Sor María del Mar Sanchís és la germana més jove de la comunitat de Filles de la Caritat residents a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, a Barcelona. Natural de València, aquesta infermera de 43 anys va entrar a la Companyia de les Filles de la Caritat l’any 2011 i, després de passar per dues comunitats diferents, va arribar, ara fa tot just sis anys, a Santa Lluïsa. Allà, en ple barri de la Barceloneta, s’encarrega del Centre d’Estada Limitada, un programa d’atenció residencial temporal per a persones sense llar que necessiten un període de recuperació després d’haver passat una fase aguda de malaltia, postoperatori o accident. Des d’allà cuida els malalts amb proximitat, compassió i tendresa, com demana el papa Francesc en el missatge d’enguany de la Jornada Mundial del Malalt, que es commemorarà el pròxim diumenge 11 de febrer sota el lema “No convé que l’home estigui sol”.
Quines són els claus de l’acompanyament a les persones malaltes al Centre d’Estada Limitada des del punt de vista del carisma vicencià?
Com a clau principal i la més important és l’amor. Sant Vicent ens deia que “només pel teu amor, et perdonaran el pa que els dones”. L’amor transforma les persones i les acompanya en els processos més difícils de la vida. El CEL és un centre d’estada limitada per a persones malaltes, que no tenen domicili fix. Les persones que acompanyem estan en una situació delicada de salut o recuperant-se d’alguna malaltia. A aquesta situació no s’arriba de casualitat sinó que és fruit d’un procés en què es va trencant gradualment la xarxa que sosté la vida d’aquestes persones: família, treball, amistats, salut, cultura, religió. I quan s’arriba al punt de perdre-ho tot, ja sense adonar-se’n es troben en un pou del qual només l’amor els permet sortir.
És possible reconstruir aquesta xarxa?
A l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, les germanes tenim la sort de disposar d’un gran equip de professionals i tots ajudem al fet que cada persona acompanyada pugui tornar a teixir aquesta xarxa que un dia va començar a trencar-se: educadors i treballadors socials, un equip de direcció, persones que manté els espais nets, unes altres que ens cuiden preparant el menjar, infermers i auxiliars, administratius, integradors i un bon grup de voluntaris.
Veu molta soledat, en les persones que atenen a la infermeria del CEL?
Molta, moltíssima. Com explicava anteriorment, ningú acaba en aquesta situació de sobte i la solitud és un factor determinant de moltes coses i també una conseqüència de moltes altres. En alguns casos la malaltia allunya les persones del poc que els queda i en uns altres, allunyar-se del que els queda, els porta a emmalaltir. En molts dels casos que acompanyem hi ha una certa problemàtica de consums tòxics, un consum que sovint no és el seu problema, sinó “la solució” que troben als seus problemes, segons ells mateixos. Hi ha unes certes situacions, sobretot solitud, que només poden suportar si estan sota els efectes d’alguns tòxics. En altres ocasions, el consum els ha portat a perdre els pocs éssers estimats que els quedaven, així que la solitud és la por més gran que expressen.
El papa Francesc, en el seu missatge per a la Jornada Mundial del Malalt, parla un cop més de la “cultura del descart”, que porta a apartar totes aquelles persones que ja no es consideren “útils”. Creu que la societat s’oblida cada cop més dels malalts, dels pobres i, en definitiva, d’aquells que no poden caminar al mateix ritme que els altres?
A vegades sento expressions com ara “ja no val”, “mentre valgui”, “quan no valgui” i tinc la sensació que la societat està construïda per als que “valen”. Però, realment, qui defineix el que és valer i no valer? Qui posa els límits de les vàlues? Quan el valor d’una persona es defineix amb termes de productivitat, molta gent queda fora, en els marges. Els malalts, tan físics, com a mentals queden fora d’aquesta productivitat.
Si mirem a qui acompanyem i com els acompanyem, només podrem definir-nos com a descartats de la societat, perquè els nostres acompanyaments són lents, delicats i els passos que fem són petits, perquè la reconstrucció de la persona no és, ni mai serà, dins d’aquests marges que la societat ha posat com a normal, en termes de productivitat. Ser un descartat de la societat significa molt, perquè la mateixa paraula ens diu que no hi ha un lloc per a tu i això fins i tot et margina molt més.
Des de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, en el marc d’aquesta Jornada Mundial del Malalt, quin és el missatge que donen a la gent que s’ho està passant malament per motiu d’una malaltia?
Pregunta interessant, encara que no sé gaire bé què dir. Sempre he parlat molt i sempre tinc consells i respostes per a gairebé tot, però davant la mort i les malalties greus sempre m’he quedat sense paraules i he sabut què dir. Aquest moment és per a mi el més sagrat perquè quan veig la meva feblesa aquí és on el Senyor es fa més fort, on jo no arribo, Ell arriba. Per això, en moments així només es pot ser a prop, agafar de la mà les persones, acariciar-les, besar-les o, simplement, ser-hi.
D’altra banda, també he de dir que en el centre on faig el meu servei com a infermera, el CEL, tenim l’experiència d’haver viscut la malaltia com a oportunitat, és el moment en què moltes persones acompanyades prenen les regnes de la seva vida i decideixen viure-la d’una altra manera, ja que en aquesta aturada que comporta la malaltia veuen l’oportunitat de fer les coses de manera diferent i experimenten una segona oportunitat.
A banda de treballar a la infermeria, vostè és l’encarregada del taller de teatre que es fa un cop per setmana al Centre de di de l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac. Com ho viu?
En aquest taller sento que dignifico les persones tant o més que quan curo una ferida. I això ho puc percebre després de cada sessió, quan fem un resum del que hem viscut i reflexionem sobre l’esforç de superació que han fet els participants, que sovint es mostren contents de l’aplaudiment que reben quan la seva actuació agrada als altres.
