Un repàs exhaustiu dels orígens i l’evolució del sionisme des dels seus inicis al segle XIX fins als nostres dies. Això és el que ofereix Israel, el somni i la tragèdia (Pòrtic), un llibre de Joan B. Culla publicat per primer cop l’any 2004 i actualitzat vint anys després pel mateix historiador —mort el passat mes de novembre— i per Adrià Fortet, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la finalitat de recuperar un text clau per entendre el conflicte de Terra Santa.
“Quan es parla sobre aquest tema, sovint hi ha més opinió que coneixement profund. Per això cal explicar la visió de totes les parts implicades i fugir de posicions maniquees per intentar descobrir com s’ha pogut arribar fins aquí i quines serien les possibles solucions”, descriu Fortet des del seu despatx de la UAB uns dies abans de viatjar a Tel-Aviv, on pretén copsar in situ una realitat que estudia amb la mateixa passió amb què comenta amb Flama alguns dels aspectes del llibre.
Com van detectar la necessitat d’actualitzar aquesta obra?
Vint anys després de la seva publicació hi havia moltes coses que havien canviat. En el moment que es va escriure l’obra, la retirada d’Israel de Gaza no s’havia produït, no hi havien arribat les primaveres àrabs, tampoc les guerres de l’Iraq i l’Afganistan no havien arribat a cap desenllaç ni s’havia consumat la desfeta dels Estats Units a la regió. Jo havia treballat amb el professor Culla des de l’any 2017 i havíem comentat sovint que aquest llibre, que va ser una referència historiogràfica per entendre bé aquest conflicte, calia que fos actualitzat per tal que pogués continuar complint la missió d’ajudar tota aquella gent interessada a entendre el conflicte més enllà del darrer bombardeig o episodi tràgic a Terra Santa.
En què ha consistit el treball que han fet?
El professor Culla va revisar tota la part anterior a la guerra del Yom Kippur del 73 per tal de modificar alguns exemples, de manera que fossin més clars de cara al lector. Per exemple, en la versió original hi havia una comparativa entre la mortalitat del conflicte palestí i la guerra d’Algèria, però com que la guerra d’Algèria va ser als anys noranta i quedava una mica lluny, vam fer el mateix amb la de Síria. També vam actualitzar la bibliografia, que vol dir no només afegir notes al peu de noves obres sinó incorporar-les en el text. En els darrers vint anys hi ha hagut nous plantejaments historiogràfics, noves formes de veure perquè s’han produït uns determinats fets, noves interpretacions de l’actitud de determinats estadistes, posicions diplomàtiques, i tot això també ho havíem de reflectir. Al marge d’aquesta part, vam afegir els tres capítols addicionals que permeten que el llibre acabi en els fets del 7 d’octubre.
L’estat d’Israel està molt lluny del que van somiar ideòlegs del sionisme com Theodor Herzl a finals del segle XIX?
En cert sentit, Israel és un gran èxit per Herzl, perquè ell volia crear un estat jueu, una idea que fins a aquell moment, mai s’havia esdevingut en dos mil anys. Partint del fet que el poble jueu no tenia una nació, un territori o regió propis on poder ser majoria, les idees de Herzl van aconseguir crear l’Estat d’Israel en només cinquanta anys. Però al mateix temps, ell va dir que el dia que es creés un estat jueu l’antisemitisme deixaria d’existir, i això no va passar: la idea que els jueus, en tenir un estat propi, viurien en pau, no ha sigut possible, perquè l’estat d’Israel, com sabem, ha estat envoltat de conflicte des del primer dia. D’aquí ve el títol del llibre.
Els acords d’Oslo, van ser el moment en què més a prop es va estar de la pau?
Sí, perquè es va posar sobre la taula l’única solució justa per al conflicte, que era —i ho continua sent encara— la partició del territori. Perquè la realitat és que es tracta d’una terra —l’antic mandat britànic de Palestina— en què viuen àrabs i jueus, i independentment de com hagin arribat allà i els greuges acumulats, tots dos grups consideren que aquella terra els pertany i no tenen cap altre lloc on anar. Quan passa, i quan a més a més s’han creat uns odis i dinàmiques tòxiques que fan molt difícil pensar que puguin coexistir amb la mínima solidaritat intercomunitària necessària per formar un sol estat, l’única solució que pot funcionar i és justa és la creació de dos estats.
