Un any i mig després d’haver presentat la seva renúncia, el bisbe Agustí Cortés (València, 1947) continua al capdavant del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Amb la mateixa paciència que espera el seu relleu (“fa uns dies vaig parlar amb el nunci i sembla que no està sent fàcil trobar un substitut”, diu), brega amb el mieloma que li van detectar l’any 2013, resol aspectes del dia a dia amb els seus col·laboradors i atén els diferents mitjans que, en aquests dies, se li apropen per entrevistar-lo en ocasió del vintè aniversari de la diòcesi.
Diuen que es fa ajudar molt pel laïcat i pels capellans en el govern de la diòcesi. És una sort.
Tinc més sort que qualsevol capellà, perquè entre la cúria i el clergat hi ha molt bona disposició a ajudar-me a assumir els diferents compromisos que tinc com a bisbe. A les confirmacions, per exemple, hi van els vicaris episcopals o els vicaris generals, o a vegades autoritzo el mateix rector de la parròquia. Em sap greu, perquè no hi ha res pitjor que confirmar l’assistència a un acte determinat i, uns dies abans, haver de dir que no puc.
Fa uns dies vaig sentir un capellà dir que quan es va dividir en tres el territori diocesà de Barcelona per crear aquesta diòcesi i la de Terrassa ningú els va reunir per donar-los una explicació.
Hi va haver una raó oficial per prendre aquesta decisió, una altra cosa és que s’acceptés o no. Barcelona, com París o Caracas, era una diòcesi amb uns quatre milions d’habitants, per tant, tenia una estructura massa gran que dificultava que el bisbe fos a prop de la realitat de base. En canvi, en una diòcesi com ara aquesta de Sant Feliu, amb un milió cent mil habitants, és més fàcil estar present en la marxa de les parròquies o de les comunitats. El que va passar és que la partició va suposar un trencament respecte a una tradició molt arrelada i es va produir una barreja de sentiments i d’història. Entenc que els capellans poguessin sentir estranyesa pel fet de passar a pertànyer a una diòcesi diferent d’un dia per l’altre. Tot és opinable, però crec que des del punt de vista pastoral és positiu que un bisbat sigui reduït.
Tenint en compte que es va començar des de zero, com ha sigut aquest procés de creació de la consciència diocesana?
És un procés que encara dura i que trigarà molt de temps a tenir efecte, perquè és una qüestió de tradició. Viure experiències com a diòcesi és el que va creant aquesta consciència. De fet, el primer objectiu que ens vam marcar va ser treballar per crear un sentit de pertinença. I això és el que hem anat fent, any rere any, celebració rere celebració. En aquest aspecte també ha sigut i és important no trepitjar iniciatives o tradicions vinculades amb l’arquebisbat de Barcelona, que és d’una gran riquesa quant a moviments, entitats o institucions. En aquests casos, no hem trencat res mentre que la gent no ho ha demanat.
Aquest edifici en què ens trobem, la Casa de l’Església, fa la impressió que és diferent d’altres seus episcopals, ja que és un espai modern i funcional.
La majoria de les seus episcopals més antigues obeeixen a una concepció tradicional. El bisbat era el palau del bisbe, i hi eren molt accentuats els elements ornamentals, tot molt ben guarnit, amb sostres altíssims. Però quan es fa un bisbat en aquest temps actual, es pensa en un espai que sigui realment de tots i en el qual qualsevol visitant es trobi com a casa seva. Des que vam començar a construir la casa —gràcies al terreny que ens van donar generosament les religioses del Bon Salvador—, vam apostar per idear els espais en funció de les nostres necessitats.
El passat 30 de maig el Congrés va aprovar la llei d’amnistia, amb què el Govern de l’Estat ha volgut d’alguna manera passar pàgina amb els encausats pel procés independentista. Què n’opina?
