’any i la gent ha estat la més afectada. La resolució a la crisi haitiana és complexíssima, i certament la comunitat internacional posa recursos econòmics, però no es tracta únicament d’això. Evidentment, això passa també per un canvi de valors i mentalitat en la població.
Què es pot fer des de Catalunya per a impulsar la solidaritat activa amb el poble haitià?
Catalunya, a través de l’Agència de Cooperació catalana (ACCD, NdR) estan participant en una de les campanyes d’auxili als barris més desfavorits en col·laboració amb Nacions Unides, l’ambaixada del Canadà i un consorci enorme d’entitats nacionals i supranacionals. Evidentment, hem de sensibilitzar a la gent que aquesta realitat és a prop. Certament, a Catalunya, Haití ens enxampa lluny geogràficament, que està més pròxima als EUA, Mèxic i altres països llatinoamericans. A Europa estem acostumats que les nacions van a un mateix ritme, i aquí, el dret a l’aigua, a la salut i altres drets no estan garantits.
