Les carreteres d’accés a Portugal bullen de cotxes i autocars a hores d’ara en direcció a Lisboa, on aquest dimarts tindrà lloc l’inici de la Jornada Mundial de la Joventut. Està previst que durant les pròximes hores hi assisteixin un milió de joves; entre ells, més de 80.000 pelegrins espanyols. És precisament al seu cotxe des d’on respon les preguntes d’aquesta entrevista el sacerdot Alfonso Alonso-Lasheras (Valladolid, 1981), el qual va viure quatre anys a L’Hospitalet de Llobregat. Exjugador de rugbi, és el coordinador de l’equip de promoció vocacional de la Companyia de Jesús i viatja a la capital de Portugal des de Madrid, on aquests últims dies ha participat en una de la trentena d’experiències a través de les quals la Xarxa MAG+S ha permès a desenes de joves de tot el món fer parada a Espanya per escalfar els motors de la seva espiritualitat.
Està a punt per arribar a Portugal?
Estic de camí. Els joves pelegrins que van voler apuntar-se al programa que a la Companyia de Jesús anomenem MAG+S —una experiència prèvia a la JMJ per a pelegrins de tot el món d’espiritualitat ignasiana— ja ho van fer dissabte, i nosaltres, que en som els responsables, ho fem en aquest moment.
Què és, exactament, aquesta iniciativa?
La Xarxa Magis és la xarxa de joves que es mouen o formen part de comunitats d’espiritualitat ignasiana. És a dir, aquells que estan relacionats amb la Companyia de Jesús i altres ordes religiosos femenins amb què compartim espiritualitat. Com a xarxa, està expandida per molts països. Va néixer i va adquirir el seu nom de les Trobades Magis, que són precisament aquestes trobades i experiències per a milers de joves de tot el món prèvies a la JMJ, les quals pretenen ajudar-los a viure-la amb més profunditat.
Aviat farà deu anys que va ser ordenat capellà i deu són els anys des que el papa Francesc és el pare de l’Església catòlica. Un jesuïta que aquests dies escoltaran molts joves. Digui’m, ¿com creu que s’hi dirigirà, a tots ells, a partir de dimecres?
Suposo que com ha fet durant tota aquesta dècada: amb paraules properes i senzilles. Amb un llenguatge que tots entendrem, però que no necessàriament hagi de ser és menys profund. Utilitzarà paraules i imatges motivadores i capaces de generar reptes; paraules acompanyades de gestos que —encara que de vegades passin desapercebuts i no facin canviar gaires coses a l’Església— marquin camins nous.
Mossèn Àlex Serra, de la Delegació de Joventut del Bisbat de Terrassa, reconeixia fa uns dies a Flama que els joves ja no volen escoltar idees fugisseres, sinó “missatges concrets i reals”. ¿Què n’opina?
Que té tota la raó del món. Fa cosa de dues dècades, pel que fa a la fe religiosa, la joventut en general estava en una situació de tornada de tot, com se sol dir popularment, però sense a penes haver fet el gest d’haver anat enlloc. Avui dia, en canvi, hi ha menys prejudicis, més interès per conèixer i més recerca autèntica. Per això, en la línia del que diu mossèn Serra, no hi ha dubte que la proposta que ofereix la societat als joves en l’actualitat no és suficient per satisfer els seus anhels profunds. I és aquí, precisament, com sempre ha estat i serà, on apareix la Bona Nova de l’Evangeli com a proposta i camí de plenitud.
Vostè creu que, d’aquesta JMJ, poden acabar sortint-ne noves vocacions sacerdotals?
Acostuma a ser així. Però, sincerament, si algú fa aquest pas, que sigui perquè Déu ho vol i no pas per la mera emoció i pujada del moment. Caldrà deixar temps per reposar l’experiència, rellegir-la, descobrir emocions que perseveren en el temps… Vaja, això que tant insisteix el Papa Francesc: caldrà que discerneixin, en primer lloc. No tinc cap mena de dubte que l’Església, a Europa, amb el gran repte que suposa la secularització, allò que necessita no són molts sacerdots, sinó bons sacerdots.
Expliqui’m això de la samarreta amb el lema I’m a jesuit, you wanna talk? Digui’m, ¿la portarà a Lisboa?
[Riu]. La idea neix dels promotors vocacionals de la nostra província, els quals, parlant amb el nostre homòleg a Portugal sobre activitats que es podrien preparar per a la JMJ, vam impulsar la idea de fer una samarreta per als jesuïtes. N’hem fet unes 300, però no sabem si arribaran per a tots, ja que, de jesuïtes, n’hi haurà força. És només una manera de tenir visibilitat i d’obrir la porta de la Companyia de Jesús als joves. Una porta d’escolta, de profunditat, d’acompanyament espiritual. Volem que la JMJ no quedi tan sols en una simple festa del catolicisme i que aquesta acció, com altres, toqui fibres sensibles.
Què l’uneix a la Fundació Migra Studium, amb seu a Barcelona?
Jo vaig estar destinat a Catalunya durant quatre anys, on vaig conèixer molts jesuïtes. Concretament, vaig estar vivint al barri de Bellvitge (a L’Hospitalet), i la meva missió estava dividida entre la unitat parroquial del barri i la Fundació Migra Studium. És una entitat que continua sent casa meva, per bé que ja no pugui viure de manera directa la seva missió.
¿Creu que tenir sacerdots a les xarxes socials, fotografiats i gravats en situacions en què mai no s’ha vist abans cap representant de l’Església, pot canviar la manera que ha tingut fins ara la societat de veure’ls i d’entendre’ls?
Les xarxes socials són com una selva. De la mateixa manera que considero que cal estar-hi i cercar camins per apropar l’Evangeli i l’Església a la gent que s’hi mou, i que cal publicar continguts que puguin generar preguntes a la gent per plantejar-se la vida de debò, també opino que no s’hi val qualsevol cosa. De vegades, t’hi trobes representants de l’Església amb vídeos que són ridículs, i això els hauria d’obligar a discernir bé per què ho fan. Només així evitaran viure només a la recerca de seguidors, de likes. D’altra banda, això també suposarà que acceptin una frustració provocada per consentir comentaris dolents o despectius d’usuaris que volen imposar la seva manera de viure la fe, sense compartir-ne cap altra. Això passa i és molt trist.
Estem davant de la primera generació de joves cristians que no ha rebut una influència religiosa directa per part dels seus progenitors?
Crec que, en general, sí. Però, això, avui, és més aviat una oportunitat que no pas un problema. Abans gairebé tothom entrava al món de l’Església pels àmbits de la cultura i de la família, però avui ja no és així: no hi ha tants prejudicis ni rebuig com abans, raó per la qual és més fàcil que un jove sense uns pares que el permetin d’accedir al catolicisme ho pugui fer pel seu compte i a través de les vies que consideri adequades.