Què va fallar, doncs, perquè el procés d’Oslo perquè descarrilés?
El procés va arribar a admetre aquests dos estats i va plantejar una dinàmica territorial per fer factible la idea amb les anomenades “fronteres de 1967”: és a dir, Gaza i Cisjordània per als palestins, la resta dels territoris per als israelians i amb la partició de Jerusalem i amb alguns intercanvis territorials per mantenir certs assentaments jueus a Cisjordània a canvi de tornar a aquest petit percentatge de territori als palestins. Això es va aconseguir amb Oslo, malgrat que hi va haver gent a tots dos bàndols que pensava que era un greu error.
Hi va haver sectors de la dreta israeliana que pensaven que això no serviria de res perquè els palestins no volien la pau sinó destruir Israel o directament perquè aquesta terra la va prometre Déu al poble jueu i prou. També hi va haver sectors palestins que pensaven que aquest territori era seu i que ho havia de continuar sent, ja que els van prendre per la força entre els anys 1947 i 1949. Però fins i tot més enllà d’aquestes postures, pel que fa a aquells sectors que veien amb bons ulls la solució dels dos estats hi va haver un element que Oslo no resolia: el retorn dels refugiats palestins a la terra que van perdre durant la Nakba.
Per què aquesta discrepància va fer fracassar el procés?
L’any 1947, quan es va fer el pla de partició, el territori que va quedar en mans israelianes disposava d’un 50% de població àrab i d’un 50% de població jueva. El 1949, quan va acabar la guerra de la independència, hi havia un 90% de jueus i només un 10% d’àrabs. Aquesta diferència demogràfica s’explica en part, perquè la població jueva es va duplicar amb l’arribada de molts refugiats damnificats de l’Holocaust, però sobretot perquè 750.000 palestins es van veure comminats a abandonar casa seva. Aleshores, aquesta gent no es van convertir en ciutadans dels països on es van refugiar —bàsicament Jordània, Síria, el Líban, Egipte— perquè els governs d’aquests països van pensar que si nacionalitzaven tota aquella gent s’oblidaria de Palestina i Israel hauria guanyat.
I com es va gestionar això en el procés d’Oslo?
Israel va plantejar la solució de dos estats, un de jueu i un d’àrab. Això significava que aquests refugiats palestins, que aleshores eren 750.000 i avui 5 milions, havien d’anar al cantó àrab perquè si els ficaven en el jueu ja no seria un estat jueu. Llavors Israel va condicionar el retorn en les àrees dels àrabs. I clar, l’Autoritat Palestina va dir que no, que una cosa era reconèixer un estat jueu i una altra era el greuge individual que va patir cadascuna de les persones que van haver de marxar i que tenia dret tornar a casa seva, fins i tot si aquesta es trobava en el costat jueu. Això Israel mai no ho va acceptar. La qüestió territorial és complicada, però tampoc no tant, ja que es tracta de dividir un territori i assenyalar-ne uns límits, amb mediació internacional si cal. El que realment fa insoluble el conflicte és el dret al retorn a casa seva dels refugiats palestins.
Quin paper juguen les comunitats cristianes en relació amb el conflicte entre Israel i Palestina?
Depèn. El món cristià té molts matisos en aquest context i cal anar grup per grup per saber-ne el posicionament. En primer lloc, a Terra Santa hi ha cristians compromesos amb la causa palestina, ja que la Nakba també els va afectar a ells, així que en aquest sentit la seva identitat àrab preval per sobre de la religió. En aquest punt, cal remarcar que històricament l’autoritat palestina havia reservat una presència al parlament als cristians, hi havia ciutats a Cisjordània com Betlem àmpliament cristianes; i el Front Popular per l’Alliberament de Palestina va tenir un ideòleg, George Habash, que era cristià palestí.
