Acollir i acompanyar els alumnes nouvinguts. Aquest és l’objectiu amb què la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC) va oferir el passat dimarts una formació de sis hores a una vintena d’educadors que formen part de les seves escoles. Uns participants que comparteixen la inquietud “de voler-se apropar al fenomen de la diversitat per poder-la gestionar millor dins les aules”, tal com indica l’antropòloga Alícia Guidonet, responsable de l’Espai Interreligiós de Migra Studium i encarregada de la formació.
¿La diversitat ha vingut d’altres països o ja la teníem integrada?
La diversitat és un fet que ja es dona entre els que som nascuts aquí, al marge de l’existència dels nouvinguts. És cert que la diversitat, des d’un punt de vista cultural, es pot plantejar des que arriben els migrants que han anat configurant la nostra societat, però tots, siguem migrants o receptors de migrants, tenim integrada la diversitat com un element que ens és propi. Davant d’això, cal enderrocar la por que es té quan arriba algú que no és culturalment ni religiosament com tu. La por crea després uns mecanismes de defensa que s’activen quan es té davant un nouvingut, concebut com una amenaça.
¿Quan es creen els prejudicis i els estereotips en els contextos escolars?
Nens i nenes creixen des dels primers anys naturalitzant la diversitat perquè a les aules ja s’hi ha instal·lat des de fa temps. Existeixen casos educatius en què s’està fent un treball bo, des de dins cap a fora, en aquest aspecte, i aquest és el camí. Però és més endavant, quan entren en contacte amb altres grups socials, més enllà de l’escola, quan prenen major consciència de tots aquests prejudicis i estereotips, que posen en circulació sense conèixer-ne gaire les conseqüències que pot tenir. El repte és desmuntar-los.
¿Com?
Vivenciant la diversitat, és a dir, aproximant-nos a ella, sense cap mena de por. ¿Amb quines eines ho farem? Doncs amb la del diàleg i de la mediació. D’una banda, penso que la comunicació és molt important per assolir objectius comuns, sobretot si no és tan sols a través de la paraula, sinó d’altres intermediaris, com ara la gestualitat i l’art. De l’altra, crec que el conflicte és positiu: situa les persones als límits de les seves emocions i és aquí, precisament, des d’on els mediadors poden actuar millor.
Joan Gómez exposa que la llibertat religiosa es pot garantir a les escoles treballant aquest assumpte amb els conserges, els monitors, els conductors dels autocars… Més enllà dels educadors.
Tots estem dins el vaixell de la diversitat cultural i religiosa i tots hem de treballar per una cultura de l’acollida i de l’acompanyament. És la cultura d’estar atents pels altres, de sintonitzar amb les necessitats dels altres, de treballar l’escolta i de respectar. Són molts valors i actituds que podem permeabilitzar, més enllà de les aparences que sorgeixen quan tenim persones nouvingudes davant dels nostres ulls.
¿Ho fa bé l’Església quan vol entrar en el diàleg sobre la gestió dels corrents migratoris?
A Marsella, amb les Trobades del Mediterrani, es va tornar a veure que tota acció, feta des de l’autenticitat, pot ajudar. Tot aquest esforç que existeix des de l’Església i des d’altres àmbits cal canalitzar-ho cap a les microrelacions del dia a dia, és a dir, cap als vincles que hi ha als barris i a les comunitats de veïns. Això revertirà directament en la millora de les relacions quotidianes, en les quals ens juguem constantment moltes coses, i acabarà demostrant que els objectius són assumibles.