La llei d’amnistia té un vessant jurídic i un vessant polític, que afecta els juristes, per tant, l’Església no té autoritat per dir si aquesta llei o qualsevol altra és jurídicament correcta o no. També té un altre vessant polític, i en aquest nosaltres podem tenir una opinió, però no ens hem de pronunciar perquè no som cap partit polític. Com a Església, només podríem manifestar-nos en un cas que afectés totalment i absolutament els drets humans fonamentals. I seria per recordar el sentit de la llei civil, de la constitució, dels fonaments dels drets humans. Però més enllà d’això, poca cosa més podem dir.
En aquests dies hi ha ambient de crispació al Congrés i a la societat no només pel tema de l’amnistia sinó també per la guerra a Terra Santa. En aquest context, com podria contribuir l’Església a calmar els ànims?
Els bisbes, quan tractem aquestes situacions, a més d’expressar el nostre neguit per notar una manca de diàleg i d’escolta mútua, el que intentem és pensar en el bé comú i exhortar a buscar els punts de contacte que hi pugui haver entre les diferents parts. Ens saben molt greu els enfrontaments, perquè per vocació i com a seguidors de l’Evangeli, estem cridats a la pau: no només la pau teòrica sinó la pau de cada dia. En qualsevol cas, reconec que trobo molt a faltar la figura del polític cristià, aquell que, malgrat moure’s en les tibantors i conflictes polítics, procura mantenir-se ser fidel a la Doctrina Social de l’Església, que és precisament l’aplicació de l’evangeli en la vida econòmica, social i política.
El món actual està marcat per guerres en curs molt intenses i en nombrosos països. Com veu aquest panorama?
És una situació molt preocupant, tot plegat. I a més, hi ha un problema afegit en tot això. Aquí a Catalunya hi ha una tradició o una fe més o menys compartida. Però des del punt de vista internacional, hi ha altres tradicions i mentalitats. Així que aquest sentit el repte fonamental és establir un fonament comú com a base del diàleg i la presa de decisions. Malauradament, hi ha cultures que no creuen en els drets humans o en tenen una versió que no coincideix amb la nostra. La Declaració Universal dels Drets Humans va néixer sobre una base filosòfica, antropològica, d’una natura i uns trets naturals compartits pel món occidental, però no tant per altres regions del planeta. Des de l’Església, el que intentem és ensenyar un ordre internacional basat en una base reconeguda i respectada per a tots.
Què creu que ha aportat el papa Francesc a l’Església al llarg dels seus onze anys de pontificat?
Ens ha aportat molt, però crec que la gent sovint es queda amb la superfície i no acaba de penetrar en els seus plantejaments de fons. Des del punt de vista doctrinal no hi ha pràcticament diferències entre el que ell predica i el que defensa l’Església en matèria de justícia social i atenció als més desfavorits. Però la lectura de la realitat que fa el Papa el porta a pensar que és una qüestió urgent. Per tant, la seva originalitat rau en el caràcter prioritari que dona a aquests temes.
Què pensa fer quan es jubili?
Doncs encara és una incògnita perquè estic en tractament del mieloma a l’Hospital Clínic. En principi el meu projecte és anar a viure a València, on he reformat un pis proper a la residència sacerdotal. Aquesta és la intenció, però veurem en quina mesura la salut m’ho permet. No soc amo de la situació, em deixo en mans de Déu i estic obert al que Ell disposi.
Què li diria al seu successor?
Després de vint anys aquí, crec que la diòcesi de Sant Feliu és fàcil de conèixer, perquè no tenim grans institucions ni grans tradicions. Per tant, li diria que dediqués temps a penetrar en el territori i en la seva gent; que intenti identificar-se amb el que s’hi ha fet i que entengui això que patim tots, que és la manca greu de recursos humans. És un factor important a tenir en compte, ja que com a Església ens limita a l’hora d’emprendre iniciatives o intentar fer grans accions. Amb Barcelona i Terrassa sempre hem mantingut una relació molt estreta en tots els sentits i això crec que hauria de continuar igual. Li diria moltes coses, espero poder-ho fer arribat el moment.
