La religiosa teresiana Maria Victòria Molins ha mort aquest dijous 20 de febrer a l’edat de 88 anys després de patir una crisi cardíaca. “Viqui ha mort aquesta nit. A casa seva, acompanyada de la Pilar i la seva comunitat, li ha fallat el cor”, ha anunciat el capellà Xavier Morlans a primera hora del matí en un missatge de whatsapp adreçat a amics i coneguts de la monja barcelonina.
Membre de la Companyia de Santa Teresa de Jesús i fundadora, juntament amb els preveres Peio Sánchez i Xavier Morlans, de l’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, el 2017, va ser al voltant d’aquest projecte d’Església del barri Gòtic on Molins va desenvolupar els darrers anys la seva ajudant centenars de persones vulnerables que cada dia s’hi apropen per a rebre atenció.
Nascuda a Barcelona l’any 1936, Molins va estudiar al Col·legi de les Teresianes i d’acabar el noviciat, va decidir cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Posteriorment, es va dedicar a l’ensenyament, que va compaginar amb l’edició de la revista teresiana Jesús Maestro i amb la publicació de llibres —més d’una seixantena— dedicats a temes educatius, socials i espirituals.
Durant més de quinze anys, va escriure una columna setmanal a Catalunya Cristiana, on va publicar prop d’un miler d’articles en una secció anomenada “Finestra de vida”. “Mai no em vaig pensar que arribaria a tant. Al començament, em va semblar que un article setmanal era moltíssim, però sempre surten històries. La mentalitat de periodista fa que em fixi en coses que els altres no veuen”, assegurava en una entrevista a Foc Nou l’any 2021.
En els seus articles parlava del món de la marginació, que coneixia tan bé i, sovint, dels seus “fills”, perquè si bé no va ser mare biològica, sí que va ser com una mare per a milers de desheretats. “Això m’ha fet molt feliç, perquè m’ha donat l’oportunitat de treballar amb gent d’un entorn desestructurat, persones a qui els manca l’afecte i la protecció que només una mare els pot oferir”, deia.
Un viatge decisiu
A inicis de la dècada de 1980, va fer un viatge per l’Àfrica i l’Amèrica Llatina que va suposar un punt d’inflexió en la seva vida. Va ser a Nicaragua, concretament, on va descobrir que les religioses no només podien viure recloses en comunitats apartades, sinó també en pisos, entre la gent. “Em vaig adonar que tenia necessitat de sortir, perquè vaig pensar que al monestir mai no hi vindrien els qui no tenien res. Jesús consola més en els carrers que en la sinagoga”, admetia Molins.
Arran d’aquella experiència va sorgir la iniciativa d’anar a viure al barri del Raval, on va romandre juntament amb la seva petita comunitat teresiana en habitatge senzill i auster. En el pis, situat al carrer de la Cera, es podien veure damunt els prestatges de la sala d’estar guardons importants que li van concedir, com ara la Creu de Sant Jordi, per la qual sentia un especial afecte. “Perquè és Sant Jordi i perquè me la va entregar el president Puigdemont”, deia.
La influència de sor Genoveva
En aquell barri va ser on va conèixer sor Genoveva Masip, filla de la caritat, que tenia cura dels malalts de sida, una malaltia sobre la qual pesava encara un gran desconeixement i que s’associava al món de la droga i de l’homosexualitat. “M’agradava i m’agrada molt acompanyar els joves”, explicava Molins, que entre els anys 80 i 90, abans fins i tot d’instal·lar-se definitivament al Raval, en va veure morir als seus braços més d’una trentena per culpa de la sida, que aleshores s’anomenava pneumònia atípica, i molts pensaven que era un càstig de Déu. “L’Església ho vivia amb molt de recel, de manera que vaig passar moltes dificultats a causa de treballar amb els gais”, relatava.
Durant més de tres dècades, Viqui Molins va fer acompanyament espiritual a les presons d’homes i de dones: Wad Ras, Quatre Camins, Brians Sud, la Model. D’entre les moltes persones a qui va atendre en aquell període —durant la pandèmia ho va continuar per videotrucades—, recordava que n’hi havia algunes que havien comès crims abominables, com per exemple el conegut ‘Violador de l’Eixample’. Això va fer que la religiosa rebés alguna crítica amb el pretext que hi ha gent que no mereix el perdó de Déu. Però, per a Molins, els pitjors criminals sovint eren aquells que mereixien més misericòrdia. “Sempre he pensat —afirmava— que no hi ha víctimes pitjors que les persones que són víctimes d’elles mateixes, perquè tenen el mal a dins. Quan vaig a les presons, la meva màxima és no jutjar mai ningú”.