També hi ha cristians que havien estat defensors de la narrativa palestina perquè se sentien còmodes amb el nacionalisme àrab que representava Al Fatah, però incòmodes amb l’auge de l’islamisme de les últimes dècades. Això explica en part que ciutats com Betlem s’hagin buidat de cristians.
Fora de Terra Santa, hi ha cristians evangèlics dels Estats Units però també a Sud-àfrica i el Brasil, que estan completament compromesos amb la narrativa israeliana i creuen que interpretant l’Antic Testament literalment, aquesta terra és dels jueus i garantir que ho sigui avança la redempció, la segona vinguda del Messies. Per això, actualment el sector social dels Estats Units que més defensa la política del govern israelià és el dels evangèlics, que conformen una part important de l’electorat del partit republicà.
Netanyahu ha dit que continuarà la guerra a Gaza fins a la “derrota total de Hamàs”. Això és possible?
Quan Netanyahu parla d’acabar amb Hamàs no es refereix a posar fi a la idea o la simpatia que aixeca sinó acabar amb la seva capacitat operativa. Això, militarment és possible, però és difícil perquè Hamàs disposa d’armament, de milícies i perquè la frontera entre civils innocents i milicians a Gaza és difusa. Israel pot entrar on vulgui de Gaza, però quan ho fa, els milicians marxen cap a una altra banda i van canviant les armes de lloc. Això porta a una dinàmica d’insurgència que, com va quedar demostrat amb les guerres de l’Iraq o Afganistan, els anys 2004 i 2005 és difícilment superable per un exèrcit. En qualsevol cas, reduir Hamàs fins a la impotència és possible. La qüestió és si Israel està disposat a pagar el preu d’això.
Quin seria el preu?
Una ocupació continua de Gaza, una continuació de la situació que estem veient des de fa vuit mesos a l’enclavament i una pressió internacional que en un moment donat pot portar els Estats Units a no vetar determinades resolucions de les Nacions Unides, com de fet ja va passar el 25 de març passat, quan es va abstenir de vetar un alto el foc a Gaza.
Amb l’escenari actual, i tenint en compte que les negociacions per l’alto el foc semblen abocades al fracàs perquè els dos bàndols volen l’eliminació mútua, que es pot esperar en el futur més immediat?
És un moment complicat perquè totes dues parts entenen bé la situació estratègica tan favorable que aconseguirien en cas de victòria en aquesta ronda. L’objectiu de Netanyahu és que Hamàs deixi de governar Gaza després del conflicte, i l’objectiu de Hamàs és continuar governant-hi, independentment de tota la destrucció de la Franja i dels milers de morts i ferits. En aquest escenari, Hamàs no està sol. Té el suport de Hezbollah, dels rebels houthis del Iemen, del govern de Síria i de l’Iran, que és el seu gran benefactor.
D’altra banda, Israel busca una aliança amb l’Aràbia Saudita i altres països àrabs enfrontats amb l’Iran per tal de plantar-hi cara plegats. I en aquest sentit, el dia 7 d’octubre va ser un missatge dels iranians als saudites per dissuadir-los de signar els Acords d’Abraham amb Israel i animar-los a signar un pacte alternatiu amb la Xina i l’Iran, cosa que ja s’havia explorat l’any 2023. Israel pensa que acabant amb Hamàs, l’Aràbia Saudita pactarà amb ells. I Hamàs, al seu torn, pensa que si aconsegueix evitar-ho, es generarà un moviment estratègic contrari als interessos americans a la zona i posarà fi a tot el gran designi de Netanyahu.
Si Israel s’apropés a l’objectiu de derrotar Hamàs, l’Iran i els seus aliats, el que es coneix com l’eix de la resistència, podrien obrir un altre front al nord per evitar que això passés. Quines conseqüències podria tenir això?
Un front al nord podria ser potencialment devastador des del punt de vista humanitari, ja que Hezbollah té deu vegades més armament que Hamàs i podria desbordar fàcilment les defenses antiaèries israelianes, els edificis caurien, el dany intern i la paràlisi econòmica serien totals. I l’única manera en què Israel podria contrarestar seria amb un bombardeig de saturació, que provocaria una devastació de civils brutal. Estem damunt d’un volcà i hem de saber que hi ha mala peça al teler.
