El passat dijous es va presentar en diverses ciutats europees, de manera simultània, la setzena edició de l’Informe Llibertat Religiosa al Món 2023, d’Ajuda a l’Església Necessitada, constatant que el cristianisme és la religió més perseguida i discriminada a més països del món. El mateix dia, a la seu de la Federació de Cristians de Catalunya, a Barcelona, l’investigador i filòsof colombià, Alexander González, va presentar la conferència “Cristians a l’Orient Mitjà” per exposar la seva experiència després d’haver treballat en països com ara Algèria, Egipte i el Líban pel que fa al diàleg interreligiós que s’hi viu. Llicenciat en Filosofia per la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà i en Teologia per la Universitat de Londres, González també s’ha especialitzat en estudis àrabs a l’Institut Pontifici Dar Comboni d’El Caire.
Què l’ha portat a Barcelona?
Hi estic desenvolupant un doctorat en Filosofia del Dret, en què vull acabar fent una comparació entre el dret a l’educació superior que es té a Espanya i el mateix dret a Colòmbia, allà on vaig néixer. Per això, instants abans de començar aquesta entrevista em trobava fent colzes en una biblioteca de la ciutat, on em passo bona part del dia perquè aquest estudi pugui ser ben aviat una realitat tangible.
D’on sorgeix el seu interès per l’Orient Mitjà?
Com ja se sap, vaig ser jesuïta i vaig desenvolupar algunes missions a l’Orient Mitjà ara fa uns anys: vaig estar a Algèria, Egipte, el Líban, Síria i a l’Iraq. En aquests països, mentre tractava de combinar els estudis amb les feines que hi anava desenvolupant, vaig procurar també d’estar ben a la vora de diverses tasques humanitàries que em van permetre copsar realitats relacionades amb el maltractament del cristianisme que es reflecteix en informes com el que ja coneix, d’Ajuda a l’Església Necessitada, el darrer dels quals s’ha fet públic aquesta setmana.
En aquest sentit, quina creu que és la realitat de la minoria cristiana a Algèria, per exemple?
Els cristians, a Algèria, representen una minoria demogràfica. Aquesta comunitat està conformada per persones estrangeres que arriben al país per diverses raons (per treballar-hi, per fer-hi alguna missió evangèlica, per estudiar…), però també per persones autòctones que en el passat defensaven la confessió islàmica i ara s’han convertit en cristianes i catòliques. Aquesta última representació social, és a dir, la dels algerians conversos, es manifesta, per part seva, de manera molt prudent —com si es tractés d’una aproximació a la fe cristiana en secret— a causa del rebuig social (i, fins i tot, jurídic) que poden sofrir si la volen fer pública.
Què pot dir, també a grans trets, sobre la realitat de la comunitat cristiana ortodoxa i catòlica a Egipte?
A Egipte, com que la xifra de cristians ja és més nombrosa que en el cas anterior (representen, aproximadament, un 10% de tota la població), la seva identitat gaudeix d’una notorietat més destacada. Volen defensar i manifestar constantment la seva creença, la seva presència, sense haver de passar desapercebuts. És el que succeeix amb els defensors del cristianisme ortodox copte, un important grup ètnic i religiós molt arrelat al ritu i a la tradició que han heretat en un país on l’islam, de fet, no és l’única religió. Però també he de dir que hi existeix una discriminació cristiana per part del món musulmà.
El Líban sempre s’ha destacat per una bona convivència entre les diversitats de religions. Ara, però, ¿això ha deixat de ser així? I, digui’m, ¿quins són els principals problemes dels maronites al Líban i en quina mesura els afecten les tensions entre sunnites i xiïtes, les dues branques de l’islam?
La convivència entre religions al Líban ha estat fruit d’un conflicte llarg, resolt només per mitjà de dividir-hi el poder. Així i tot, a causa de la difícil situació econòmica que s’hi viu, molts cristians marxen del Líban (cosa que també fan els musulmans) i, per això, la comunitat cristiana maronita està disminuint substancialment. En canvi, molts sunnites de Síria s’hi refugien a causa de la guerra del seu país, cosa que evidencia, si es té en compte la pèrdua de cristians, un creixement notable de l’islam al Líban.
En línies generals, ¿quina és la seva valoració sobre la persecució cristiana a les diferents regions de l’Orient Mitjà?
Hi ha molts tipus de persecucions, en general. Cal anar país per país si es vol captar cadascuna d’aquestes realitats en què el cristianisme és un personatge més; en uns llocs, primari i destacat, però, en altres, minoritari i acorralat. Per això, no es pot comparar allò que succeeix a l’Iraq (on hi ha una persecució directa de la població cristiana) i el que es viu a Algèria (on és més silenciosa, com ja he mencionat). La persecució, en cada cas, dependrà del tipus d’islamisme que hi hagi al voltant: fanàtic, moderat o tolerant.
¿Creu que, quatre anys després de la signatura del papa Francesc i Ahmed Al-Tayeb del Document per a la Fraternitat humana i la convivència, s’han donat avenços significatius a l’Orient Mitjà?
Gestos i esforços com aquest —que el papa Francesc ha heretat de Benet XVI— són completament vàlids perquè obren la porta a noves perspectives de diàleg que permetran una harmonia entre les religions, defugint qualsevol signe de proselitisme, per descomptat. També és cert que documents com aquest, un cop signats, han d’esperar un cert temps per acabar fent-se efectius en les realitats humanes i religioses a les quals es dirigeixen i, per tant, encara hem d’estar amatents a la seva repercussió total.