De Joan Pau II a Francesc
El pontificat de Joan Pau II va decebre molt la Viqui Molins, que considerava aquell període de “gran retrocés per a l’Església”. Amb la posterior arribada de Benet XVI va recuperar la il·lusió, però molt més amb la de Francesc, ja que sempre va voler tenir un Papa sud-americà. “Francesc ha estat diferent de tot… canvia mentalitats a poc a poc en aquesta Església en sortida, per als pobres”, reflexionava.
Inspirada per Francesc, i amb el precedent del padre Ángel i l’església de San Antón de Madrid, el 2017 Molins va impulsar amb els capellans Peio Sánchez i Xavier Morlans —rector i vicari de la parròquia de Santa Anna— l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Centrat en atendre les persones sense llar “des de la tendresa, entusiasme i amor”, el projecte va fer realitat l’anhel de convertir l’Església en la casa de tothom. Per a Molins, aquesta experiència va ser un “regal de Déu”, perquè estava convençuda que una església no és només per a celebrar la litúrgia, sinó també per a acollir.
Els problemes de cor
A inicis de 2021, Molins va estar hospitalitzada en estat crític a causa d’una greu lesió cardíaca. Patia diferents problemes de cor, i un d’ells era que el tenia massa gros, amb un pericardi que feia uns centímetres més que la mitjana. Això li va provocar una lesió greu i l’equip mèdic va considerar que calia col·locar-hi un stent coronari (un dispositiu que es fa servir per a desobstruir les artèries que porten la sang al cor).
Durant aquelles setmanes va arribar a estar molt malament, però no estava convençuda de morir-se. Sense perdre el sentit de l’humor ni en els pitjors moments, es va posar en mans de Déu i li va dir: “Tenim tota l’eternitat per a veure’ns cara a cara, per tant, no tinc pressa: de moment estic molt bé entre els meus germans”. L’endemà va arribar l’aparell, l’hi van col·locar i la religiosa es va lliurar de la mort.
La marxa del Raval i la Fundació Viqui Molins
L’estiu de 2022 la comunitat teresiana va deixar de viure al Raval després de vint-i-sis anys. Les raons que van motivar la decisió de la congregació van ser l’edat avançada de les religioses i la manca de noves vocacions capaces d’assumir-ne el relleu. Amb la marxa de les teresianes, el pis passarà a formar part dels “pisos d’oportunitat” de Missatgers de la Pau Catalunya que pertanyen a l’Hospital de Campanya de Santa Anna.
El mes d’agost de 2023, es va constituir la Fundació Viqui Molins, una entitat orientada a cuidar els més necessitats que articula les seves accions des de l’Hospital de Campanya de Santa Anna. Quan es va presentar oficialment l’entitat, tres mesos després, Molins va assegurar a Flama que aquell va ser “el regal més gran” de la seva vida.
Viqui Molins solia dir que el tracte continu amb els més desafavorits de la societat l’havia ensenyat a “viure al dia”. “Els més pobres i desheretats —assegura— viuen al dia perquè sobreviuen. Els altres vivim, i quan vius, projectes. En canvi, sobreviure t’impedeix pensar en coses més enllà del plat de menjar que t’enduràs a la boca o el llit on passaràs la nit. Per als qui sobreviuen, tot comença i acaba en un mateix dia”.
Una altra cosa que va aprendre Molins va ser que la vida d’una persona depèn en gran manera del lloc on neix. “Jo em vaig criar en un ambient familiar ordenat i ben planificat, amb totes les oportunitats per a viure bé, però no tothom té la mateixa sort”, reconeixia.
El seu enterrament tindrà lloc aquest divendres 21 a les 12 h al tanatori de les Cors, on la sala de vetllà restarà oberta d’aquesta mateixa tarda. L’acte cívic interreligiós de comiat se celebrà el pròxim dillus 24 de febrer a les 19 h a la parròquia de Santa Anna.
